(Perpinyà, 1910 – )
Dipòsit documental del Rosselló, l’Alta Cerdanya i el Conflent. Reunits a partir de la Revolució francesa i organitzats metòdicament a partir del 1910.
Inclou sèries històriques, com la procuració reial de Rosselló i de Cerdanya (845-1660), i administratives (segles XVII i XVIII), diversos arxius municipals, la documentació de la Universitat de Perpinyà, l’arxiu episcopal d’Elna i els arxius dels principals monestirs (del segle IX fins al 1790) de la Catalunya Nord.
Comarca de la Catalunya Nord: 577,2 km2, 25.012 hab (2009), densitat: 43,33 h/km2, capital: Ceret
Està compost per 18 municipis: l’Albera – Arles – els Banys d’Arles – Ceret – les Cluses – Cortsaví – Costoja – la Menera – Montboló – Montferrer – Morellàs i les Illes – el Portús – Prats de Molló – Reiners – Sant Joan de Pladecorts – Sant Llorenç de Cerdans – Serrallonga – el Tec
Situada entre el Rosselló (nord i nord-est), l’Alt Empordà (sud-est), la Garrotxa (sud), el Ripollès (sud-oest) i el Conflent (nord-oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- És constituïda per una vall, en direcció sud-oest – nord-est, entallada profundament en la zona axial pirinenca i solcada pel curs alt del riu Tec; per la banda nord-oriental s’obre a la subcomarca rossellonesa dels Aspres, i és emmarcada pel coll de Fortó (al nord) i el de la Brama (al sud), el qual forma part de l’Albera; pel sud és limitada per les muntanyes (serres de Costabona, de la Baga de Bordellat, de Motner) que d’oest a est la separen del Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà; el massís del Canigó la separa del Conflent i del Rosselló pel sector septentrional. Per l’est, entre els Aspres i l’Albera, la vall del Tec s’obre pas a la plana rossellonesa.
Cal distingir-hi essencialment dos sectors, l’alt Vallespir i el baix; el primer integrat per una vall estreta i encaixonada entre cims que ultrapassen els 2.700 m alt (puig dels Tres Vents); és una zona de clima humit i fresc que contrasta amb el temperat i sec del baix Vallespir, d’influència mediterrània. La pluviositat generalment és alta, acusa màxims de tardor i ultrapassa els 1.000 mm l’any; s’hi han produït serioses inundacions (com el 1940) a causa de corrents locals de pertorbacions, que perjudiquen els camps i determinen les capes d’al·luvions escampades a conseqüència de l’erosió de les brusques empentes fluvials.
Es presenta des de la vegetació típicament mediterrània (al voltant de Ceret) a l’alpina de prats d’alta muntanya (a la capçalera de la vall); als boscos inferiors als 1.000 m alt predomina el roure i el castanyer, i entre 1.200-1.800 m les coníferes i fagedes. Els sòls són resultat de l’alteració d’un sòcol cristal·lí i metamòrfic, que determina l’aparició de fonts termals (Banys d’Arles, la Presta, la Menera) i l’abundància de mines (ferro a la vall del riu Ferrer, coure a la Menera i a la Presta, etc), recursos que han estat explotats des de fa segles, encara que el segon, en vies de desaparició des del segle XVIII, ha estat exhaurit.
POBLACIÓ.- Demogràficament la comarca no ha acusat grans variacions des del 1901, i només a mitjan segle XX acusà una petita disminució, de la qual s’havia recuperat plenament a principi de la dècada del 1980. Predominen els municipis inferiors als 1.000 h (només 7 hi són superiors); la població disseminada està en disminució. Cal assenyalar que el 50% dels masovers procedeixen de les altres valls del Ter i del Fluvià, malgrat que les influències i relacions tradicionals vers el sud giraren vers Perpinyà a partir del segle XIX.
