(Catalunya Nord, segle X)
Vescomte de Conflent. Acusat de traïció fou desposseït dels seus béns, que foren adjudicats al comte Sunifred II de Cerdanya i els germans d’aquest, devers l’any 952.
El 959, aquests béns anaren a un nou vescomte, Isarn.
(Llenguadoc, segle VIII – 1271)
Antic comtat. A l’època de Guillem I i de Bigó I (finals del segle VIII) deu correspondre l’ocupació o conquesta de les terres més septentrionals de Pallars i Ribagorça, empresa que, duta a terme com una iniciativa personal dels comtes tolosans, finí amb la incorporació d’aquests comtats a Tolosa.
Bernat I de Tolosa (Bernat de Septimània), comte de Barcelona i marquès de Gòtia, des del 830 intrigà per recuperar el comtat de Tolosa. L’aliança amb Pipí I contra Lluís I el Piadós costà a Bernat I la pèrdua de les honors catalano-septimanes, que foren lliurades a Berenguer I de Tolosa (832-835), però en morir aquest, Bernat I, ja reconciliat amb l’emperador, recuperà Catalunya i Septimània i rebé la investidura de Tolosa.
Els comtats de Pallars i Ribagorça escaparen, però, al seu control, car estigueren a mans del comte Galí II d’Aragó. Després de la mort de Lluís I el Piadós (840) i de Pipí I, la desmesurada ambició de Bernat I el portà a aliar-se amb Pipí II i els rebels aquitans contra el nou rei Carles II el Calb, que posà setge a Tolosa, el capturà i l’ajusticià per traïdor (844). El 872 Pallars-Ribagorça escaparen a l’obediència del comte de Tolosa i es constituïren comtats independents.
A partir de finals del segle XI Bertran I inicià la política d’hostilitat del casal de Tolosa al de Barcelona, que esdevingué habitual en el futur. La situació internacional del comte Alfons I de Tolosa no era gens falaguera, sobretot d’ençà que Ramon Berenguer III de Barcelona havia esposat Dolça de Provença (1112).
El perill de l’hegemonia catalana a Occitània inclinà aleshores el tolosà a refermar l’aliança amb el vescomte Bernat Ató I de Carcassona-Besiers, que no l’estalvià d’ésser assetjat pels catalans al castell d’Aurenja (1123). Alliberat pels tolosans, que el portaren triomfalment a Tolosa, la lluita entre Tolosa i Barcelona finí amb un acord de repartiment de Provença (1125), però en endavant la lluita amb la dinastia catalana continuà.
Per tal de fer valer els drets de la seva muller sobre Tolosa, l’any 1159 Enric II d’Anglaterra s’alià amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Paral·lelament augmentà la presència catalana a Occitània, car, per llaços feudals o de parentiu, el Casal de Barcelona es vinculà als Trencavell, vescomtes de Carcassona i Besiers, i a les cases de Foix, Bigorra i Bearn.
Ramon V de Tolosa reeixí en un primer moment a fer la pau amb Enric II d’Anglaterra (1173), i el 1176 convingué amb Alfons I de Catalunya la cessió a aquest dels drets sobre el comtat d’Arle o de Provença, però el 1179 s’inicià la “gran guerra meridional” entre tolosans i catalans, en el curs de la qual Alfons I assetjà Tolosa, mentre uns vassalls del tolosà assassinaven Ramon Berenguer IV de Provença (1181).
La resistència de Tolosa, convertida en baluard de la monarquia francesa dins Occitània, obstruí l’hegemonia catalana i impedí la unió d’Occitània i la corona de Catalunya-Aragó sota un mateix sobirà.
(Catalunya Nord, segle XI – segle XII)
Nom donat al vescomtat de Rosselló, al començament del segle XI. El primer que apareix com a vescomte és un Guillem, que es esmentat en un judici (1051) sobre l’abadia de Cuixà.
El vescomte Hug (mort el 1100) fou pare de la vescomtessa Jordana, que aportà el vescomtat en dot al seu marit, Bernat de Llupià, senyor de Llupià.
