Municipi i capital comarcal del Pallars Sobirà (Catalunya): 105,05 km2, 692 m alt, 2.128 hab (2017)
Situat a les ribes de la Noguera Pallaresa, el terme s’estén a banda i banda del riu i, a excepció de la ribera, és molt accidentat, car inclou tota la vall d’Àssua.
Alterna l’agricultura de secà, amb la de regadiu, possible gràcies a l’aprofitament de les aigües fluvials: els conreus més estesos són els de cereals, patates i farratges, però la benignitat del clima permet l’existència de conreus típicament mediterranis. Important ramaderia ovina i sobretot bovina (en règim estabulat per a l’obtenció de llet). Aviram. Important centre lleter. Indústria alimentària i de la construcció. També és important com a centre turístic i d’esports d’hivern (Llessui). Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Municipi i capital comarcal del Solsonès (Catalunya): 17,70 km2, 664 m alt, 8.974 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, a la vora del riu Negre, afluent del Cardener per la dreta.
L’economia es basa en el sector primari i particularment en l’agricultura, totalment de secà; els conreus més difosos són els cereals i les patates. És el principal nucli industrial de la comarca; a més de petits tallers diversos, té indústries derivades de l’agricultura (farineres i fàbriques d’embotits), de la fusta (serradores), tèxtils (fabricació de mocadors) i fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial). És el principal mercat de la comarca i irradia influència fins a les terres de la Segarra (Biosca i Torà, pertanyents a la seva àrea comercial).
El nucli urbà fou creat a l’edat mitjana; el desenvolupament urbanístic s’inicià al segle XVIII, quan es començà a construir fora de les muralles.
HISTÒRIA.- Fou, segons sembla, la Setelsis romana; malgrat tot, les dades segures no comencen fins a partir del temps de la Reconquesta. El comte Sunyer I de Barcelona li concedí una carta de població (920) i va fundar-hi una comunitat o canònica, l’església de la qual fou erigida el 1409 en abadia. Aquesta fou secularitzada el 1592 per butlla de Climent VIII i constituïda catedral l’any següent, arran de la creació de la diòcesi de Solsona per ordre de Felip II, que li concedí el títol de ciutat. Va tenir facultat d’encunyar moneda i disposà d’universitat fins a la creació de la de Cervera. Al segle XIX fou saquejada pels francesos (1810); el 1835 la van assetjar els carlins i el 1837 s’hi revoltà el general carlí Tristany i s’hi instal·là la Junta Superior Governativa.
ART.- Restes del castell de Solsona i de les muralles medievals. De la primitiva catedral romànica (segle XI) queden tres absis i restes de la part superior del creuer, de la part de l’evangeli; el temple actual és dels segles XIV i XV, d’estil gòtic, mentre que són romànics el campanar i el claustre, bé que renovat aquest segons el gust neoclàssic. A la capella del claustre es guarda una famosa talla de la Verge i el Nen, romànica (segle XIII). La façana principal i la porta de Sant Agustí són barroques (segle XVIII). Un altre edifici destacat és el palau episcopal, edifici de transició del barroc al neoclàssic, obra de Francesc Pons (1776-79). Museu Diocesà, amb obres prehistòriques, pintures preromàniques, retaules dels segles XIV i XV i una important col·lecció d’escultura medieval i renaixentista.
Agricultura de secà, amb conreus de vinya, que ocupa aproximadament un terç dels conreus, seguida dels cereals, les oliveres i els ametllers. Cooperativa agrària. Ramaderia de bestiar oví, porcí, boví i avicultura. Petita indústria de la construcció i de l’alabastre. Àrea comercial de Montblanc. Població en descens.
El poble és troba a la plana, al costat de les ruïnes de l’antic castell de Solivella (o castell de Llorac), bastit entre els segles XV i XVI, al puig de Solivella, centre de la baronia de Solivella. Església parroquial de l’Assumpció (1769); també destaca el molí del Senyor (o molí del Caixes), del segle XIII.
Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 10,53 km2, 33 m alt, 159 hab (2017)
Situat a la depressió empordanesa, en una plana al·luvial entre la Muga i el Fluvià, a les vores del canal Sirvent, al nord-est de la ciutat de Girona. Les antigues llacunes, com els estanys de Siurana, han estat dessecades.