ECONOMIA.- Les activitats agràries, en conjunt de caràcter regressiu, només presenten condicions favorables per a l’extensió dels conreus a les terrasses al·luvials de la conca de Ceret, lligats a la producció rossellonesa; mentre que els de regadiu (fruiters: poma i cirera) estan en franca disminució, els de secà, destinats a la vinya, mantenen una certa importància. La ramaderia ha experimentat un notable creixement, concentrada sobretot a l’alt Vallespir, on ha augmentat de forma notable el nombre de pastures, és especialitzada en la producció de carn, tant de boví com de xai (si bé aquest ha perdut part de l’anterior primacia) i, en menor grau, de porcí. La indústria ha estat tradicionalment el sector que ha ocupat la major part de la població activa de la comarca. La hidroelèctrica abasta el consum local, i compta amb 5 centrals i un total de producció mitjana de 15 milions de kWh. L’explotació forestal (castanyer) permet una indústria de la fusta que manté un cert relleu, decantada especialment al sector de la boteria i a la indústria del calçat (espardenyes), a la qual se subordinen els sectors del tèxtil, el cotó, el jute i el sisal. Sant Llorenç de Cerdans és el principal centre productor d’espardenyes de tot França, i exporta els seus productes a les regions del Llenguadoc, Provença, Lió i Bordeus. El sector serveis ha anat assolint una importància creixent, derivada de l’increment del turisme; és especialitzat en les esmentades estacions termals, centres de repós i hostaleria en general, i una estació d’esquí (Forquets) a Prats de Molló.
La comarca és travessada per les principals vies que posen en comunicació la Catalunya Nord amb la resta del Principat: la carretera de Barcelona a Perpinyà pel coll d’Ares, l’autopista i la carretera que travessen el Pertús. La ciutat més poblada és la capital, Ceret, i la segueixen en nombre d’habitants les viles dels Banys d’Arles i Arles. Seguint amunt el curs del Tec, la vila de Prats de Molló és el centre de l’alt Vallespir, i el segon mercat en importància de tota la comarca.
HISTÒRIA.- Bé que hi ha indicis més antics, el poblament és ben documentat d’ençà del neolític, sobretot a través de les descobertes recents d’una cova a Montboló. L’edat del bronze ha deixat alguns vestigis, però és mal coneguda a la comarca. De l’època del pas del bronze al ferro (període hallstàttic) hi ha un jaciment clar, el camp de les Olles de Serrallonga, possiblement testimoni de les invasions dels indoeuropeus. La segona meitat del primer mil·lenni és mal coneguda. El testimoni més concret de la romanització són els edificis termals dels banys d’Arles, d’on procedeixen inscripcions votives de l’època imperial romana. El Vallespir era un antic pagus, històricament molt lligat al Rosselló, i ha format part sempre de la diòcesi d’Elna (i, després, de Perpinyà) i, excepte durant quasi dos segles, que van de la fi del segle X (conquesta de l’alt Rosselló per Oliba Cabreta) al 1172 (incorporació del comtat de Rosselló al de Barcelona), del comtat de Rosselló. Fou precisament arran de la conquesta de l’alt Vallespir per Oliba Cabreta i de la seva incorporació al comtat de Besalú (990) que es constituí el vescomtat de Vallespir, però que incloïa també els Aspres rossellonesos i, fins i tot, un sector de la vall de la Tet; centrat en el castell de Castellnou, fora del Vallespir pròpiament dit, rebé des del 1020 el nom de vescomtat de Castellnou.
El 1111 el comtat de Besalú i tots els seus annexos passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el seu nét, Alfons I el Cast, rebé en herència el comtat de Rosselló, fet que dugué a la reunificació de l’antic comtat de Rosselló en reinstaurar-se (1212) en la persona de Nunyó Sanç I, nebot d’Alfons I; sota el seu govern s’esmenta per primera vegada un veguer de Vallespir, càrrec detingut pel vescomte Guillem (V) de Castellnou. El vescomtat de Castellnou persistí com a jurisdicció feudal fins al primer terç del segle XIV, però amb el temps, la denominació de Vallespir s’estenia a tota la vall del Tec en la sotsvegueria de Vallespir (dependent des d’aleshores del veguer de Rosselló) i en l’ardiaconat de Vallespir; aquest era una dignitat del capítol d’Elna testimoniada des del 1067 i extingida el 1789, i que entre els qui la detingueren (vers el 1330) cal esmentar el francès Pierre Roger, que fou papa amb el nom de Climent VI.
