(Itàlia, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)
Pintor. Actiu a Barcelona.
És autor de la col·lecció de retrats de comtes i reis catalans (1587-88), d’escàs valor artístic, feta per decorar la sala del consistori de la diputació del general.
La major part de la col·lecció és exposada al Museu Militar de Barcelona.
(Foggia, Itàlia, 5 juny 1871 – Bergara, País Basc, 20 agost 1897)
Anarquista.
Com a protesta per les tortures de què van ésser objecte els anarquistes espanyols empresonats a causa de l’atemptat de Canvis Nous (Barcelona, 1896), assassinà Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Àgueda (8 agost 1897).
Morí executat.
(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)
Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:
Josep Lucini (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845) Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.
Francesc Lucini (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846) Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.
(Itàlia, vers 1265 – Barcelona, vers 1314)
Comtessa de Pallars Sobirà. Filla d’Eudòxia Làscaris.
Es casà amb el comte Arnau Roger I de Pallars. Mort aquest (1288), ella i les seves filles, Sibil·la, Violant i Beatriu, quedaren sota la protecció d’Alfons II de Catalunya.
El 1307 entrà en un convent, mentre governava el seu cunyat Ramon Roger I de Pallars, mort el qual, Sibil·la esdevingué la nova comtessa del Pallars.
(Murato, Itàlia, 1825 – Barcelona, 21 febrer 1878)
Litògraf i gravador. Establert a Barcelona des de jove.
Aviat excel·lí en la reproducció de dibuixos, sobretot els d’Eusebi Planas i Tomàs Padró; també reproduí els del setmanari “Un Tros de Paper”.
Estudià un quant temps a París, on aprengué la nova tècnica del gravat fotomecànic, i després (1864) aplicà el sistema als almanacs “El Tiburón” i “Lo Xanguet”.
Treballà sovint per a l’editorial Montaner i Simon.
(Florència ?, Itàlia, segle XV – Villena, Alt Vinalopó, 1426 ?)
Escultor. Actiu a la seu de Barcelona, on realitzà la pila baptismal de marbre l’any 1433 i diverses claus de volta del claustre.
Se l’ha identificat amb l’artista contemporani conegut amb el nom de Julià el Florentí, actiu a València vers el 1420, on féu els 12 relleus d’alabastre de la tanca del cor de la seu, que fins al segle XVIII van tenir un emmarcament goticista, renovat després amb un de tipus neoclàssic.
(Florència, Itàlia, 1791 – Barcelona, 27 març 1824)
Arquitecte. Després de viatjar per Grècia i Egipte, s’establí a Barcelona (1814?).
És autor dels plànols del cementiri Vell (1818); hi edificà la capella neoclàssica d’aquest, la portalada i el monument als morts de l’epidèmia del 1821.
En la seva obra, escassa i poc coneguda, hi ha una combinació original d’elements grecs, romans i egipcis que li donen un caràcter molt particular, i que fou durament criticada per Antoni Cellers.
Fou vice-cònsol de la Toscana a Barcelona.
(Itàlia, segle XV – Catalunya ?, segle XV)
Amistançada de Joan II de Catalunya, després que aquest, ja vell, restà vidu de la seva segona muller Joana Enríquez (1468).
El rei, per assegurar-li un bon retir, la volgué casar amb Jaume (II) d’Arenós, el fill, però, aquest la refusà.
Fou cantada per alguns poetes del seu temps.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
Dades dels Països Catalans 