(Illes Balears ?, segle XV – Valldemossa, Mallorca, 1496)
Religiós cartoixà. Fou el primer prior de la cartoixa de Valldemossa.
Assolí una fama considerable per les seves virtuts, així com per la seva vasta cultura.
(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)
Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.
Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).
El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.
Fou succeït pel seu oncle Frederic.
Eren fills de Joan Llull i de Gualbes, els següents germans:
Francesc Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – Catalunya, després 1507) Fou monjo cambrer de Sant Cugat.
Guillem Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1491) Fou canonge de la seu de Barcelona.
Pere Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1466) Es casà amb Joana Llull i Savall, de la qual no tingué fills.
Romeu Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1496) Hom l’identifica amb el poeta homònim. Es casà amb la seva besneboda Joana Llull i Llull i foren pares de Galceran Tomàs i Joan Llull i Llull.
(Barcelona, vers 1439 – abril 1496)
Poeta. De família barcelonina que participà en el govern de la ciutat i afecte a la facció de la Biga, fou cònsol de Llotja i conseller en cap el 1483.
En la seva obra poètica -una trentena de composicions- s’observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana.
És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats.
El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II el Sense Fe sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis).
En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.
Dades dels Països Catalans 