En la consciència popular, el Vallespir continuà limitat a la vall més alta: fins al pont de Ceret, fins a Morellàs, com a màxim fins al Voló. Però l’administració republicana francesa reproduí en el districte de Ceret (1789) l’antiga sotsvegueria de Vallespir, de Prats de Molló a la Marenda, sense Prunet i Bellpuig, però amb la Bastida, el Voló, Vivers i Banyuls dels Aspres.
Comarca de la Catalunya Nord: 1.498,2 km2, 385.814 hab (2009), densitat: 257,52 h/km2, capital: Perpinyà
Situada entre el Conflent i la Fenolleda (a l’oest), el Vallespir i l’Alt Empordà (al sud) i el Mediterrani (a l’est).
Format per 95 municipis: Alenyà – Argelers – Bages de Rosselló – Baixàs – Banyuls de la Marenda – Banyuls dels Aspres – el Barcarés – Bompàs – Bou – Brullà – Bula d’Amunt – Bulaternera – Cabestany – Calce – Calmella – Cameles – Canet de Rosselló – Cànoes – Casafabre – les Cases de Pena – Castellnou dels Aspres – Cervera de la Marenda – Clairà – Corbera de les Cabanes – Corbera del Castell – Cornellà de la Ribera – Cornellà del Bercol – Cotlliure – Elna – Espirà de l’Aglí – Estagell – Forques – Illa – Llauró – Llupià – Millars – Montescot – Montesquiu d’Albera – Montner – Montoriol – Nefiac – Oms – Òpol i Perellós – Ortafà – Paçà – Palau del Vidre – Parestortes – Perpinyà – Pesillà de la Ribera – Pià – Pollestres – Pontellà – Portvendres – Prunet i Bellpuig – Queixàs – Ribesaltes – la Roca d’Albera – Salelles – Salses – Sant Andreu de Sureda – Sant Cebrià de Rosselló – Sant Esteve del Monestir – Sant Feliu d’Amunt – Sant Feliu d’Avall – Sant Genís de Fontanes – Sant Hipòlit de la Salanca – Sant Joan la Cel·la – Sant Llorenç de la Salanca – Sant Marçal – Sant Miquel de Llotes – Sant Nazari – Santa Coloma de Tuïr – Santa Maria de la Mar – el Soler – Sureda – Talteüll – Tellet – Terrats – Tesà – Teulís – Toluges – Torderes – la Torre d’Elna – Torrelles de la Salanca – Tresserra – Trullars – Tuïr – Vilallonga de la Salanca – Vilallonga dels Monts – Vilamulaca – Vilanova de la Ribera – Vilanova de Raó – Vingrau – Vivers – el Voló
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per una àmplia plana resultat del terraplenament d’un vast golf d’esfondrament amb sediments arrossegats pels rius i procedents del muntanyam circumdant, encerclada per dues serralades importants: al sector septentrional, les Corberes, formades per turons calcaris d’escassa altitud (no assoleixen els 600 m) apareguts al començament del terciari, la separen del Llenguadoc; al sector meridional, el massís de l’Albera, constituït per roques esquistoses, forma part de la serralada pirinenca que accidenta el Vallespir, comarca que continua la plana rossellonesa cap al sud. Morfològicament i paisatgísticament s’hi poden distingir tres sectors diferenciats: els Aspres i el Riberal, a l’interior, i la Salanca, al litoral. Els Aspres són plataformes formades per sediments detrítics estesos a la zona de contacte entre la plana i el muntanyam perifèric; el Riberal és format per al·luvions recents i forma llenques allargassades seguint els principals cursos fluvials, amb sòls profunds i rics que faciliten l’existència d’una agricultura extensiva; la Salanca constitueix el sector septentrional costaner, de platges sorrenques i baixes, format per maresmes i estanys litorals (estanys de Salses i de Sant Nazari) drenats en època recent i on ha estat possible la instal·lació d’un únic conreu (vinya).
El clima és mediterrani; les temperatures són elevades al llarg de tot l’any, de tal manera que no existeix el vertader hivern climàtic, ja que cap mes no té una mitjana inferior a 7ºC; el perill de glaçades és molt escàs (22 dies a Perpinyà); de juny a setembre les temperatures mitjanes es mantenen per sobre els 20ºC i assoleixen màximes de fins a 36ºC. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 600 mm anuals a l’interior (mitjana de Perpinyà i Millars), i augmenten amb l’altitud i la proximitat de la costa (706 mm anuals a Ribesaltes i 763,5 mm a Argelers); el règim presenta màxim tardoral (40% de la precipitació anual) i irregularitat interanual molt marcada.
