Arxiu d'etiquetes: dominics/ques

Ferrer, Vicent -sant, 1350/1419-

63 Respostes

(València, 23 gener 1350 – Gwened, Bretanya, França, 5 abril 1419)

Eclesiàstic, escriptor i sant. El 1367 va ingressar a l’orde dels dominics, de la qual va ésser nomenat predicador general el 1389. Va escriure el 1380 el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d’Avinyó Climent VII. Benet XIII el va cridar a la cort papal i el va nomenar capellà domèstic.

Influït pel papa i la cort de Castella, va contribuir com a compromissari de Casp a imposar el candidat Ferran I d’Antequera.

Les seves predicacions, d’una gran habilitat, van obtenir conversions multitudinàries impressionants. Del 1412 al 1416 es va dedicar a la conversió dels jueus i va recòrrer la península ibèrica.

Fenollet -varis/es bio-

8 Respostes

Ademar de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Noble. Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, per passar-se a Pere III el Cerimoniós. Aquest el tenia incorporat al consell reial de la segona campanya del Rosselló (1344). Fou un dels consellers que estipularen les condicions de capitulació de Cotlliure.

Antoni Vicent Fenollet  (Sogorb, Alt Palància, segle XVII – València, 1664)  Frare dominicà. És autor d’un llibret sobre la devoció del rosari, titulat Guirnalda de quince rosas (1657).

Bernat de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Noble. Era conseller del rei Jaume II el Just. El 1320 fou encarregat de tractar amb el rei Sanç de Mallorca-Rosselló la debatuda qüestió de la successió de Sanç, mancat de fills barons, que Jaume II pretenia que li fos reconeguda. En aquesta missió, encara que no reeixida, mostrà una gran fermesa i una decisió coratjosa. El 1324, altra vegada com ambaixador del rei Jaume II, tornà a Perpinyà per insistir vanament sobre la qüestió, poc després d’haver mort el rei Sanç.

Constança de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Dama. Segons alguns autors era filla de Pere de Fenollet, primer vescomte d’Illa, i d’Esclaramonda de Canet; d’acord amb les mateixes fonts, es casà amb Pere Galceran de Pinós.

Esclarmunda de Fenollet  (Mallorca, segle XIV)  Filla de Bertran de Fenollet i de Canet. Segona muller del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí.

Esclarmunda de Fenollet (Rosselló, segle XV – Catalunya ?, segle XV)  Dama. Filla potser de Francesc de Fenollet, del llinatge de Perellós. Fou muller, sembla que la tercera, del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Els fills d’aquest no ho foren, segurament, d’aquest matrimoni.

Francesc Ponç de Fenollet  (País Valencià, segle XIV)  Lloctinent del governador de València enllà Xúquer, el 1378.

Guillem de Fenollet  (Rosselló, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1405 fou ambaixador a Castella per compte del rei Martí I l’Humà.

Guillem Pere (I) de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XI – segle XII)  Vescomte de Fenollet. Fill d’Amaltruda i segurament d’Arnau Guillem (I) de Fenollet, i germà d’Arnau Guillem (II), al qual succeí. Al seu torn, fou succeït pel seu fill Udalgar (II) de Fenollet.

Onofre Fenollet  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Filòleg. És autor d’unes Institutiones linguae hebraica (1605).

Pere Ponç de Fenollet  (València, segle XIV)  Draper i ciutadà (1334). És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Germà de Ramon Ponç.

Ramon Ponç de Fenollet  (Xàtiva, Costera, segle XIV)  Germà de Pere Ponç. És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Habitant a Xàtiva i casat amb una Guillemona, els quals podrien ésser els pares de Francesca de Fenollet.

Violant de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Muller de Francesc de Perellós. Era filla de Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, i de Constança de Pròixita. El seu marit fou probablement el primer vescomte de Rueda.

