Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Fluvià -varis bio-

Deixa un comentari

Francesc Xavier Fluvià  (Olot, Garrotxa, 1699 – Ferrara, Itàlia, 1783)  Jesuïta. Fou catedràtic de filosofia i teologia a Barcelona. Escriví Vida de san Ignacio de Loyola… (1753) i Afanes apostólicos de la Compañía de Jesús en las Indias (1753).

Hug de Fluvià  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Anà a combatre a Sardenya el 1323, a l’expedició per sotmetre l’illa que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Alfons III de Catalunya.

Joan de Fluvià  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1413 col·laborà amb Jaume II d’Urgell a la revolta d’aquest contra Ferran I d’Antequera.

Jordi de Fluvià  (Barcelona, segle XVII)  Cavaller. Fou conseller tercer el 1620 i primer o en cap el 1630. El 1636 era nomenat administrador de places de Barcelona. L’any següent fou designat capità de les forces de la ciutat, però renuncià al càrrec per raons de salut i d’edat.

Ramon Fluvià  (Catalunya, segle XV)  Marí. Possiblement parent del gran mestre de l’orde de l’Hospital Antoni de Fluvià. En diverses ocasions navegà per la Mediterrània per compte de l’orde esmentat.

Figueres, Francesc de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Roma, Itàlia, segle XVI)

Frare caputxí. Era superior de la custòdia recoleta franciscana de Catalunya. Suprimida aquella per Felip II, entrà a formar part de la nova província caputxina de Catalunya (1583).

En seria definidor i superior provincial el 1593. Gaudí d’un gran prestigi.

Morí a Roma, mentre assistia a un capítol general de l’orde.

Ferran II de Nàpols

3 Respostes

(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)

Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.

Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).

El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.

Fou succeït pel seu oncle Frederic.

Ferran I de Nàpols

24 Respostes

(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)

Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.

A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.

Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).

El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.

A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.

Espés, Joan d’ -varis-

1 Resposta

Joan d’Espés  (Lleida, segle XV – València, segle XVI)  Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).

Joan d’Espés  (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503)  Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.

Joan d’Espés  (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530)  Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.

Erill i de Sena, Antoni (I) d’

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – Càller, Itàlia, després 1484)

Senyor d’Erill. Germà consanguini i hereu de la baronia d’Anglesola de Francesc (III) Carròs d’Erill. Reclamà la baronia d’Erill (1481), adjudicada primer a la seva cosina germana Joana d’Erill i de Montcada, la vall de Boí (aquesta li fou restituïda el 1484), la d’Anglesola, i d’ésser cap del llinatge (1477).

Morí després d’una agitada vida de discòrdies amb el jutge d’Arborea i els oficials reials de Sardenya. En 1470 fou un dels personatges que caigueren presoners del rebel Lleonard d’Alagó. Recuperà la llibertat arran d’una concòrdia aconseguida pels representants del rei Joan II el Sense Fe.

Fou fill seu Pere Lluís (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig (Ribagorça, segle XV – s XVI)  Baró d’Orcau. Com a hereu d’Arnau d’Orcau, aconseguí (1505) que li fos adjudicada la baronia d’Orcau i la restitució (contra els Bellera) d’alguns llocs de la baronia (1523). Fou el pare de Joan d’Erill i de Requesens.

Desfar -varis bio-

Deixa un comentari

Guillem Desfar  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1341)  Cavaller. Es posà al servei del rei de Sicília i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert I, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.

Hug Desfar  (Catalunya, segle XIII – Portopí, Palma de Mallorca, 13 setembre 1229)  Cavaller. Essent encara molt jove, el 1229, participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor. Trobà la mort a la batalla de Portopí.

Jaspert Desfar  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortalesa acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.

Joan Desfar  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedició de reforç que hi dugué pel seu compte Bernat IV de Cabrera.

Dedéu, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, 1340)

Prelat. Pertanyia a la comunitat de Santes Creus. Fou nomenat bisbe de Santa Justa (Sardenya) el 1330.

Assistí a Saragossa a la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336).

Dalmau -varis bio-

1 Resposta

Dalmau  (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI)  Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.

Dalmau  (Tarragona, segle XV)  Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.

Bernat Dalmau  (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412)  Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.

Felip Ignasi Dalmau  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V de Borbó el privilegi de cavaller.

Jeroni Dalmau  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.

Pere Dalmau  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.

Ramon Dalmau  (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094)  Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.

Cruïlles, Jofre de -varis-

1 Resposta

Jofre (I) de Cruïlles  (Catalunya, segle XI)  (o Gausfre)  Noble. Fill de Gilabert (I) de Cruïlles. Vivia entre el 1035 i el 1062.

Jofre (II) de Cruïlles  (Empordà, segle XII)  Noble. Acompanyà el comte Ramon Berenguer III de Barcelona a l’expedició a Mallorca (1114).

Jofre de Cruïlles  (Catalunya, s XIV – Esglésies ?, Sardenya, s XIV)  Noble. Fill de Jofre Gilabert de Cruïlles. El 1339, com a recompensa que li venia dels grans serveis del seu pare, fou nomenat capità del castell d’Esglésies.