La vegetació natural ha estat atacada per l’home per tal d’establir camps de conreu; a les Corberes, la vegetació, degradada, es compon d’arbusts i bardisses. Hidrogràficament és drenada pels rius Aglí, la Tet, el Tec i el Rard i els seus afluents.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic; fou colonitzada durant l’època romana i l’explotació de la terra s’intensificà durant l’edat mitjana amb la dessecació de nombrosos aiguamolls. La població es troba repartida molt desigualment; les densitats més altes (més de 200 h/km2) es donen a l’entorn de Perpinyà, a la vall baixa de la Tet i a la costa central; a l’entorn de Millars, s’assoleixen entre 100 i 200 h/km2; a la costa oscil·la entre els 80 i 100 h/km2, i la resta de la comarca es manté per sota d’aquesta última xifra.
ECONOMIA – L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura; fins a mitjan segle XIX la terra produïa cereals i la població comptava amb recursos complementaris tals com la cria de bestiar i l’explotació de les alzines sureres; però la construcció de les línies de ferrocarril de Narbona a Perpinyà (1858) i de Perpinyà a Cotlliure (1866) provocà el trencament de l’economia d’autoconsum i s’importaren cereals d’altres zones i es plantaren les vinyes, molt més rendibles. El nou vinyar comptà a més amb una situació general favorable: la fil·loxera no l’afecta fins que ja s’havien adoptat els remeis tècnics necessaris per fer-li front. Actualment, i a pesar de la tendència a diversificar els conreus, la vinya és encara el conreu predominant de la comarca. La tendència a la diversificació de conreus ha provocat l’aparició d’hortes especialitzades en la producció de verdures i hortalisses primerenques (enciams, escaroles, tomàquets, patates, coliflors, espàrrecs, mongetes, carxofes, etc) i de fruita variada (presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, etc), que es concentren sobretot a la vall baixa de la Tet, a banda i banda de Perpinya i a la regió d’Elna (vall baixa del Tec). Té altres recursos econòmics, com ara el turisme, centrat en el sector costaner de la Salanca (Costa Vermella), centre d’atracció turístic amb una destacada indústria hotelera i dels serveis (la platja de Canet, de Sant Cebrià, etc). El sector secundari té poc interès, amb l’excepció de les indústries agroalimentàries concentrades a Perpinyà, i les indústries extractives localitzades al llarg de l’Aglí, de la Tet i del Tec.
HISTÒRIA – La troballa, recent, de restes humanes de les més velles conegudes a Europa, anteriors a l’home de Neandertal, associades amb indústries taiacianes, a la cova de l’Aragó, a Talteüll, demostra que el poblament del Rosselló és antiquíssim. El paleolític superior és representat pel Magdalenià, a diverses coves de les Corberes (Estagell, Fullà). Contra la idea antiga que suposava que la plana no fou habitada fins tard, a causa dels aiguamolls, hi ha indicis de neolític antic i sobretot de neolític mitjà i recent, emparentable amb els sepulcres de fossa de la resta de Catalunya. Després vingué la fase megalítica, amb molts monuments coneguts, tot al volt de la plana, que enllacen amb els de l’Empordà, alguns amb gravats d’art esquemàtic. El període del bronze és mal documentat. Als segles IX-VII aC, fou important el poblament de tipus hallstàttic amb diverses necròpolis ben conegudes com la de Millars. Des del segle VI el Rosselló fou l’extrem nord de la civilització ibèrica. El seu poble o tribu eren els sordons, i els dos nuclis urbans més importants Ruscino (Castellrosselló, precedent de Perpinyà) i Illiberis (Elna), que continuaren com les dues ciutats més importants de l’època romana. Ocupat pels romans, fou incorporat a la província narbonesa, accentuà el seu caràcter de terra de pas i desenvolupà l’agricultura, amb un poblament dens de vil·les. La comarca del Rosselló correspon a l’antic comtat de Rosselló, que incloïa igualment el Vallespir, encara que l’alt Rosselló i l’alt Vallespir –el vescomtat de Vallespir o de Castellnou- s’uniren a la casa comtal de Besalú.
