(Barcelona, 27 febrer 1894 – Milà, Itàlia, 2 setembre 1970)
Soprano. Debutà l’any 1913 al Liceu de Barcelona.
Toscanini la féu debutar al teatre de l’Scala de Milà, amb La Walkíria (1924). Actuà a molts teatres d’Europa.
Retirada el 1945, fundà una escola de cant, de gran prestigi, a Milà, amb deixebles com Alfredo Kraus, entre d’altres.
(Lleida, 1463 – Nàpols, Itàlia, 21 desembre 1542)
Religiosa i fundadora de les caputxines.
Maridada amb Joan Llong, regent del Consell d’Aragó, passà a Nàpols (1506), ja vídua, animada per Hector Vernazza, fundà un hospital de inguaribles (1520) i es posà sota el guiatge espiritual de Gaietà de Thiene.
Fundà un convent del tercer orde franciscà (1535), que poc després posà sota l’orientació caputxina (1538), per la qual cosa fou considerada la fundadora d’aquest orde, que passà a Espanya per obra d’una altra catalana Àngela Seralina.
En fou incoada la causa de beatificació.
(Mataró, Maresme, 1731 – Sestri, Itàlia, 1810)
(Francesc Xavier de Cerdà i de Cerdà) Jesuïta i historiador de la cultura. Ingressà a la Companyia de Jesús i hi ensenyà humanitats.
Exiliat a Itàlia, escriví l’obra monumental Saggio storico-apologetico della letteratura spagnuola (1778-81), anàlisi de les diverses cultures de la península Ibèrica, des de la hispanoromana fins a la provençal.
(Barcelona, 12 desembre 1745 – Roma, Itàlia, 19 novembre 1814)
Metge. Catedràtic d’anatomia, dirigí el col·legi mèdic de Madrid, treballà especialment sobre la verola i les formes de prevenir-la per la inoculació. Fou metge de cambra de Carles IV de Borbó.
La seva obra més coneguda fou un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (cinc volums), redactat en col·laboració amb Jaume Bonells, que exercí molta influència durant mig segle.
(Corte, Còrsega, 7 gener 1768 – Florència, Itàlia, 28 juliol 1844)
(o Josep I d’Espanya) Rei d’Espanya (1808-13) durant la guerra del Francès. Germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella.
El seu germà li oferí la corona d’Espanya; tot seguit, però, n’hagué de fugir, l’endemà mateix de la batalla de Bailén. Napoleó l’hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres.
Mancat d’acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813).
(Catalunya, 1728 – Faenza ?, Itàlia, 1790)
Escriptor jesuïta. Destinat a l’Argentina, residí al Gran Chaco fins a l’expulsió dels jesuïtes (1767).
Anà a Itàlia, on publicà el primer volum de Saggio sulla storia naturale della provincia de Gran Chaco (Faenza, 1789) i deixà preparats els materials per a tres volums més.
Hervas i Panduro, del qual fou col·laborador per a la llengua lule, juntament amb Diego González, aprofità els seus treballs.
(Tossa de Mar, Selva, 1769 – Nàpols, Itàlia, 1841)
Religiós, farmacèutic i espeleòleg. Benedictí a Montserrat (1789), fou procurador del monestir davant el govern de la Regència (1810) i, més tard, farmacèutic als hospitals de sang fins que acabà la guerra del Francès (1814).
Passà a Itàlia, on regí el priorat de Nàpols (1818) i de Palerm (1820).
Restà inèdit el seu tractat sobre la muntanya de Montserrat, gràcies al qual és considerat com un dels capdavanters del moviment espeleològic.
(Barcelona, 16 juny 1455 – Nàpols, Itàlia, 9 gener 1517)
Reina de Nàpols (1476-94). Filla de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. Es casà (1476) amb Ferran I de Nàpols, on va exercir de virreina.
Vídua (1494), hagué de fugir de Nàpols, i passà a València amb la seva filla Joana, vídua de Ferran II de Nàpols.
Tornà el 1506 a aquell regne, amb el seguici de Ferran II el Catòlic, i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.
(Tortosa, Baix Ebre, 1490 – Roma ?, Itàlia, 1549)
Metge i filòsof jueu. Practicà amb èxit la medicina a Bolonya i a Venècia.
A Bolonya féu imprimir, el 1526, una traducció llatina de la introducció de Maimònides al tractat titulat Els principis dels pares.
El 1532 es traslladà a Roma, on fou metge del papa Pau III.
Traduí diverses obres filosòfiques de l’hebreu al llatí.
(Loiola, País Basc, 24 desembre 1491 – Roma, Itàlia, 31 juliol 1556)
Eclesiàstic i sant, de nom real Íñigo López de Loyola. Fou el fundador de la Companyia de Jesús (jesuïtes).
A Montserrat vetllà les armes de cavaller espiritual la nit del 24 al 25 de març de 1522. Fins al febrer de 1523 restà a Manresa, on practicà i començà d’escriure els Ejercicios espirituales en una cova (la Cova de Sant Ignasi).
Estudià gramàtica a Barcelona (1524-26), a l’escola de mestre Jeroni Ardèvol, adscrita a la universitat. A Bruges, prengué contacte amb Joan Lluís Vives.
Implicat en les experiències pedagògiques de la universitat de Gandia (fundada per Francesc de Borja el 1545) i del col·legi de Messina (organitzat, el 1548, per Jeroni Nadal, a la manera de París).
Canonitzat el 1622, la seva festa se celebra el 31 de juliol.
Dades dels Països Catalans 