Arxiu d'etiquetes: Espanya (nascuts a)

Rois de Corella -germans, s. XIII-

1 Resposta

Pere (I) Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Junt amb el seu germà Sanç passà al Regne de València arran de la conquesta. Rebé els llocs d’Ocaive i Pedreguer (1271). Adquiriren també les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines i exerciren els principals càrrecs de govern municipal.

Sanç Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Fou alcaid del castell de Buey i batlle de Gandia (on rebé béns, així com a Ondara). Ascendent, tal vegada, de Joan Roís de Corella.

López i Piñero, Josep Maria

2 Respostes

(Mula, Múrcia, 14 juny 1933 – València, 8 agost 2010)

Historiador de la medicina. Professor encarregat de la càtedra d’història de la medicina de la Facultat de València (1957-66), càtedra que ocupà des del 1970.

Promotor i col·laborador de congressos i simpòsiums, ha publicat treballs monogràfics en nombroses revistes especialitzades i ha fundat i dirigit els “Cuadernos Valencianos de Historia de la Medicina y de la Ciencia”, iniciats l’any 1962, i l'”Índice Médico Español”, des del 1965.

Entre la seva obra, cal esmentar Medicina, Historia, Sociedad, antología de clásicos médicos (1969), La introducción de la ciencia moderna en España (1969), Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII (1979), Cajal (1985) i Diccionario biográfico de la ciencia moderna en España (1982).

Líster Forján, Enrique

1 Resposta

(Ameneiro, Galícia, 21 abril 1907 – Madrid, 8 desembre 1994)

Militar i polític comunista. Durant la guerra civil preparà una gran part de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre i dirigí la retirada de l’exèrcit republicà fins a la frontera francesa.

Ibn al-Sïd al-Batalyawsï

2 Respostes

(Badajoz, Extremadura, 1052 – València, 1127)

Filòsof i gramàtic andalusí. Per discrepàncies amb ‘Abd al-Mälik, hagué de refugiar-se a Saragossa i a València, on fou mestre d’Ibn Baskuwäl.

És autor d’una vintena d’obres, entre les quals es destaquen al-Iqtidäb fï sarh Adab al-kuttäb, comentari a la Guia dels secretaris d’Ibn Qutayba, i el Kitäb al-Had’iq, obra d’iniciació a les doctrines filosòfiques, que influí en el judaisme i constitueix el primer intent a al-Andalus d’harmonitzar el pensament grec amb la teologia islàmica.

Huici Miranda, Ambrosio

Deixa un comentari

(Huarte, Navarra, 20 abril 1880 – València, 9 novembre 1973)

Historiador. Des del 1911 fou catedràtic de llatí a l’Institut de València.

Autor de diverses col·leccions de documents (Las crónicas latinas de la Reconquista, Colección diplomática de Jaime I el Conquistador, en set volums), de nombroses traduccions de l’àrab (com la Colección de crónicas árabes de la Reconquista) i de notables estudis, dedicats especialment a la València musulmana, sobretot els tres volums de la Historia musulmana de Valencia y su región. Novedades y modificaciones (1970).

Herreros i Schwager, Francesc Manuel de los

1 Resposta

(El Pedernoso, Cuenca, 1817 – Valldemossa, Mallorca, 26 octubre 1903)

Escriptor i matemàtic. És abundant la seva producció de publicista a la premsa balear.

Publicà diverses monografies.

Herrera, Francisco

1 Resposta

(Navarra, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)

Arquitecte i escultor. S’instal·là a Mallorca el 1697 i introduí l’esperit romà al barroc mallorquí del primer quart del segle XVIII.

Són obres seves, a Palma, la portalada de l’església de Sant Francesc, la capella de Sant Nicolau Tolentí del Secors, el retaule de Sant Antoni de Pàdua (1714), el de Sant Martí (1722) i el de Sant Sebastià (1754), de la seu.

Guerrero Ayuso, Víctor

Deixa un comentari

(Badajoz, Extremadura, 1948 – Mallorca ?, novembre 2017)

Arqueòleg i prehistoriador. Professor de prehistòria de la Universitat de les Illes Balears.

Ha treballat principalment sobre la protohistòria de Mallorca i la colonització púnica en aquesta illa, on ha dirigit els treballs d’excavació a les factories ebusitanes de Na Guàrdia i Es Trenc i als derelictes de Cabrera III i V.

Entre els seus treballs destaquen Navíos y navegantes en las rutas de Baleares durante la prehistoria (1994), La colonización púnica en Mallorca (1997) i El pensamiento científico en la investigación prehistórica balear (1997).

Gimeno i Cabañas, Amali

1 Resposta

(Cartagena, Múrcia, 31 maig 1852 – Madrid, 9 setembre 1936)

Metge i polític. De jove fou redactor i director del “Centro Popular” i president de la Joventut Republicana de València. Es doctorà en medicina el 1874 i fou catedràtic d’anatomia patològica a Santiago, Valladolid i València (1876) i d’higiene a Madrid (1888), a més de pertànyer a l’Academia de Medicina. Fou un actiu defensor, a València, del vaccí anticolèric del doctor Jaume Ferran.

Havia passat al liberalisme i el 1886 fou diputat, i del 1891 al 1908, senador, després vitalici, i cap de diversos ministeris. Fou delegat d’Espanya a la Societat de Nacions (1921-22).

Residí molts anys a València i fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1894. Va escriure El partido republicano de Valencia ante la Historia. Memoria de los sucesos de octubre de 1869 (1870).

El 1920 li fou concedit el comtat de Gimeno, que continua en la seva família. Fou pare de Vicent Gimeno i Rodríguez-Jaén.

Elionor d’Aragó i de Navarra

4 Respostes

(Olite, Navarra, 2 febrer 1426 – Tudela, Navarra, 12 febrer 1479)

Reina de Navarra. Filla petita de Joan II el Sense Fe i de Blanca de Navarra. Quan, el 1455, el seu pare desheretà dels drets sobre Navarra els fills Carles de Viana i Blanca, la nomenà hereva.

El 1458 fou promesa a Alfons, germà d’Enric IV de Castella, però aquest matrimoni no es realitzà. Es casà amb el comte Gastó IV de Foix.

Elionor ha estat feta responsable de l’emmetzinament de la seva germana Blanca, el 1464, per eliminar-la de les aspiracions a la corona navarresa, ja que el difunt Carles de Viana havia legat els seus drets a Blanca.

Mort Joan II (1479), Elionor s’apressà a fer valer la voluntat del seu pare i fou efectivament coronada reina de Navarra (Elionor I), però morí dues setmanes després.

El debatut reialme passà al seu nét Gastó Febus de Foix, que regnà tres anys, i després a la néta Caterina, que es casà amb Joan d’Albert o Labrit i seria destronada pels Reis Catòlics.