(Vilamarxant, Camp de Túria, segle XVIII – Villena, Alt Vinalopó, 1760)
Frare franciscà. Ocupà càrrecs d’importància al seu orde. Assistí al capítol general franciscà celebrat a Màntua.
Escriví algunes obres religioses.
(Villena, Alt Vinalopó, 15 agost 1798 – Madrid, 14 novembre 1855)
Polític liberal progressista. Tinent de la milícia nacional (1822), s’exilià el 1823 a Montpeller.
Diputat l’any 1834, fou encarregat de respondre al discurs de la corona i s’hi oposà en defensar els drets individuals i la independència del poder judicial.
Ministre de Governació (1836), president de les corts espanyoles (1837) i alcalde de Madrid (1840), fou nomenat president del Govern després del derrocament d’Espartero (1843).
(Villena, Alt Vinalopó, 6 agost 1813 – Madrid, 16 novembre 1880)
Jurisconsult i polític. Destacà professionalment com a fiscal.
Fou diputat del partit moderat i sots-secretari del ministeri de gràcia i justícia (1857).
(Villena, Alt Vinalopó, 1942 – València, 1986)
Historiador. A la Universitat de València es formà amb Joan Reglà. Fou professor agregat d’història moderna a la facultat d’història de València i vice-rector de la Universitat Literària de València.
És autor de nombrosos estudis sobre la història del País Valencià en l’època moderna entre els quals cal citar Els fonaments del País Valencià modern (1968), El patriarca Ribera y la extirpación del erasmimso valenciano (1977), Valencia y la Casa de Austria (1975), Bandolers, corsaris i moriscos (1980), el tercer volum de la Història del País Valencià (1975), en col·laboració amb altres autors.
Ha escrit també diversos articles en revistes especialitzades, comunicacions a congressos, etc. Tingué cura de l’edició de la Crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, de Rafael Martí de Viciana.
(Villena, Alt Vinalopó, segle XVII – País Valencià, segle XVII)
Pintor. Fou frare de la cartoixa de Portaceli, i en decorà la sala capitular amb escenes de la vida de sant Bru.
(Villena, Alt Vinalopó, vers 1550 – Sevilla, Andalusia, 1603)
Compositor. Fou mestre de capella de la capella reial de Granada i de les catedrals de València i de Sevilla.
Amb la seva producció policoral començà una nova època en l’escola musical valenciana.
(Villena, Alt Vinalopó, 27 març 1851 – Madrid, 25 març 1909)
Compositor. Autor d’òperes, música de cambra i simfònica, peces per a cant i piano i, sobretot, sarsueles.
Amb Tomás Bretón assenyala un moment clàssic del gènere; està influït pel nacionalisme musical, per l’alliberament definitiu de l’òpera italiana i per la tradició viva del género chico, a la qual tant ell com Bretón es mantindran fidels.
De les 155 sarsueles de que és autor sobresurten: La tempestad (1882), La bruja (1887), El rey que rabió (1891), La revoltosa (1897) i El puñao de rosas (1902). El mateix any de la seva mort hom li estrenà l’òpera Margarita la tornera.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1582/83 – Villena, Alt Vinalopó, 1636)
Escriptor. Conegut també com a Miquel Joan Vimbodí. Fou secretari del cardenal Agustí Spinola.
Escriví en llatí diverses obres de caràcter religiós i erudit, i deixà inèdites Bibliotheca valentina de viris doctis et scriptoribus (perduda) i Flos sanctorum valentinorum.
(Florència ?, Itàlia, segle XV – Villena, Alt Vinalopó, 1426 ?)
Escultor. Actiu a la seu de Barcelona, on realitzà la pila baptismal de marbre l’any 1433 i diverses claus de volta del claustre.
Se l’ha identificat amb l’artista contemporani conegut amb el nom de Julià el Florentí, actiu a València vers el 1420, on féu els 12 relleus d’alabastre de la tanca del cor de la seu, que fins al segle XVIII van tenir un emmarcament goticista, renovat després amb un de tipus neoclàssic.
Dades dels Països Catalans 