La unió a Barcelona d’aquesta el 1111 i de la de Rosselló el 1172 retornà al Rosselló la seva unitat en la vegueria de Rosselló, amb el Vallespir com a sots-vegueria, que perduraren fins al 1790. Des del govern conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya pel comte Sanç I (fi del segle XII) aquests dos territoris i llurs annexos es mantingueren com una unitat (comtats de Rosselló i Cerdanya, governació de Rosselló i Cerdanya) fins al tractat dels Pirineus (1659) i, en certa manera, fins a l’actualitat en la província de Rosselló i, des del 1790, el departament dels Pirineus Orientals, una i altre coneguts popularment amb el nom de Rosselló en sentit ampli.
Més informació a: història del Rosselló
Comarca de la Catalunya Nord: 437 km2, 11.425 hab (2011), densitat: 26,14 h/km2, capital: Sant Pau de Fenollet
Formada per 28 municipis: Ancinyà – Bellestar de la Frontera – Campossí – Caramany – Cassanyes – Cauders de Fenollet – Centernac – l’Esquerda – Felluns – Fenollet – Fossa – Lançac – Maurí – Montalbà del Castell – Pesillà de Conflent – Planeses – Prats de Sornià – Prunyanes – Rasigueres – Rebollet – Sant Martí de Fenollet – Sant Pau de Fenollet – Sornià – la Tor de França – Trevillac – Trillà – Virà – el Viver
GEOGRAFIA FÍSICA – (occ: Fenolhet o Fenolheda) Limitada al sud pel Conflent, al sud-est pel Rosselló i al nord i l’oest per Occitània. Territori muntanyós, accidentat pels Aspres i les Corberes, aquests últims n’accidenten el sector septentrional i assoleixen la màxima altitud a la serra d’Arquieres (1.038 m), a l’oest, i són travessades pel coll de Sant Lluís (687 m), via que comunica Perpinyà amb Carcassona. Els Aspres constitueixen, al sud, una sèrie de relleus d’una altitud que no supera els 700 m, continuació dels Aspres del Rosselló.
El clima participa de la influència mediterrània, fet que es tradueix en la seva vegetació (pi blanc, alzinars, pi roig i bedoll), molt malmesa per l’acció destructiva de l’home, que l’explotà forestalment. Terreny desforestat, on les valls dels rius, especialment l’Aglí i els seus afluents, han obert una plana d’erosió.
POBLACIÓ – És una terra pobra i deshabitada i els escassos recursos econòmics de la comarca, provocaren al llarg del segle XX una forta emigració. La vinculació històrica ha estat de l’atracció de Perpinyà, en comptes de l’orientació tradicional vers el baix Llenguadoc.
ECONOMIA – Predomina el monocultiu de la vinya, i també hi ha conreus de cereals, hortalisses i patates als sòls menys aprofitables. Ramaderia ovina hi té una certa importància, també n’hi ha de bovina i cabrum. Mines de feldspat, de marbre i de calcàries. Jaciments de ferro no explotats. La resta del sector industrial es limita a petites empreses dedicades a la fabricació del calçat o treball de la fusta, localitzades a la capital comarcal.
HISTÒRIA – Esmentada ja el 842, formà part del comtat de Rasès i posteriorment del d’Urgell–Cerdanya. Organitzada en vescomtat a l’acabament del segle X amb capital al castell de Fenollet, passà a França pel tractat de Corbeil (1258) i a partir d’aleshores començà un fort procés d’occitanització lingüística. El 1790 fou incorporada al departament dels Pirineus Orientals.
