(Olot, Garrotxa, 12 maig 1870 – 28 novembre 1955)
Polític carlí. Fou regidor d’Olot, diputat provincial i governador civil de les Illes Balears.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou president de la diputació de Girona, conseller de cultura de la Mancomunitat de Catalunya (1924), i governador civil de la Corunya i de les Balears.
És autor de Veritable concepte de la democràcia cristiana (1902).
(Olot, Garrotxa, segle XV – Benavarri, Ribagorça, 1506)
Amistançada d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça. Filla de Gregori de Jonquers, castellà de Roses.
Residí a Benavarri i arribà a ésser governadora del comtat de Ribagorça, que defensà contra els francesos i el comte de Pallars.
Enterrada al monestir dominicà de Llinars, del qual fou protectora.
(Olot, Garrotxa, 20 abril 1940 – )
Economista i polític. Catedràtic de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona i degà de Ciències Econòmiques de la facultat (1970-73, 1979-84).
Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit regidor de Barcelona el 1979, diputat al Parlament de Catalunya el 1980 i el 1984 i conseller d’Indústria de la Generalitat (1984-87).
Elegit secretari general d’ERC el 1987, dos anys més tard fou substituït per Àngel Colom i abandonà el partit. Fundà aleshores Esquerra Catalana, organització que s’integrà a Convergència Democràtica de Catalunya el 1993.
Fou president de la Borsa de Barcelona des de 1993.
(Olot, Garrotxa, 4 gener 1898 – 9 maig 1980)
Pintor. Es formà primerament a l’Escola de Belles Arts d’Olot, on tingué com a mestre Berga i Boix, i després a Barcelona.
Conreà el paisatge, dins les característiques de l’escola d’Olot.
Exposà a Espanya i també a l’Amèrica del Sud, i obtingué diversos premis a Madrid (1943 i 1946) i a Barcelona (1944).
(Olot, Garrotxa, 23 març 1856 – Barcelona, 14 abril 1926)
Prelat. Llicenciat en dret, fou vicari general i jutge metropolità de Tarragona, on excel·lí per la seva competència. Era catedràtic al seminari de Tarragona.
El 1909 fou nomenat bisbe de Lleó, el 1913 de Còrdova i el 1920 de Barcelona.
En aquesta diòcesi era successor d’Enric Reig i fou succeït, a la seva mort, per Josep Miralles.
(Olot, Garrotxa, 28 juny 1921 – Santa Pau, Garrotxa, 1 octubre 1977)
Escriptor. Amb els seus treballs ha contribuït a fer conèixer més bé la història i el present de la Garrotxa.
És autor de Besalú, un país aspre i antic (1968), Olot: els homes i la ciutat (1969), Santa Pau i la seva baronia (1971), Carlins i liberals (1972) i Olot i les seves valls (1975).
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Olot, Garrotxa, 1905 – Torrent, Horta, 1980)
Teòleg, historiador i filòsof. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Miquel. Professà al convent dominicà de Solsona (1926) i fou ordenat sacerdot a València, on inicià els estudis d’història i de filosofia a la Universitat.
Traslladat a Barcelona, fundà (1936) la revista “Dominicas”. El 1940 es llicencià en història, i el 1941 es graduà de lector en teologia. Dugué a terme una intensa tasca com a professor, historiador, predicador, etc.
Entre les seves obres cal esmentar Introducción a Santo Tomás de Aquino. Summa contra gentiles (1952), Acomodación de las estructuras de las prácticas de la vida religiosa a las exigencias modernas (1961) i Francisco Coll, fundador de las Dominicas de la Anunciata (1976). Cal destacar les introduccions que féu a les obres de sant Domènec (1966) i de sant Vicent Ferrer (1956).
Col·laborador assidu de la revista “Teología espiritual”, estudià la història de la província dominicana d’Aragó.
(Olot, Garrotxa, 1902 – Medellín, Colòmbia, 1973)
Polític i advocat. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Miquel i de Josep Maria. Llicenciat en dret i en lletres. Contribuí al desvetllament cultural i cívic d’Olot. Col·laborador a “La Publicitat” i “El Matí”.
Milità a Acció Catalana. Alcalde d’Olot des de la instauració de la II República i diputat a la Generalitat per Olot. Com a cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1938) procurà la normalització del culte catòlic.
Exiliat el 1939, professà la matèria d’història de la cultura a la Universitat d’Antioquia (Colòmbia).
(Olot, Garrotxa, 28 juliol 1835 – Barcelona, 25 gener 1910)
Músic. Format musicalment a Reus i a Vic, amplià els seus coneixements a Barcelona, amb el pianista Antoni Nogués.
Residí a Mataró, on exercí de professor de dibuix a l’escola Valldèmia. Fou mestre de la família del primer comte de Güell. Intervingué en la fundació de l’Orfeó Català i de l’Associació Musical de Barcelona.
És autor, entre altres obres, de quatre breus òperes escolars, de l’oratori Santa Isabel de Hungría per a quatre cors, orquestra i orgue; de la missa de rèquiem Epitalami, per a instruments; de l’òpera Julio César, del drama líric Garraf i d’obres de música de cambra i religioses.
Escriví la trilogia per a veus Catalònia, La bandera catalana i Càntic del llorer i va promoure la moderna escola coral catalana.
Fou una de les figures musicals més significatives de la renaixença musical catalana.
Dades dels Països Catalans 