(València, 1579 – 1658)
Religiós agustí. Fou doctor en teologia i més tard catedràtic. Ocupà diversos càrrecs, entre ells el de provincial de l’orde, en dues ocasions, i el d’examinador sinodal de l’arquebisbat de València.
Publicà alguns tractats teològics i bon nombre de sermons.
(València, segle XVII – 1658)
Religiós agustí. Ocupà càrrecs en el seu orde i excel·lí com a predicador, així com pels escrits que publicà preparant la canonització de sant Tomás de Villanueva.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1658 – Elx, Baix Vinalopó, 1719)
Arquitecte. Des del 1677 està documentat a Elx, on dirigí les obres de l’església de Santa Maria com a successor del mestre Pere Quintana (1681).
També dirigí la construcció de l’església de les Agustines d’Almansa.
(Dénia, Marina Alta, 19 octubre 1582 – València, 3 novembre 1658)
Predicador. Franciscà observant, comissari de la Santa Casa de Jerusalem (1614) i predicador apostòlic.
Predicà en català durant més de quaranta anys per les places i carrers de València a un públic popular; els seus sermons eren acomodats a la llengua dialectal, amb molts castellanismes i nombroses notes còmiques.
Partidari de Felip IV, participà directament en la lluita durant la guerra dels Segadors, sobre la qual escriví diferents composicions en vers (La guerra de Catalunya, Carta als miquelets). És autor també de goigs i d’una Història del Sant Sepulcre, en general de molt poca qualitat.
Jaume López (Catalunya, 1616 – 1670) Religiós agustí. Ensenyà filosofia i teologia als convents de l’orde. Dintre d’aquest ocupà alguns càrrecs. Excel·lí com a predicador. En resten col·leccions de sermons i altres escrits religiosos.
Jeroni López (Gandia, Safor, 1589 – 1658) Jesuïta. Recorregué en missió tot el país i molts punts d’Espanya. Assolí fama de gran predicador. És autor de diverses obres religioses.
Llorenç López (Alacant, 1680 – segle XVIII) Jesuïta. Ensenyà a Manresa, Vic i València. Tingué fama de bon orador. Publicà glosses a una obra història i altres escrits.
Manuel López (Catalunya, segle XIX – 1905) Cantant. Havia actuat amb èxit, com a baix còmic, en bon nombre d’obres líriques en català.
Miquel López (Villarroya de la Sierra, Aragó, 1669 – Saragossa, Aragó, 1723) Compositor i organista. Format a l’escolania de Montserrat (1678-84).
(Belmonte, Andalusia, 1601 – Tarassona, Aragó, 1658)
Escriptor i jesuïta. Fou vice-rector del col·legi dels jesuïtes de Tarragona (1642-44) i capellà de les tropes de Felip IV al setge de Lleida (1646).
Introspectiu i crític, pronuncià un sermó a València, on presentà una carta com arribada del mateix infern, fet que li valgué una forta amonestació dels superiors.
(Tarassona, Aragó, 1590 – Catalunya, 1658)
Escriptor i religiós carmelità. Nom amb què és conegut Marc Antoni Alegre i Casanate.
És autor de Paradisus Carmelitici decoris… (1639), obra de caràcter històric que fou censurada per la Sorbona i posada a l’Index, de Vida y encomios de san Prudencio, obispo de Tarazona, catálogo de sus obispos y de algunos sucesos notable de aquella ciudad (1626), i d’altres obres de caràcter històric i religiós.
Deixà inèdits uns comentaris morals i un martirologi carmelità.
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1658 – 27 febrer 1744)
Jurisconsult. Doctor en dret per la Universitat de Barcelona, on residí.
El 1693 era procurador del poble i el 1695 fou nomenat advocat fiscal de Catalunya. Defensà la causa austriacista, i el 1705 Carles III li concedí el títol de ciutadà honrat de Barcelona. El 1706 fou elegit oïdor de l’Audiència. Amb Salvador Feliu de la Penya fou, el 1709, el principal soci de la Companyia Nova de Gibraltar.
L’any 1711 publicà Epítome o compendi de les principals diferències entre les lleis generals de Catalunya, i los capítols de redreç o ordinacions generals d’aquella…, obra que fou considerada de tendència absolutista. Per exigències d’una delegació dels tres braços del Principat fou condemnada, els exemplars cremats i Grases destituït de tots els càrrecs i li foren confiscats els béns.
(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)
Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.
El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).
L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.
La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
Dades dels Països Catalans 