Comarca de la Catalunya Nord: 882,3 km2, 20.870 hab (2009), densitat: 23,65 h/km2, capital: Prada
Formada per 52 municipis: Aiguatèbia i Talau – Arboçols – Campome – Canavelles – Castell de Vernet – Catllà de Conflent – Cauders de Conflent – Censà – Clerà – Codalet – Conat – Cornellà de Conflent – Escaró – Espirà de Conflent – Estoer – Eus – Fillols – Finestret – Fontpedrosa – Fullà – Glorianes – Jóc – Jújols – la Llaguna – Marquixanes – els Masos – Mentet – Molig – Mosset – Noedes – Nyer – Oleta i Évol – Orbanyà – Orellà – Pi de Conflent – Prada – Ralleu – Rià i Cirac – Rigardà – Rodés – Saorra – Sautó – Serdinyà – Soanyes – Tarerac – Taurinyà – Toès i Entrevalls – Vallestàvia – Vallmanya – Vernet – Vilafranca de Conflent – Vinçà
GEOGRAFIA FÍSICA – Limita al nord amb el Llenguadoc i la Fenolleda, a llevant amb el Rosselló, al sud amb el Vallespir i el Ripollès i a l’oest amb l’Alta Cerdanya. Constituïda per l’alta i mitjana vall de la Tet, és una continuació de la fossa de la Cerdanya, aquí, però, força més estreta i encaixada. Al sud la tanquen les enlairades muntanyes del pic d’Eina (2.786 m), roca Colom (2.464 m), el puig de Tretzevents (2.785 m) i el Canigó (2.785 m), i al nord el massís de Madres, el tuc Dormidor i la serra d’Escales. N’és l’eix la vall de la Tet, on conflueixen nombroses valls.
El clima hi és relativament continental i les pluges s’hi reparteixen de manera irregular.
POBLACIÓ – Tot i l’augment registrat en els pobles turístics com Vernet, Molig, etc, la població total experimenta una minva, lenta però constant.
ECONOMIA – La superfície agrícola s’ha reduït notablement, tot i que en determinades zones, com el Baix Conflent, l’especialització l’ha feta més rendible; el mateix es pot constatar pel que fa a les explotacions ramaderes. El turisme, en canvi, ha experimentat un creixement important, especialment el relacionat amb les nombroses estacions termals (Toés, Molig, Vernet), i ha impulsat, de retop, el sector de la construcció.
HISTÒRIA – Via de pas habitual entre la plana del Rosselló i la Cerdanya, s’hi ha trobat restes de poblaments antics, del paleolític a l’Edat de Ferro. En temps dels romans, que hi feren passar la strata confletana, formà un pagus. Governat de manera autònoma per Miró I el Vell, en morir passà a mans del seu germà, Guifré I el Pilós, i, a la seva mort, al seu fill, Miró II el Jove, que l’annexa al comtat de Cerdanya, fins que a la seva extinció (1117) passà al casal de Barcelona i posteriorment al Regne de Mallorca (1276).
Incorporat novament a la Corona de Catalunya-Aragó per Pere III el Cerimoniós, pel tractat dels Pirineus (1659) passà sota domini francès i formà part de la província del Rosselló. Amb la reorganització del territori feta arran de la Revolució Francesa es creà el districte de Prada, confirmació oficial de la nova capitalitat d’aquesta ciutat en lloc de l’antiga capital medieval instituïda al segle XI per Ramon I de Cerdanya, Vilafranca de Conflent.
En el seu territori es troben dos dels monuments més emblemàtics dels Països Catalans: el monestir benedictí de Cuixà, fundat al segle IX, i l’abadia benedictina de Sant Martí del Canigó, fundada al segle XI per Guifré el Pilós.
Comarca de la Catalunya Nord: 177,1 km2, 1.827 hab (2006), densitat: 10,32 h/km2, capital: Formiguera
Està format per 6 municipis: els Angles – Font-rabiosa – Formiguera – Matamala – Puigbalador – Ral
GEOGRAFIA FÍSICA – Correspon a la capçalera de l’Aude. Ocupa una antigua superfície d’erosió, entre el Roc de Madres (2.471 m alt), a llevant, i el massís del Carlit (2.921 m), a ponent. La clotada, coberta de sediments morrènics terminals de les llengües glacials que baixaren del massís del Carlit, s’alça entre els 1.500 i els 1.700 m d’altitud, i està lleugerament basculada cap a llevant, on topa amb els falls del Roc de Madres.
El clima, molt dur a causa de l’altitud, presenta una pluviositat escassa, però, en canvi, les precipitacions es produeixen regularment al llarg de tot l’any. Les temperatures mitjanes són baixes i, en general, hi ha glaçada durant vuit mesos a l’any.
La comarca és un bon receptacle d’aigües, les quals són aprofitades per a la producció d’energia hidroelèctrica. Al Capcir es troben els embassaments de Matamala i Puigbalador, a l’Aude, però les centrals corresponents estàn situades fora de la comarca.
