(Catalunya)
Muntanya del litoral nord a l’època romana, segons Mela.
Generalment identificada amb el Montgrí.
Anníbal, escala d’
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)
Anglesola, baronia d’
(Catalunya, segle XI – segle XVII)
Jurisdicció feudal. Fundada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, vers el 1058, conquerí i fortificà el castell de Tàrrega, bastió avançat contra els sarraïns de Lleida. Aleshores era un erm que anava d’Anglesola a Sidamon, a l’oest fins a Torregrossa, població musulmana encara, al migdia, i al nord limitava amb la serra d’Almenara, als confins del comtat d’Urgell.
Aquesta extensa contrada fou atorgada pels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Berenguer Gombau, el 1079 (Anglesola apareix ja aleshores com a castell), el qual n’emprengué la colonització i el repoblament. Els descendents de Berenguer Gombau (que constituïren el llinatge Anglesola) contribuïren a la conquesta definitiva de la vall del Segre al costat dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i més tard intervingueren en les empreses dels reis del casal de Barcelona.
La línia masculina directa s’extingí amb Berenguer IV d’Anglesola (mort vers el 1382) i la baronia passà a la seva germana Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp, i després a llur filla Constança, muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona. Però, el 1396, la reina Maria de Luna casà una filla de Berenguer IV d’Anglesola amb el secretari i conseller de Joan I de Catalunya, Pere de Benviure, el qual tingué la baronia fins a la seva mort, sense descendència, vers el 1417.
Llavors els dominis d’Anglesola passaren a una branca menor dels Erill (descendents d’Elionor de Montcada, filla de l’esmentada Constança d’Anglesola), que s’extingí el 1475, i després a la branca principal d’aquest mateix llinatge, bé que aquesta successió fou impugnada pels vescomtes de Rocabertí, descendents d’una altra filla de la dita Constança, anomenada Beatriu de Montcada.
Una sentència de l’audiència de Barcelona del 1561 els donà la raó, però el plet continuà fins que una altra sentència del 1633 confirmà als Rocabertí, comtes de Peralada, la baronia d’Anglesola, elevada a marquesat el 1645.
Altet, baronia d’
(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, atorgat pel pretendent tradicionalista Carles VII al general Rafael Tristany, únic titular.
Alemany, comtat d’
(Catalunya, segle XVIII)
Títol senyorial concedit el 1708 per l’arxiduc Carles d’Àustria a l’únic titular Carles Alemany de Bellpuig i de Fontanella.
Alemany, baronia d’
(Catalunya, segle XIX)
Antic feu del segle XIX. Confirmat pel pretendent tradicionalista Carles, duc de Madrid, a favor de Maria dels Dolors d’Alemany i de Bellet, filla del general Francesc d’Alemany i Gil de Bernabè.
Ajut Infantil a Reraguarda
(Catalunya, 1937 – 1939)
(AIR) Institució creada per la Generalitat, per tal de minorar les calamitats que la Guerra Civil causava als nens. Organitzada per la mestra Estel·la Cortics, la primera colònia s’instal·là a l’Estartit i després, el 1938, a Canet de Mar.
Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l’estat espanyol, de Madrid i d’Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se’n càrrec.
Pel gener del 1939 l’AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a l’URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.
agramuntesa
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Nom donat a dues monedes. La primera encunyada a l’Urgell entre els segles XII i XIV.
La segona fou encunyada a Agramunt el 1641, a nom de Lluís XIII, durant la Guerra dels Segadors.
Acció Republicana de Catalunya
(Catalunya, 1930 – març 1931)
(ARC) Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.
Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.
Ebre, batalla de l’ -1938-
(Catalunya, 24 juliol 1938 – 18 novembre 1938)
Acció bèl·lica. Fou la més important de la guerra civil espanyola, així com la més sagnant de les lliurades en territori català. Durant la primavera del 1938, les tropes franquistes havien dut a terme una metòdica ofensiva de cap a cap del marge dret del riu Ebre, que les havia portades fins al Mediterrani, i havia dividit en dues parts la zona republicana.
En aquesta situació, el comandament político-militar republicà va intentar una ofensiva al Baix Ebre, amb la intenció de tornar a enllaçar Catalunya amb País Valencià i aïllar a la província de Castelló una important massa de maniobra enemiga; per tal d’aconseguir-ho, va acumular 100.000 homes distribuïts en tres cossos d’exèrcit sota el comandament del coronel J. Modesto i, com a cap d’operacions, el general Vicent Rojo.
