(Itàlia, segle XV – Catalunya ?, segle XV)
Amistançada de Joan II de Catalunya, després que aquest, ja vell, restà vidu de la seva segona muller Joana Enríquez (1468).
El rei, per assegurar-li un bon retir, la volgué casar amb Jaume (II) d’Arenós, el fill, però, aquest la refusà.
Fou cantada per alguns poetes del seu temps.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)
Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.
Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).
President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).
(Itàlia, segle III – Àfrica ?, segle IV)
Personatge romà llegendari. Enviat a Hispània per perseguir els cristians, segons la llegenda, recorregué les ciutats de la costa catalana, entre d’altres territoris.
Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de València (s IV) i en d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, i a d’altres de l’estat espanyol.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Barcelona ?, segle XVI)
Pintor. Actiu a Barcelona des dels darrers anys del segle XV.
Pintà dos retaules per a l’església de Sant Just de Barcelona (1498) i per a Sitges (Sant Bartomeu i Santa Tecla, 1499), conservats en part. El 1509 el municipi li encarregà el retaule de l’església de Sant Sebastià malgrat l’oposició del pintor de la ciutat Gabriel Alemany.
Pintà uns altres retaules a les esglésies de Sant Francesc de Barcelona, Llinars i Solsona (1528) i, amb Antoni Rupit i Jaume Forner, el retaule d’Argentona (destruït el 1936).
El 1532 s’associà amb Henrique Fernandes i Pedro Nunhes (o Pere Nunyes) per acabar un retaule a Mataró i pintar per a la torre de Sant Joan (Sant Martí de Provençals) i Sant Genís de Vilassar.
El 1551 pintà un retaule per a Santa Maria del Mar, i el 1555, un altre per a la Casa de les Egipcíaques, a Barcelona.
Fou prohom en cap de la confraria dels freners (1551).
Fou el pare de Nicolau (II) de Credença.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – València, 1307)
Emperadriu d’Orient a Nicea. Filla natural de l’emperador Frederic II, en casar-se (1241) amb Joan III Ducas Vatatze, emperador dels grecs, es canvià el nom pel d’Anna segons el costum bizantí.
Després de la caiguda dels Làscaris i l’ascensió al poder de Miquel VIII Paleòleg (1259), que enamorat d’ella intentà en va de retenir-la, es refugià a Sicília, a la cort del seu germà Manfred, i des del 1274, a Catalunya, prop de la seva neboda Constança de Sicília.
Fins a la seva mort fou sovint objecte de donacions i mostres d’afecte per part dels reis de Catalunya-Aragó; Constança, en agraïment, instituí Jaume II el Just hereu dels drets que pretenia sobre viles i comarques d’Anatòlia, herència que no fou mai feta efectiva, malgrat l’ambaixada a Constantinoble feta per Bonanat Reig amb aquesta intenció el 1320.
(Sàsser, Sardenya, 14 setembre 1879 – Barcelona, 1911 ?)
Escriptor en català. De família napolitana, és conegut pel pseudònim de Ramon Clavellet.
Fou un dels fundadors del Centre Catalanista La Palmavera. El 1906 assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, i de llavors ençà visqué al Principat, on féu amistat amb Josep Aladern, escriví articles i donà conferències sobre el fet alguerès. El 1908 fundà la revista “La Sardenya Catalana”.
Part de la seva obra poètica, patriòtica i romàntica fou publicada a La Conquista de Sardenya (Sàsser 1906). Algunes de les seves poesies, com Serenada i l’Himne alguerès, foren musicades per Joan País i esdevingueren molt populars a l’Alguer.
(Florència, Itàlia, segle XVII – Catalunya, segle XVII)
Pintor. Actiu a Bellver de Cerdanya el 1675.
Conreà la pintura religiosa. És autor del retaule dels Sants Metges de l’església del Carme de Manresa (1677) i d’una part de les pintures de l’altar de Sant Mateu de Sant Joan de les Abadesses (1686) i de la cúpula del cambril del Sant Misteri (1688).
També era daurador.
(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)
“el Caçador” Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.
El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.
En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.
Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.
Dades dels Països Catalans 