Arxiu d'etiquetes: Espanya (morts a)

Brost, Josep Maria

(Mataró, Maresme, 1786 – Múrcia, 1844)

Matemàtic. Publicà una Artimética mercantil i un notable Curso completo de teneduría de libros por partida doble. Deixà inèdita una història del comerç.

Bros i Bartomeu, Joan

(Tortosa, Baix Ebre, 1 gener 1776 – Oviedo, Astúries, 12 març 1852)

Compositor i organista. Estudià composició a Barcelona. Fou mestre de capella a Barcelona, a Lleó (1806-23) i a Oviedo (1834-52).

Compongué misereres, misses, lamentacions, salms i el poema simfònic El juicio universal (1854).

Bournonville, Alexandre de

(Brussel·les, Bèlgica, 5 gener 1616 – Pamplona, Navarra, 20 agost 1690)

Príncep de Bournonville (1658). Militar i polític. El 1676 passà a Catalunya amb el càrrec de mestre de camp.

Residí a Sicília (1677) i tornà a Barcelona com a lloctinent de Catalunya (1678-84), durant un període de treva entre Lluís XIV de França i Carles II, que ell aprofità per a construir fortificacions.

Esclatada novament la guerra (1684), resistí el setge de Girona posat per les tropes franceses.

Basora i Brunet, Estanislau

(colònia Valls, Bages, 18 novembre 1926 – Las Palmas, Canàries, 16 març 2012)

Futbolista. Començà jugant d’extrem al Súria i al Manresa (1943-46). La temporada següent fitxà pel F.C. Barcelona, on jugà fins el 1958, llevat de la temporada 1955-56, que fou cedit a la UE Lleida.

Davanter de complexió mitjana, introduí en el futbol modern el dribbling amb el cos. Fou extrem dret de l’equip anomenat de les cinc copes. Entre els títols aconseguits, destaquen 4 lligues i 4 copes, a més d’altres torneigs.

Fou vint-i-dos cops internacional entre el 1949 i el 1957, i la seva actuació memorable a l’estadi de Colombes contra França (1949), en la qual marcà tres gols, li valgué el sobrenom de monstre de Colombes. Jugà cinc vegades amb la selecció catalana (1948-58).

Es retirà el 1958. El 1974, coincidint amb el 75 aniversari del FC Barcelona, fou escollit jugador de l’onze ideal del club de tots els temps en la posició d’extrem dret.

Astorch, Maria Angela

(Barcelona, 1 setembre 1592 – Múrcia, 2 desembre 1665)

Religiosa caputxina i santa. Professà a Barcelona el 1609 i cinc anys més tard fou destinada a la fundació de Saragossa, on exercí de mestra de novícies i d’abadessa. Els mateixos càrrecs tingué al nou convent de Múrcia durant setze anys.

Els seus nombrosos escrits, inèdits, mostren un bon coneixement del llatí i de la Bíblia. Ha estat anomenada la mística del breviari per raó de la seva espiritualitat centrada en la litúrgia.

Fou beatificada per Joan Pau II el 1982.

Andriani i Escofet, Sever Lleonard

(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)

Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.

Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.

Amigant i de Ferrer, Pere d’

(Manresa, Bages, 1645 – Pamplona, Navarra, 1707)

Jurista i noble. Fill de Josep d’Amigant i Carreres. Magistrat de l’Audiència de Barcelona, va defensar, contra els propòsits del virrei, el dret al secret de les sessions del Consell de Cent (1704).

Fou detingut a Madrid per ordre de Felip V de Borbó (1706), i empresonat a Pamplona, on morí.

Alsina i Sevarroja, Martí

(Manresa, Bages, 4 setembre 1859 – Zafra, Extremadura, 2 març 1922)

Religiós claretià. Format en contacte amb els cofundadors de la congregació; hi exercí diversos càrrecs i, finalment, el de superior general el 1906, reelegit el 1912.

Treballà en la difusió de la congregació a Colòmbia, a Cuba, a EUA, a Anglaterra, a Àustria i a París.

Es preocupà de la difusió del pensament cristià, i reorganitzà la Llibreria Religiosa de Barcelona.

El 1920 fundà a Roma la revista especialitzada “Commentarium proreligiosis”.

Ferran II de Catalunya

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.

Cerdà i Sunyer, Ildefons

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 desembre 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 agost 1876)

Enginyer, urbanista i polític. Estudià llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia establert la seva família. Posteriorment estudià matemàtiques i arquitectura a Barcelona. L’any 1835 es traslladà a Madrid, on estudià a l’escola d’enginyers de camins al mateix temps que iniciava la seva carrera política. Allistat en la Milícia Nacional, arribà a ésser tinent d’un companyia de granaders, i com a enginyer de l’estat fou destinat successivament a les províncies de Terol, Tarragona, Girona i Barcelona.

L’any 1848 demanà la baixa i s’establí definitivament a Barcelona, on es relacionà amb els nuclis del socialisme utòpic. Membre del partit progressista, fou diputat a corts (1850) i comandant de batalló de la Milícia Nacional (1854-56). Posteriorment entrà en el federalisme i fou vicepresident de la diputació de Barcelona (1873-74).

Des del punt de vista urbanístic, la seva aportació fonamental fou el pla Cerdà d’urbanització de tot el pla de Barcelona, el qual només es portà en part a la pràctica, mantenint tanmateix, i encara en l’actualitat, una ordenació per illes que el qualifica com un dels projectes urbanístics més moderns.

Una altra aportació important de Cerdà en aquest camp fou la Teoría general de la urbanización y ensanche de Barcelona (Madrid, 1867), obra que es publicà sota el patrocini del govern espanyol. Consta de dos volums; el primer d’ells és un estudi detallat dels diferents tipus d’assentaments que l’home ha efectuat al llarg de la història; en el segon, Cerdà realitzà una monografia sobre la classe obrera de Barcelona amb dades estadístiques de gran interès. L’autor tenia projectat un tercer volum, en el qual es proposava d’ajustar les seves teories al cas concret de Barcelona.