Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Casa-saja, Francesc de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1406)

Mercader i conseller reial. S’especialitzà amb el comerç amb Llevant, i a ell acudiren els reis Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, tant per proveir-se d’objectes orientals de luxe com per obtenir prèstecs.

Contribuí a finançar l’expedició de l’infant Martí a Sicília, en la qual prengué part personalment amb la seva nau. Fou recompensat amb el càrrec de tresorer del regne de Sicília (1392-96) i amb el feu de Solento (1393).

A fi de finançar el viatge de tornada a Catalunya de l’infant Martí, esdevingut rei, la reina Maria de Luna vengué, a ell i a Miquel Pujada, la vila d’Alcoi, la vall de Seta i el terme de Travadell (1396), i el rei Martí li empenyorà diverses joies.

Amb Francesc Foix, el 1400, s’encarregà de reunir tropes de socors per a Sardenya, el 1402 negocià amb Pere (VI) de Queralt la pau amb Tunis, i el 1403 s’encarregà de portar a Catalunya des de Sicília els dos fills bastards de Martí I el Jove, Frederic de Luna i Violant de Sicília. Fou, a més, procurador de la reina Elionor de Xipre.

Es casà, en primeres núpcies, amb Joana Massot i, en segones, amb Constança Llopard.

Carreres, Jaume de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Milà, Itàlia, 1743)

Militar. Fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, virrei del Principat, fins que Felip V de Borbó ocupà el tron d’Espanya (1701).

La seva intervenció en la defensa del Principat fins al 1714 fou remarcable. El 1715 manava la cavalleria de la guarnició de Sicília, i l’arxiduc Carles el féu comte de Carreres.

Aviat passà a Sardenya com a governador de la plaça de Càller a les ordres del virrei català marquès de Rubí. En produir-se la invasió borbònica l’any 1717, participà en la defensa de l’Alguer i de Càller, on resistí un setge de sis setmanes abans de capitular (setembre 1717).

Nomenat governador de Tràpani (Sicília) el 1721, resistí els diversos setges borbònics, fins a la capitulació del 1735. D’allí passà a Trieste, on fou nomenat tinent general i governador de la plaça fins que l’emperador el féu lloctinent de Milà (1738), càrrec que exercí fins a la seva mort.

El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.

Carles II de Nàpols

20 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1248 – Casanova, Nàpols, Itàlia, 5 maig 1309)

“el Coix”  (o Carles de Salern)  Rei de Nàpols (1285-1309). Fill de Carles I de Nàpols.

Lluità contra les forces de Pere II de Catalunya, que el derrotaren diverses vegades i el feren presoner el 1284. Encarcerat a Messina, quan succeí el seu pare (1285) fou traslladat a Catalunya; recobrà la llibertat mitjançant el pacte de Canfranc (1288), pel qual renuncià a Sicília.

Però en fou coronat rei (1289) i la lluita fou represa fins a la treva de Gaeta (1289) i acabà amb el tractat d’Anagni (1295); Jaume II de Catalunya renunciava a Sicília i contrauria matrimoni amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II, que l’acompanyà a Catalunya.

Sicília, però, elegí rei Frederic II (1296), contra el qual lluitaren units Carles II i Jaume II, que, després de la victòria de cap Orlando (1299), es retirà de la guerra, a la qual posà fi la pau de Caltabellotta (1302); Frederic II era reconegut rei vitalici de Sicília i es casaria amb Elionor, filla de Carles II.

Casat amb Maria, germana de Ladislau IV d’Hongria, aconseguí l’acceptació com a rei del seu nét, Carles Robert.

Carles I de Nàpols

37 Respostes

(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)

(o Carles d’Anjou)  Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.

Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).

La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.

Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.

Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.

Carles IV de Borbó

52 Respostes

(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)

“el Caçador”  Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.

El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.

En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.

Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.

Cardona-Anglesola i de Requesens, Ramon de

9 Respostes

(Bellpuig, Urgell, 1467 – Nàpols, Itàlia, 10 març 1522)

(dit també Ramon III d’Anglesola)  Militar i virrei de Sicília i de Nàpols.

Prengué part en la campanya del Gran Capità a Nàpols i fou nomenat almirall. Dirigí la conquesta de Mers-el-Kebir (setembre 1505).

Fou nomenat virrei de Sicília per Ferran II el Catòlic (1507) i de Nàpols (1509), on hagué de combatre les revoltes provocades per la introducció de la Inquisició.

General en cap de les tropes de la Santa Lliga (1511), fracassà en l’ofensiva sobre Bolonya i fou derrotat a Ravenna (1512), però posteriorment obtingué diverses victòries (Prato i Florència, 1512; Milà i Vicenza, 1513; Bèrgam, 1514).

Després de la mort de Ferran II continuà en el càrrec de virrei de Nàpols, en el qual fou confirmat per Carles V.

Cardona i Enríquez, Enric de

2 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 – Roma, Itàlia, 7 febrer 1530)

Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit.

Fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià al bisbat i continuà residint a Barcelona.

El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida de Martí Ivarra.

Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant’Angelo.

Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.

Cardona i de Luna, Antoni de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Cárdenas y de Portugal, Bernardino de

2 Respostes

(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)

Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.

Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.

Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.

Capsir i Vidal, Mercè

2 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)

Soprano.

Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.

Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.