(Solsona ?, Solsonès, vers 1510 – Perpinyà, 1578)
Prelat. Pertanyia a l’orde de predicadors, del qual fou provincial i lector a la catedral de Tarragona.
Assistí al concili de Trent (1562) com a teòleg del bisbe de Girona, Arias González. El 1568 fou nomenat bisbe d’Elna.
Deixà escrites dues obres de gran difusió: Doctrina cristiana utilíssima a tots los fels cristians (1561) i Llibret intitulat Directorium curatorum (1566).
(Gràcia, Barcelona, 1893 – Perpinyà, 1960)
Actor, baríton i director teatral, germà de Josep. Estudià a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic.
Assolí èxits com a cantant amb obres líriques catalanes (Cançó d’amor i de guerra, 1926).
El 1939 s’exilià a França, on actuà. S’establí a Perpinyà (1944), on fundà els grups Els Amics del Teatre Català i Agrupament Artístic Teatral, al front dels quals promogué el teatre català al Rosselló, amb més d’un centenar de representacions d’obres de Guimerà, Rusiñol, Adrià Gual, etc.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1595 – Perpinyà, 1658)
Polític i eclesiàstic. Col·laborador de Pau Claris. Ambaixador de la Generalitat a París (1640). Contribuí a la intervenció francesa a Catalunya.
President de l’Audiència de Barcelona a partir del 1641, mantingué una estreta fidelitat a les autoritats franceses, en caure Barcelona (1652), serví d’assessor polític als francesos del Rosselló.
(Darnius, Alt Empordà, 18 octubre 1611 – Perpinyà, 20 novembre 1677)
Militar i polític. Mariscal de camp de Lluís XIII. Iniciada la guerra dels Segadors (1640), participà en la defensa del coll de Balaguer, i després en la de Barcelona, contra les tropes reials. En recompensa als seus serveis rebé el títol de vescomte d’Illa (1642).
Ambaixador de la Generalitat barcelonina a la cort francesa amb Martí i Viladamor, l’acceptació per part seva de les clàusules de la pau de Münster (1648), que contravenien les instruccions donades pels consistoris catalans, motivà la seva inhabilitació per a l’exercici de cap càrrec al consell de cent i a la Generalitat barcelonina. Participà en les lluites contra el governador Josep Margarit. L’any 1650 fou comissionat de nou, ensems Josep Fontanella, a la cort de França.
Defensà Barcelona contra Joan d’Àustria (1651-52) i, d’acord amb els pactes de la rendició, abandonà la ciutat. Durant els anys 1653-55 participà en les diverses ofensives franceses contra el Principat, i l’any 1664 es naturalitzà francès. El 1668 lluità contra els angelets, al Rosselló, i hi morí en un dels combats.
S’havia casat amb Lluïsa d’Aragó i d’Aybar.
(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)
Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.
En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.
Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.
L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.
La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.
Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.
(Mataró, Maresme, vers 1570 – Perpinyà, 1639)
Religiós agustí del convent de Barcelona (1588).
Redactà la història de les diverses fundacions augustinianes de Catalunya com també les biografies dels religiosos més notables; l’obra, però, quedà inèdita i no fou publicada fins al 1699 pel també agustí, Josep Massot.
(Catalunya, segle XIV – Perpinyà, 23 agost 1408)
Bisbe de Girona (1348-1408).
Elegit pels canonges; acceptà la butlla condemnatòria de Ramon Llull donada per Gregori XI; defensà constantment Benet XIII, que el féu cardenal de Sant Climent el 1397; l’acompanyà a Perpinyà, on morí.
Sembla que pertanyia a la branca de Miralcamp i que era fill de Bernat III.
(Barcelona, segle XVII – Perpinyà ?, segle XVII)
Noble. Destacà com a militar a la guerra de Separació. En 1641 es trobava al front d’una companyia per la part de Lleida, a les ordres del mariscal La Mothe.
El 6 novembre 1641, entre Alguaire i Almenar, inicià amb els seus homes els atacs per l’esquerra contra les forces de Vicente de la Maura, que assetjaven Almenar. L’operació culminà dos dies després amb l’alçament del setge, així com la desfeta de la reraguarda dels invasors i foren perseguits fins a prop de Tamarit de Llitera.
En 1647, per ordre del despòtic virrei francès Pere de Marca, que no tolerava crítiques a la seva desconsiderada actuació, fou detingut i exiliat. Presoner a Perpinyà, el mariscal Marchin li permeté la llibertat de moviments dins la ciutat, desaprovant la detenció de què era objecte Amat.
(Vic, Osona, 9 maig 1884 – Perpinyà, 29 juliol 1963)
Polític i economista. A disset anys anà a estudiar als EUA. Atret aviat per les idees socialistes, l’any 1912 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i més tard s’afilià a la secció catalana del PSOE. El 21 de juny de 1914 fou elegit alcalde de Pineda.
Més endavant les seves idees el portaren a crear, juntament amb altres polítics, tot i l’oposició dels anarcosindicalistes, la Unió Socialista de Catalunya, que fou constituïda el 8 de juliol de 1923, i de la qual en fou nomenat vicepresident. Signat el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març 1930), després de la proclamació de la República, fou elegit diputat (1931) i intervingué directament en la política de la Generalitat com a conseller d’Economia i Treball (abril 1931-desembre 1932).
L’any 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i el 1933 diputat a corts. A les acaballes de l’any 1937 prengué possessió de la presidència del Consell d’Economia de Catalunya.
Acabada la guerra civil hagué de marxar a l’exili, i presidí, a Buenos Aires, la recentment creada Societat Catalana d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials.
Col·laborà en diferents periòdics i publicà diverses obres, com La Reconstrucció econòmica d’Espanya, La Ciutadania Catalana i El socialisme (inacabada).
(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)
“l’Ardit” Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.
Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.
El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.
S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 