(Nàpols, Itàlia, vers 1680 – Catalunya, 1744)
Escultor. Actiu a Catalunya.
Obrà el grup que figura Jesús agafat a l’Hort de les Oliveres (1708), per a Sant Feliu de Guíxols; les set figures del misteri de la Porta Creu (1712), per a la seu de Tortosa, i, vers el 1733, el retaule per a una capella particular de Salou.
(Torí, Itàlia, 17 setembre 1688 – Madrid, 14 febrer 1714)
Reina de Castella (1701-14) i de Catalunya-Aragó (1701-05), pel seu matrimoni amb Felip V de Borbó, celebrat a Figueres el 1701.
Arran de la Guerra de Successió esdevingué molt anticatalana, i influí en la decisió del rei de no respectar les constitucions dels Països Catalans, arribà a afirmar que abans llançaria els seus fills pel balcó que no pas veure mantingudes les constitucions.
(Montferrat, Itàlia, vers 1360 – Morella, Ports, 1420)
Comtessa d’Urgell. Filla de Joan II Paleòleg i d’Elisabet de Mallorca. Esposa del comte Pere II i mare de Jaume II d’Urgell el Dissortat.
Dona enèrgica i ambiciosa, quan morí Martí I l’Humà i fou elegit per succeir-lo Ferran I d’Antequera, incità el seu fill a la rebel·lió que tan funestes conseqüències havia de tenir per als Urgell.
Estigué tancada amb el seu fill al setge de Balaguer (1413), tot els béns li foren confiscats i quedà reduïda a la misèria. Alfons IV el Magnànim millorà la seva situació.
(Gènova, Itàlia, 1864 – Barcelona, 1944)
Mosaïcista. Feia mosaics de tipus romà, venecià i àrab.
Realitzà els conjunts moderns de mosaics de l’Orfeó Català, l’hospital de Sant Pau i la plaça de toros Monumental, així com en diversos edificis modernistes de Domènech i Montaner.
(Crotona, Itàlia, vers 1553 – Saragossa, Aragó, 7 juny 1615)
Eclesiàstic. Bisbe de Tortosa (1600-11) i lloctinent de Catalunya (1610-11).
Nomenat per a la seu de Tortosa, impedí que fossin deportats molts moriscs de la seva diòcesi, especialment els de Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre i una part dels de Tortosa.
Com a lloctinent de Catalunya combaté el bandolerisme, però aplicà mètodes humanitaris. Assolí la detenció de Perot Rocaguinarda i la seva quadrilla, i els atorgà el perdó, en canvi de servir a l’exèrcit d’Itàlia durant deu anys.
(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)
Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:
Josep Lucini (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845) Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.
Francesc Lucini (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846) Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.
(Itàlia, vers 1265 – Barcelona, vers 1314)
Comtessa de Pallars Sobirà. Filla d’Eudòxia Làscaris.
Es casà amb el comte Arnau Roger I de Pallars. Mort aquest (1288), ella i les seves filles, Sibil·la, Violant i Beatriu, quedaren sota la protecció d’Alfons II de Catalunya.
El 1307 entrà en un convent, mentre governava el seu cunyat Ramon Roger I de Pallars, mort el qual, Sibil·la esdevingué la nova comtessa del Pallars.
(Murato, Itàlia, 1825 – Barcelona, 21 febrer 1878)
Litògraf i gravador. Establert a Barcelona des de jove.
Aviat excel·lí en la reproducció de dibuixos, sobretot els d’Eusebi Planas i Tomàs Padró; també reproduí els del setmanari “Un Tros de Paper”.
Estudià un quant temps a París, on aprengué la nova tècnica del gravat fotomecànic, i després (1864) aplicà el sistema als almanacs “El Tiburón” i “Lo Xanguet”.
Treballà sovint per a l’editorial Montaner i Simon.
(Florència ?, Itàlia, segle XV – Villena, Alt Vinalopó, 1426 ?)
Escultor. Actiu a la seu de Barcelona, on realitzà la pila baptismal de marbre l’any 1433 i diverses claus de volta del claustre.
Se l’ha identificat amb l’artista contemporani conegut amb el nom de Julià el Florentí, actiu a València vers el 1420, on féu els 12 relleus d’alabastre de la tanca del cor de la seu, que fins al segle XVIII van tenir un emmarcament goticista, renovat després amb un de tipus neoclàssic.
(Florència, Itàlia, 1791 – Barcelona, 27 març 1824)
Arquitecte. Després de viatjar per Grècia i Egipte, s’establí a Barcelona (1814?).
És autor dels plànols del cementiri Vell (1818); hi edificà la capella neoclàssica d’aquest, la portalada i el monument als morts de l’epidèmia del 1821.
En la seva obra, escassa i poc coneguda, hi ha una combinació original d’elements grecs, romans i egipcis que li donen un caràcter molt particular, i que fou durament criticada per Antoni Cellers.
Fou vice-cònsol de la Toscana a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 