Les tres quartes parts de les terres estan ocupades per boscos de pins negres i roigs.
POBLACIÓ – La població és molt dispersa i exclusivament rural i s’agrupa en sis municipis. La indústria és escassa i les possibilitats de conreu, limitades.
ECONOMIA – A més de l’explotació forestal, la principal activitat econòmica és la ramaderia, destinada a l’explotació de la llet. Comercialment el Capcir depèn del mercat secundari de Prada, al Conflent, i com a mercat primari, Formiguera topa amb la competència de Montlluís, a l’Alta Cerdanya. Centre turístic d’esports d’hivern (estacions de Formiguera, dels Angles i de Puigbalador).
HISTÒRIA – El Capcir, conegut al segle IX amb el nom de la muntanya d’Aude, estigué inicialment unit al comtat de Rasès, el qual, vers la fi del mateix segle, sembla que era posseït en comú pels comtats de Barcelona, de Conflent i de Rosselló i de Carcassona.
Abans d’acabar el segle, el comtat de Rasès fou dividit i el Capcir fou integrat, juntament amb altres territoris veïns, al comtat de Cerdanya, aleshores en poder de Guifré I de Barcelona. Mort aquest (897), hi restà unit, en poder dels comtes successius, i fou incorporat juntament amb el comtat al casal de Barcelona en temps de Ramon Berenguer III.
A diferència de la Fenolleda, el Capcir fou mantingut dins Catalunya amb el tractat de Corbeil (1258) i governat per un sots-veguer (sots-vegueria de Capcir) que residia al castell de Puigbalador. El 1317, el Capcir, que havia depès fins aleshores de la diòcesi de Narbona, fou adscrit a la nova d’Alet, al Rasès, fins al 1790, que aquesta fou suprimida; actualment depèn de la de Perpinyà.
Comarca de la Catalunya Nord: 539,4 km2, 13.665 hab (2009), capital: Sallagosa
Format per 26 municipis: Angostrina i Vilanova de les Escaldes – Bolquera – la Cabanassa – Dorres – Èguet – Eina – Enveig – Er – Estavar – Font-romeu – la Guingueta d’Ix – Llo – Montlluís – Naüja – Osseja – Palau de Cerdanya – Planès – Porta – Portè – Sallagosa – Sant Pere dels Forcats – Santa Llocaia – Targasona – la Tor de Querol – Ur – Vallcebollera
GEOGRAFIA FÍSICA.- Una de les dues parts en que es dividí la Cerdanya arran del tractat dels Pirineus (1659). Actualment pertany a l’Estat francès. El centre comarcal tradicional continua essent Puigcerdà, tot i haver quedat a la banda espanyola. Limita al nord amb el País de Foix, a l’est amb el Capcir i el Conflent, al sud amb el Ripollès i a l’oest amb la Baixa Cerdanya i Andorra. Dins l’Alta Cerdanya hi ha l’enclavament de Llívia que depèn administrativament de la Baixa Cerdanya.
La Cerdanya i els massissos muntanyencs que la volten formen part de la zona axial pirinenca, que té aquí i al veí Conflent el desplegament més gran. La Cerdanya és una fossa d’enfonsament voltada per les muntanyes de la zona axial i es correspon amb la gran diagonal pirinenca que travessa tota la zona central. A la banda septentrional de la cubeta, les glaceres quaternàries han originat una sèrie d’àmplies valls, com la de l’Aude, de la Tet, de l’Aravó, d’Angostrina i d’Eina. Les màximes altures es donen al nord, al massís de Carlit (2.921 m) i al sud-est, a la tossa d’Er (2.346 m), al vessant sud del Puigmal.
El riu principal és el Segre, que es disposa longitudinalment i rep els afluents que baixen del Carlit i del Puigmal.
A causa de l’altura de la zona (al voltant dels 1.000 m al fons de la plana) i la protecció dels massissos que la volten el clima és fred i amb una certa tendència a la continentalitat, i les pluges més aviat escasses.
La vegetació és muntanyosa continental, amb predomini a mesura que es puja del pi roig, el pi negre i el prat alpí.
