(Torí, Itàlia, 1790 – Barcelona, 1847)
Escriptor, erudit i comerciant de família catalana. Fou cònsol de Sardenya a Palma de Mallorca (1832-35) i a Barcelona (1835-45). Parlava onze idiomes.
És autor d’un Diccionario teórico-práctico, histórico y geográfico del comercio (4 volums, 1839-40), patrocinat per la Junta de Comerç barcelonina, i Tesoro de juventud (1839).
(Lodi, Llombardia, Itàlia, segle XVII – Madrid, 1677)
Noble i militar. Baró de San Petrillo. Fou lloctinent del capità general a València (1642), i després lloctinent del tresorer general (1642-46).
Participà en el setge i la presa de Tortosa contra les forces catalanes i franceses (1650). El 1652 s’instal·là a Barcelona i fou majordom de Joan Josep d’Àustria. Fou veedor general de l’exèrcit de Catalunya (1656-59) i lloctinent de Mallorca (1665-69).
(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)
Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.
Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.
Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.
(regne de Nàpols, Itàlia, 1283 – Barcelona, 14 octubre 1310)
(o d’Anjou) Reina de Catalunya (1295-1310). Filla de Carles II de Nàpols i de Margarida d’Hongria. Fou la segona esposa de Jaume II de Catalunya.
El matrimoni, concertat en el tractat d’Anagni (1295), tingué lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. Formaren una família d’aspecte burgès i d’una gran religiositat, en la qual influí Arnau de Vilanova.
Acompanyà el seu marit en les expedicions contra el seu cunyat Frederic II de Sicília i contra Almeria (1308). Intervingué en l’entrevista de Tarassona (1304).
Residí amb preferència a Montblanc, Santes Creus i Tortosa. Tingué cancelleria pròpia. Sufragà l’eixamplament de bona part del monestir de Santes Creus, on fou enterrada.
Tingué deu fills, entre els quals el futur rei Alfons III el Benigne.
(Gènova, Itàlia, segle XVII – Barcelona, segle XVII)
Mercader. El 1622, després de molts anys de residència a Barcelona, i trobant-se del tot incorporat a la vida catalana, obtingué el privilegi de cavaller, tot i que el rei Felip IV s’hi havia oposat, en principi, per no concórrer en ell cap mèrit per serveis a la corona, sinó únicament una remarcable activitat comercial i ciutadana.
Els seus descendents pròxims serien figures remarcables a la història dels país, com Berardo i d’Espuny i els seus fills.
(Itàlia, segle XVI – Barcelona, 1616)
Bandoler. Cap de la banda que féu el robatori més gran de moneda del rei, a la Segarra.
Fugí als Estats pontificis, on va ser capturat i tornat a Barcelona, on fou executat.
(Nàpols, Itàlia, 1430 – Roma, Itàlia, 19 febrer 1479)
Amant d’Alfons IV el Magnànim.
Cortejada per diverses personalitats del cercle d’humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l’arc del Castell Nou, a Nàpols.
Mort Alfons IV, Lucrèzia s’adherí als nobles contraris al rei Ferran I de Nàpols, fill d’aquell.
(Scalatea, Itàlia, 17 gener 1250 – València, 19 gener 1305)
Almirall de la flota catalana (1283). Magnat sicilià al servei dels monarques de la corona catalano-aragonesa. De petit passà a Catalunya amb la seva mare, Bella d’Amici, dida de Constança de Sicília; molt aviat es casà amb Margarida Llança, germana de Conrad Llança.
Pere II el Gran el nomenà almirall el 23 d’abril de 1283 i li confià la defensa de Sicília contra els angevins. El 8 de juliol de 1283 va desfer l’estol de Carles I d’Anjou al port de Malta i s’apoderà de les illes de Malta i Gozzo. Aquesta i altres accions de les naus catalano-sicilianes determinaren que Carles d’Anjou emprengués una àmplia ofensiva naval contra Sicília, dirigida pel seu fill Carles II el Coix.
Roger de Lloria sorprengué i desféu l’estol angeví al golf de Nàpols el dia 5 de juny de 1284, i féu presoner el mateix Carles el Coix, que després serví al sobirà catalano-aragonès d’objecte de negociació. En una expedició per la costa africana, s’apodera de l’illa de Gerba (setembre 1284).
Quan, el maig de 1285, els croats francesos de Felip III l’Ardit començaren a penetrar a Catalunya, Pere el Gran el cridà a Barcelona perquè amb les seves naus obstruís el proveïment de l’exèrcit francès per mar. L’almirall es presentà el 24 d’agost al port de Barcelona, i pocs dies després (la nit del 3 al 4 setembre 1285) va desfer totalment l’armada francesa al golf de Roses; els seus homes feren dels vençuts una matança atroç i un immens botí. La victòria significà la fi de la croada i la retirada de les tropes franceses del Principat.
Lloria acompanyà Alfons II el Franc en la conquesta de Mallorca (1285-86) i d’allí fou novament enviat a Sicília, on es posà al servei de Jaume de Sicília (futur Jaume II el Just), germà de l’anterior. Reorganitzà la marina siciliana i menà una sèrie de victorioses expedicions: el març de 1286 saquejà les costes franceses des del cap Leucata fins a Aigüesmortes, el juny de 1287 derrotà un estol de naus pontifícies i angevines (davant de Punta Palinuro, Basilicata) i l’any 1269, juntament amb el rei Jaume de Sicília, portà una ofensiva contra Calàbria i assetjà Gaeta.
Quan Jaume II, ja rei de la corona catalano-aragonesa, firmà el tractat d’Anagni (1295), que lliurava l’illa a la Santa Seu, Roger de Lloria, com molts magnats catalano-aragonesos i sicilians, es negà a acceptar el tractat i féu costat a la coronació de Frederic II de Sicília (març 1296), germà de Jaume II, com a rei de Sicília.
Després, per desavinences personals amb Frederic, tornà al servei de Jaume II, que, en compliment dels compromisos d’Anagni, l’envià contra els sicilians. El 1298 s’apoderà de Pati, el 4 de juny de 1299 derrotà la flota siciliana al cap Orlando i poc després a Ponça, on féu presoner l’almirall Conrad Dòria.
Els sobirans li havien donat extenses propietats a les contrades de València i d’Alacant, on es retirà després del tractat de Caltabellota (1302).
A la seva mort, fou enterrat al monestir de Santes Creus.
(Nàpols, Itàlia, gener 1299 – Barcelona, 24 gener 1336)
“el Benigne” Rei de Catalunya (1327-36). Alfons IV d’Aragó i II de València. Segon fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d’Entença, neboda d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos.
En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El nou rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d’una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV.
Malgrat haver proclamat en l’estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalano-aragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l’infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l’oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332).
Alguns abusos en l’administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d’arribar a un acord de pau amb Gènova (1336).
A la seva mort fou nomenat rei el seu primogènit Pere III el Cerimoniós.
Dades dels Països Catalans 