Febrer -varis bio-

Deixa un comentari

Isidre Febrer  (Catalunya, segle XVIII)  Frare franciscà. Guardià del monestir d’Escornalbou. Escriví Mina riquíssima de tresors de la Divina Gràcia (1763, 1766, i en castellà 1840), que tingué una gran divulgació.

Joan Febrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Diplomàtic. El 1415, en companyia de Felip de Malla, anà a Anglaterra com a ambaixador de Ferran I d’Antequera prop d’Enric V. Fou demanat que aquest recolzés Benet XIII com a papa. El monarca anglès s’hi negà.

Tomàs Febrer  (Palma de Mallorca, segle XVIII – 1772)  Frare dominicà. És autor de dos extensos tractats inèdits, un dels quals és la història del famós convent de Sant Domènec de Palma.

Fabre, Climent

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, segle XVII – Barcelona, 1657)

Dominicà. Professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i també a la universitat.

Autor d’una popular Vida i martiri del gloriós sant Magí en cobles (1677).

Esteve -varis bio-

2 Respostes

Francesc Esteve  (València, 1682 – 1766)  Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.

Gaspar Esteve  (Barcelona ?, segle XV – segle XVI)  Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.

Jacint Esteve  (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX)  Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.

Joan Esteve  (València, segle XV)  Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).

Josep Esteve  (País Valencià, segle XVI)  Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.

Llucià Esteve  (País Valencià, segle XVIII)  Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.

Rafael Esteve  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.

Tomàs Lleonard Esteve  (València, segle XVII)  Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).

Vicenç Esteve  (Barcelona, segle XVIII – 1788)  Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.

Durfort -varis bio-

Deixa un comentari

Guillem Durfort  (Llenguadoc, França, segle XII – Catalunya ?, segle XII)  Cavaller. Fou cortesà influent en temps d’Alfons I el Cast i un dels més assenyats consellers de Pere I el Catòlic, que acompanyava quasi sempre. Tingué el càrrec de cap de la cuina reial.

Guillem Durfort  (Illes Balears, segle XIV)  Militar al servei de Jaume III de Mallorca. El 1343 era un dels castellans de Montuïri. Envaïda Mallorca per Pere III el Cerimoniós, reté la fortalesa al delegat del rei Felip Boïl i de La Scala. Prestà homenatge a Pere III.

Ramon Durfort  (Catalunya, segle XII)  Marí. El 1150 comandava dues galeres, construïdes a la drassana vella de Barcelona per compte de Berenguer Ramon de Montcada, que foren cedides a Ramon Berenguer IV de Barcelona en ocasió de l’expedició a Arles per tal de sufocar-hi la revolta dels Baus.

Ramon Durfort  (Barcelona, segle XIV)  Frare dominicà. Sembla haver estat l’inquisidor més antic de Mallorca.

Romeu Durfort  (Barcelona, segle XIII – Catalunya, segle XIII)  Ciutadà. El 1244, a València, fou un dels signants, com a testimoni, de l’acta de renúncia de Pere de Portugal als seus drets sobre l’Urgell i sobre Mallorca.

Deza, Diego de

Deixa un comentari

(Toro, Castella, 1443 – Sevilla, Andalusia, 1523)

Eclesiàstic dominic. Inquisidor general de Catalunya-Aragó, del 1499 al 1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor.

Crespí de Valldaura i Brizuela, Francesc

4 Respostes

(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 1601 – Barcelona, 1662)

Eclesiàstic i frare dominicà. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Lluís. Fou provincial d’Aragó del seu orde.

El 1654 fou nomenat bisbe de Vic, on excel·lí per les seves virtuts.

Costa -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.

Guillem Costa  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.

Marià Costa  (Catalunya, segle XIX – 1857)  Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.

Ramon Costa  (Barcelona, 1640 – 1703)  Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.

Comerma i Bonet, Domènec

Deixa un comentari

(Sant Quirze de Besora, Osona, 1766 – Barcelona, 1831)

Historiador i eclesiàstic. Frare dominicà. Fou provincial de l’orde. Era membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Publicà algunes monografies de caràcter religiós i històric.