POBLACIÓ.- La població ha anat augmentant regularment a partir de la dècada del 1960, a un ritme superior al de la Catalunya Nord, en part per l’afluència a la zona de gent de l’estat francès, que, de retop, ha afavorit la descatalanització de la Cerdanya i n’ha afermat la frontera. L’augment ha estat lligat a les activitats terciàries, centrades en els poblacions principals (Sallagosa, Oceja, la Guingueta).
ECONOMIA.- Actualment, els pilars de l’economia de l’Alta Cerdanya, són el turisme, sobretot les estacions d’esquí, que han proliferat a tota la zona (Font-romeu, Sant Pere dels Forcats, Eina, Er-Puigmal, Portè-Pimorent) i les activitats lligades amb la salut: balnearis, cases de repòs i recuperació (Font-romeu, Bolquera, Vilanova de les Escaldes, Oceja). L’explotació de pedreres per a la construcció, tan important antigament i que donà el seu caràcter a les cases cerdanes, ha desaparegut i només persisteix l’extracció de roques per a grava i sorra. L’agricultura ha experimentat un fort retrocés, i en menor mesura també la ramaderia, que s’ha orientat cap a la producció lletera. A Targasona destaca la central elèctrica solar, construïda el 1983, una de les més importants d’Europa en el seu gènere.
HISTÒRIA.- Geogràficament i històricament l’Alta Cerdanya forma part de la Cerdanya, regió històrica i natural del Principat. Poblada ja al neolític, els romans hi fundaren la colònia Iulia Libica (Llívia). A final del segle VIII s’organitzà en comtat, en donar Carlemany el seu govern al comte Borrell d’Osona, i conegué la màxima expansió entre els segles X i XIII, com ho testimonien l’escampall d’esglésies romàniques (unes 50) per la zona.
Pel tractat dels Pirineus (1659) que posava fi a la guerra entre Felip IV de Catalunya i Lluís XIV de França, la Cerdanya fou dividida entre els dos estats: els 33 municipis situats al nord dels Pirineus passaren sota sobirania francesa, llevat de Llívia que en fou exclosa, mentre que la resta continuà formant part de l’Estat espanyol. Els municipis de l’Alta Cerdanya foren incorporats al bisbat de Perpinyà i compresos dins el departament dels Pirineus Orientals i el districte de Prada.
(Rosselló, segle XII – segle XIII)
Dama. Pubilla del noble Simó de Vilallonga (Rosselló, segle XII) Noble. Era senyor del castell de Vilarnau d’Avall, prop de Canet.
Heretà del seu pare el castell i les terres de Vilarnau d’Avall.
Es casà amb Jaume (I) de Vallgornera, noble empordanès, que aleshores, a la darreria del segle XII, s’establí al Rosselló.
(Rosselló, segle XIII)
Noble. El 1261 permutà amb Hug III, comte d’Empúries, els castells de Millars, Taltaüll i Torrelles per la vila de Cadaqués.
Poc després, el comte esmentat feia un gran negoci venent-se els castells citats, per un preu molt alt, a la Corona.
(Rosselló, segle XII – vers 1220)
Noble, senyor de Vernet. Acceptà els principis de l’heretgia càtara, com la major part dels nobles rossellonesos del seu temps. El 1198, davant l’amenaça imminent d’una croada contra els càtars i formant part d’un programa de precaucions militars, fou autoritzat a fer obres de fortificació.
Fou un fidel auxiliar de la causa del rei Pere I el Catòlic a Provença, on el representà durant un temps. Ell mateix era càtar. El 1260, dos inquisidors, un dels quals era el conegut Pere de Cadireta, obriren procés a la seva memòria.
El resultat condemnatori produí la confiscació dels béns procedents del difunt, a més de mesures infamants per a les seves restes.
Fou el pare de Ponç de Vernet (Rosselló, segle XIII – 1262) Cavaller. Participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor (1229). Formava part de les forces del comte Nunyo Sanç I de Rosselló. Era senyor d’una part de la vila de Millars (Rosselló).
Afectat el 1260 per la confiscació resultant del procés d’heretgia a la memòria del seu pare, hagué de recuperar las possessions pagant 22.000 sous a Jaume I. No arribà a reunir aquesta suma, i morí sense haver restablert el patrimoni.
Dades dels Països Catalans 