De llur fill, el vescomte Hug (mort després del 1163), que sembla ésser el darrer a emprar el títol vescomtal, que substituí pel senyorial, descendiren els Tatzó,
(Perpinyà, 1572 – Sant Martí del Canigó, Conflent, 1658)
Abat de Sant Martí del Canigó (1623-58). Fill del doctor en dret Pere Soler, fou primer carmelità descalç i després benedictí. Doctor en teologia. Essent abat, fou visitador dels monestirs benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense.
Els anys 1625 i 1630 obtingué permís per a explotar les mines de ferro dels vessants del Canigó. El 1642 saludà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, a qui donà una relíquia de sant Galderic. Escriví uns Discursos econòmics de la història de Joaquim i Susanna sobre el capítol XIII del profeta Daniel (Barcelona, 1648).
(Rosselló, segle XIV)
Noble. Serví a Sardenya amb Pere III el Cerimoniós, durant la campanya reial de l’illa en 1354-55. Fou capità del districte de Gallura.
S’ocupà de fer complir al jutge d’Arbòrea, el famós rebel sard, algunes condicions de la seva submissió.
(Catalunya Nord, segle XIII – 1347)
Fill de Bernat (IV) de So i de Cortsaví, i germà de Bernat de So. Fou segon vescomte d’Évol, romangué fidel a Jaume III de Mallorca, del qual fou conseller.
El 1345 Pere III el Cerimoniós li confiscà els béns, malgrat que li havia retut homenatge el 1344. Uns quants anys abans el sobirà mallorquí li havia venut els llocs de Jújols, Aiguatèbia i Ralleu de Conflent.
Més tard Pere III l’indemnitzà amb els castells de Sant Martí Sarroca i Subirats, pertanyents a la família de la seva muller Elisabet de Vilaragut; des d’aleshores sembla que s’intitulà vescomte de Sant Martí o de Subirats.
El vescomtat d’Évol fou restituït el 1352 al seu fill Berenguer (I) de So i de Vilaragut (Catalunya Nord, segle XIV) Morí jove, i el vescomtat l’heretà el seu germà Bernat (V) de So i de Vilaragut.
(Catalunya Nord, segle XIV – 1428)
Vescomte d’Évol. El 1409 participà a l’expedició de Pere Torrelles a Sardenya. Era casat amb Elionor Sagarriga. El 1413, a la mort del seu pare, heretà el vescomtat d’Èvol.
Assistí a les Corts de Barcelona de 1422. El mateix any casava la pubilla Blanca amb el noble Pere Galceran de Castro. Per aquesta raó el vescomtat d’Èvol aniria a parar a aquesta família catalano-aragonesa.
(Llenguadoc, França, segle XIII – Rosselló ?, 1308)
Noble. El més antic amb aquest cognom. Era fill de Bernat de Llo i d’una pubilla So, filla d’un Arnau, de la qual prengué el cognom. Aquest procedia del castell de So (avui Usson, a l’actual departament francès de l’Arieja), en territori llenguadocià.
Rebé de Jaume I el Conqueridor (1260) els llocs d’Èvol i Saorra, així com el castell d’Eus, al Conflent, la castellania de Puigbalador (Capcir) i la meitat del lloc d’Estavar (Cerdanya). El 1266 li eren cedits els castells de So i de Queragut.
Assistí a l’homenatge prestat per Jaume II de Mallorca-Rosselló a Pere II el Gran (1278). Es veié embolicat a les lluites entre el seu nou rei, l’esmentat Jaume II, i els comtes de Foix, dels quals era també vassall.
Casat amb Gueraua de Cortsaví, germana d’Arnau de Cortsaví, deixà diversos fills. El seu hereu principal fou Bernat (IV) de So i de Cortsaví.
(Ripollès / Vallespir)
Coll del massís de Costabona, a l’est del cim, que separa les altes valls del Tec i del Ritort.
(Catalunya Nord, segle XIV)
Noble. Es mostrà partidari de Pere III el Cerimoniós durant les accions d’aquest per desposseir Jaume III de Mallorca, tot i que el darrer era el seu sobirà natural. Jaume el féu empresonar a Perpinyà.
El 1344, a la segona campanya del Rosselló, Pere III assegurà la seva llibertat conservant presoner Pagà, fill natural del rei de Mallorca, fins que fou concertat un bescanvi concret dels dos captius.
Dades dels Països Catalans 