(França ?, segle X – Barcelona ?, segle X)
(o Aimilda) Comtessa de Barcelona.
Primera muller de Sunyer I, amb qui es casà entre el 898 i el 917 i de qui no tingué fills.
Possiblement tenia relació de parentiu amb dues homònimes, mullers, respectivament, dels comtes Bertran de Gavaldà i Rotbald de Provença-Arle.
(Bourgneuf, França, 1766 – Genappe, França, 1815)
(comte de Duhesme) Militar. Durant la guerra del Francès (1808), al comandament de les tropes que operaven a Catalunya, ocupà Barcelona.
Governador general de la ciutat, no pogué completar l’ocupació del Principat i, per l’excessiva duresa de la seva política, fou destituït (1810).
(Basse-Terre, Guadalupe, França, 1 agost 1738 – Mont-roig, Alt Empordà, 18 novembre 1794)
(Jacques-François Coquille) Militar. Pel gener de 1794, durant la Guerra Gran, fou nomenat comandant en cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793.
Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d’abril obtingué la primera gran victòria sobre l’exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li comportà la recuperació d’una gran part del territori. Presentà (12 maig) un pla d’annexió de Catalunya a França.
Conquerí el fort de Sant Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20.000 homes) en el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon.
L’atac previst al Principat no s’inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l’avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión havia bastit per protegir Figueres.
En l’acció moriren Dugommier i el comte de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.
(França, segle XVI – Saragossa ?, després 1559)
Escultor actiu a Barcelona, anomenat també Rainer de Corts o mestre Reiner.
És autor, amb el mestre d’obres Gabriel Pellicer, de la portalada de la capella de Sant Miquel de Barcelona (actualment de la Mercè des del 1868); encarregada el 1516 pel futur vice-canceller Jeroni Descoll, és una mostra híbrida de gòtic i renaixement; el 1936 foren destruïts els dos àngels que la flanquejaven.
Hom el sap actiu a Saragossa el 1559.
El cognom apareix també amb la grafia Duclaux.
(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)
Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.
Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.
Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.
En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).
Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.
El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.
Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.
(Provença, França, vers 1095 – Catalunya, 1127)
Comtessa de Barcelona i de Provença. Era filla de Gilbert, vescomte de Millau i Gavaldà, comte de Carlat, i de Gerberga, comtessa de Provença.
Mort Gilbert (vers 1110) sense successió masculina, esdevingué hereva.
Tercera muller (1112) de Ramon Berenguer III de Barcelona, al qual, l’any 1113, li feia donació dels seus territoris.
Van tenir quatre fills: el futur Ramon Berenguer IV; Berenguera, muller d’Alfons VII de Castella i Lleó; Berenguer Ramon, comte de Provença, i Mafalda.
(Foix, França, segle XII – Urgell, 15 febrer 1209)
Filla de Roger III de Foix. Fou la muller d’Ermengol VII d’Urgell.
Fou mare d’Ermengol VIII, comte, de Marquesa, que es casà amb Ponç III de Cabrera, i de Miracle.
El 1163 fundà, amb el seu marit, el monestir de Ponts i el 1166 el monestir premonstratès de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on seria enterrada.
Al testament del 1177, el seu marit la deixava marmessora, i ho fou efectivament a la mort d’Ermengol, el 1184. L’any 1191 signava unes donacions fetes pel fill Ermengol VIII i la nora Elvira de Subirats al monestir de Poblet.
Mori després del seu fill Ermengol VIII.
(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Llemotges, França, 21 febrer 1894 – París, França, 25 novembre 1978)
Geògraf. Cap al final del 1939 fixà el domicili a Barcelona, i fou director de l’Institut Francès d’aquesta ciutat fins al 1964. Des del 1966 fou professor de la Universitat de Barcelona, càrrec que compaginà amb el de director del Departament de Geografia del Col·legi Universitari de Perpinyà fins al 1972.
Les seves obres més importants són: L’homme et la forêt (1934), L’homme et l’hiver au Canada (1957) i Atlas Aérien de la France (1955-64, en col·laboració).
A més, va escriure nombrosos treballs d’investigació sobre el Brasil, el Canadà, el Mediterrani i les terres catalanes (estudis sobre les Balears, els deltes del Llobregat i de l’Ebre, els regadius de Lleida, entre d’altres).
En aquest sentit, cal esmentar La Meditérranée catalane (1975), traduït amb el títol de Geografia dels Països Catalans, primera obra de conjunt sobre la geografia de les terres catalanes, des del Rosselló fins a Oriola.
(París, França, 21 juliol 1897 – Barcelona, 3 desembre 1973)
Aquarel·lista especialitzada en la pintura de plantes i animals.
Realitzà importants sèries d’aquarel·les de fongs i plantes superiors per a l’Institut Botànic de Barcelona, del qual fou conservadora (1956-68), i de peixos, crustacis i mol·luscs per a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona.
Il·lustrà els llibres Botánica pintoresca (1956) i Plantas medicinales (1961) de P. Font i Quer.
Dades dels Països Catalans 