(Logronyo, Rioja, 1838 – Palma de Mallorca, 1873)
Arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca. Liberal moderat, es distingí pel seu article Los hombres funestos i, sobretot, per La clave sobre el pronunciamiento de la ciudad de Palma (1869).
En aquesta diatriba dels fets esdevinguts els dos primers dies d’octubre de 1868 acusa enèrgicament la Junta Provisional d’haver consentit els “excessos de la turba”.
(Pamplona, Navarra, 1901 – Quito, Veneçuela, 1992)
Filòsof. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic de filosofia de les ciències (1934), hi introduí la logística.
Exiliat el 1939, exercí sobretot a Veneçuela, i fou considerat un dels filòsofs més importants en llengua castellana.
(Ceuta, 1823 – Saragossa, Aragó, 1882)
Militar carlí. Durant la tercera guerra carlina succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplert a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Montlleó.
Després travessà l’Ebre (juliol 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Francesc Savalls, Joan Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos, ocuparen la Seu d’Urgell.
Després se n’anà cap a Navarra.
(Tazaconte, Canàries, vers 1594 – Barcelona, 1652)
Marí. Fou almirall de l’armada d’Índies. Prengué part en la Guerra dels Segadors i morí en una nau davant Barcelona.
(Múrcia, 1864 – Madrid, 1938)
Polític conservador. Ministre de governació al govern Maura.
La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament.
(Zafra, Extremadura, vers 1512 – Lisboa, Portugal, 1584)
Escriptor. Ingressà a Montserrat el 1534.
És autor d’un Libro de la vida y conversión de Santa María Magdalena (Barcelona 1549), d’un gran interès literari i doctrinal.
(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
(Tafalla, Navarra, segle XV – Vic, Osona, 1529)
Pintor. Establert a Vic vers el 1502.
Treballà per a les esglésies rurals de la contrada, i en les seves obres pot veure’s l’evolució des d’unes primeres influències germàniques fins al ple estil italianitzant de la darrera època: retaule de Sant Joan de Fàbregues (vers 1503), retaule de Sant Joan del Galí (1507), retaule de Sant Julià de Vilamirosa (1508), retaule de Sant Romà de Sau (1509), retaule de la Nativitat i de sant Andreu, a la seu de Vic (1505), retaule major del Corcó (1508), retaule de Sant Pere de Vilamajor (1513-16), bancal de Sant Joan de les Abadesses (1515), taula de Santa Bàrbara (1516, Museu Episcopal de Vic), calvari de Pruit (1521), retaule de sant Sebastià, a la Mercè de Vic (1523), retaule de sant Bartomeu a l’hospital de Pelegrins de Vic (1525), porta de l’armari de la Tresoreria de la catedral de Vic (1525).
Una Santa Faç (Museu Episcopal de Vic) i els quatre profetes del retaule de Sant Esteve de Granollers li han estat atribuïts modernament.
El seu fill Pere Gascó el succeí en la direcció del taller.
(Alcántara, Extremadura, 1708 – Barcelona, 1783)
Heraldista i arxiver. Des de molt jove residí a Barcelona.
Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1740), traslladà l’arxiu del Palau Reial Major al de la Generalitat, féu catàlegs i inventaris dels documents i intentà de reunir a Barcelona tots els documents referents a la casa reial de Catalunya i Aragó existents a Saragossa, a Mallorca i a València. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1747).
Escriví el manual heràldic Adarga catalana, arte heráldica y prácticas reglas de blasón… (obra prevista en 12 volums, dels quals n’escriví 4 i en publicà 2, 1753), un Tratado de los sellos, on són copiats els segells dels comtes de Barcelona, i diversos Mapa del obispado de Barcelona (1762), Mapa del Principado de Cataluña y condado de Rossellón, continuà també el Teatro universal de España: descripción eclesiástica y secular de todos los reinos y provincias (1738), obra del seu pare, Francisco Javier de Garma y Salcedo, de la qual publicà el quart volum (1751) i deixà preparat el cinquè.
(Mula, Múrcia, 1602 – Palerm, Itàlia, 1647)
Militar i cinquè marquès de Los Vélez. Fou virrei de València (1631-35).
El 1640 el comte-duc d’Olivares el nomenà lloctinent de Catalunya i cap de l’exèrcit castellà que penetrà per recuperar-la. Després d’avançar amb èxit de Tortosa a Tarragona i de reprimir la resistència amb actes de crueltat (setge de Cambrils), arribà davant Barcelona, on fou derrotat de manera estrepitosa per les forces catalanes i franceses davant Montjuïc (26 gener 1641), que motivà la seva destitució.
Fou nomenat ambaixador a la Cort pontifícia i, posteriorment, virrei de Sicília, on la seva actuació desafortunada provocà una rebel·lió, en la qual morí.
Dades dels Països Catalans 