La nit del 24 de juliol, en un front de gairebé 100 km, es desencadenà l’ofensiva republicana. El pas del riu es portà a cap amb total sorpresa i les tropes republicanes assoliren un avenç important per Flix, Móra, Miravet, etc; ocuparen una extensa zona entre Mequinensa i Faió, i en un altre sector arribaren fins a Gandesa, si bé l’atac fracassà a Amposta. Tanmateix, noves unitats havien acudit a reforçar l’exèrcit franquista, i el dia 3 d’agost, fracassats els repetits atacs de Enrique Líster contra Gandesa, l’ofensiva restà aturada i s’inicià una intensa batalla de desgast que durà quatre mesos i en què s’esgotaren els darrers recursos de la República.
Al començament d’agost, els forts contraatacs franquistes havien liquidat la bossa de Mequinensa. Sotmés a un incessant bombardeig d’aviació i artilleria i a constants atacs localitzats, el front republicà s’anà replegant lentament cap a l’Ebre; el 18 de novembre els darrers efectius travessaren el riu.
Durant els quatre mesos de durada de la batalla s’havien produït gairebé 80.000 baixes i una gran pèrdua de material. Així, sense possibilitat de reposar les pèrdues, les forces republicanes quedaren a la mercè de l’ofensiva franquista, que provocà la conquesta definitiva de tot Catalunya (23 desembre 1938 – 10 febrer 1939).
Catalunya -nació-
Nació de l’Europa mediterrània: 32.108 km2, 7.522.596 hab (2016)
Situada a la costa oriental de la península Ibèrica. S’estén entre l’estany de Salses, el Cinca i el riu de la Sénia. Fins a la segona meitat del segle XII no s’utilitzà el nom de Catalunya per designar el conjunt de comtats que, alliberats de la denominació musulmana abans del segle IX, constituïren un conjunt sobirà d’ençà del primer terç del segle XI.
Segueix sent un enigma l’origen del nom de Catalunya tot i les diverses teories que s’han esbossat: la que vincula l’origen a Otger Cataló i la llegenda dels Nou Barons de la Fama; la que fa esment dels trets característics del territori, com a terra de castells i que derivaria de castlà, defensada per Balari i Jovany i P. Bonnassie; la que el relaciona amb alguns dels pobles i ètnies antigues, com per exemple dels laketani, que defensa Joan Coromines, o la Gotholònia de F. Lot; o la que parteix dels textos del cronista islàmic al-Udri on apareix el topònim Talunya o Taluniya per designar una localitat entre Osca i Lleida i que amb el nexe Ca, contracció de cala, castell, formaria Ca-talunya.
També provinents de fonts islàmiques, una de les darreres teories es refereix a l’expressió qatal-gunya, “la terra de la riquesa”, que els pirates mallorquins dels segles X i XI utilitzaven per referir-se al territori on feien incursions de saqueig, i que podria derivar posteriorment a Catalonia, Catalania, Catalunya. Les teories són, doncs, nombroses i el debat historiogràfic encara és obert.
En l’evolució històrica, els comtats que formaven la Marca Hispànica s’anaren desvinculant gradualment entre els segles IX i X de la sobirania franca i, a partir de l’expansió de la casa de Barcelona els segles XI i XII, en temps de Ramon Berenguer III, va prendre sentit l’expressió Catalunya com a territori sobirà dominat pel comte de Barcelona que comprenia també els comtats d’Urgell, Besalú i Cerdanya.
Aquest territori també es coneix des del segle XIII com la Catalunya Vella, exclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya, mentre que es designa com a Catalunya Nova aquell que se situa a ponent i al sud del Llobregat i que s’incorporà des del govern de Ramon Berenguer IV. La unió matrimonial d’aquest darrer comte amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, possibilità la formació de la corona catalano-aragonesa i una important expansió territorial: Mallorca, València, Sardenya, Sicília, etc.
El matrimoni de Ferran II de Catalunya amb Isabel I de Castella propicià una monarquia hispànica primer dominada per la casa d’Àustria i posteriorment per la casa de Borbó, tot i que es mantingueren les institucions de govern de la corona catalano-aragonesa: Diputació del General, l’audiència, la plena vigència de les Constitucions y Altres Drets de Cathalunya, etc, fins que els decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII aboliren gran part de l’ordenament públic propi. Anteriorment, per la pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa havia annexionat els comtats o, com es coneix actualment, la Catalunya Nord.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, en el context de la monarquia espanyola, s’inicià una decadència de la cultura i dels senyals d’identificació catalans, especialment de la llengua, que fins a la Renaixença no es començaren a recuperar. Les campanyes ciutadanes del Memorial de Greuges (1885), a favor del Codi civil (1885-89) o de les Bases de Manresa (1892), foren moments claus per a la formació d’un catalanisme polític que concentrà els esforços per aconseguir fórmules d’autogovern: primer mitjançant la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) i, posteriorment, a partir dels estatuts d’autonomia de 1932 i 1979, i una institució de govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 