L’agricultura ocupa tot el territori, amb predomini de la trilogia cereals, blat de moro i userda; havien tingut importància els conreus d’oliveres i vinyes. Complementen l’economia les activitats derivades del sector agrícola i la ramaderia. Àrea comercial de Figueres. Població en descens.
El poble és a la vora del rec Sirvent. Església parroquial de Santa Coloma. Restes de l’antic castell de Siurana.
Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km2, 10 m alt, 28.527 hab (2017)
El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).
ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.
Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.
La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.
Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.
ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.
Agricultura primordialment de regadiu, gràcies a les aigües derivades del canal d’Urgell; els conreus més estesos són els de cereals (blat, moresc), fruiters i farratges. Ramaderia (bestiar oví i porcí) i avicultura. S’hi ha instal·lat la Cooperativa Industrial Urgell. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a la vora de la carretera de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Bartomeu s’edificà al segle XVIII sobre el solar de l’antic castell de Sidamon. Al tossal de les Tenalles hi ha vestigis d’una necròpoli romana.
El municipi comprèn, a més, el despoblat de la Quadra.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 28,80 km2, 207 m alt, 8.818 hab (2017)
Situat al vessant sud del Montmajor, a la partió d’aigües de la riera de Caldes i el Ripoll, a més, el terme és drenat per la riera de Sentmenat.
La proximitat de la ciutat de Sabadell fou decisiva per a la diversificació del sector industrial i l’abandonament progressiu de l’activitat agrícola (cereals, vinya, etc). A més de la tradicional indústria tèxtil cotonera, n’hi ha de metal·lúrgiques, químiques i de l’automòbil, entre d’altres. Ramaderia (especialment de bestiar porcí). Àrea comercial de Sabadell. Població en ascens.
La vila és a l’esquerra de la riera de Sentmenat. Església parroquial de Sant Menna (conserva el campanar romànic de l’antiga església de Sant Menat). Al nord de la vila s’aixeca l’antic castell de Sentmenat, gòtic.
Encara s’hi desenvolupa la tradicional activitat agrícola, amb conreus de secà (ordi, olivera, ametllers i, en menor mesura, la vinya i algun petit hort). Ramaderia de bestiar oví. Avicultura. Àrea comercial de Montblanc.
En procés de despoblament, sobretot des de les dècades de 1960 i 1970, en què es va intensificar l’emigració cap a pobles veïns com l’Espluga de Francolí o Montblanc.
El poble està situat als peus d’un turó on hi ha les restes de l’antic castell de Senan, que fou l’origen la població, l’edifici més destacable del qual és l’església parroquial de Santa Maria, romànica, construïda entre els segles XII i XIII, reformada al llarg dels anys i que té com un dels seus elements més característics un notable campanar de cadireta.
Agricultura, amb una part de conreus de regadiu, que es dediquen a conreus d’horta i vergers; però preponderen els conreus arboris de secà, especialment els avellaners. Entre les activitats industrials cal esmentar la tèxtil i la de la construcció. Estiueig. Àrea comercial de Reus.
La vila és troba a la dreta de la riera, al peu i a llevant del turó de Sant Pere del Puig; conserva restes de les muralles i de l’antic castell de la Selva; església parroquial de Sant Andreu, renaixentista.
Dins el terme hi ha l’important santuari de Paretdelgada.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 17,77 km2, 169 m alt, 1.676 hab (2017)
Situat al límit amb l’Alt Camp, a la divisòria d’aigües entre els rius Francolí i Gaià, al nord de Tarragona. El nord del terme és accidentat per alguns turons. La superfície no conreada és ocupada per pasturatge, bosc i garriga.
L’agricultura és predominantment de secà, i els principals conreus són la vinya i les oliveres, a més d’avellaners, garrofers i cereals; hi ha algunes clapes de regadiu. La ramaderia, amb granges d’aviram i de conills i la cria de porcs, complementen l’agricultura. Àrea comercial de Tarragona.
El poble és en un tossal; el retaule de l’església parroquial de Santa Maria es conserva al Museu Diocesà de Tarragona, anònim (dit del Mestre de la Secuita). El castell de la Secuita fou cedit a Santes Creus fins al segle XIX.
Situat a les ribes de la Noguera Pallaresa, el terme s’estén a banda i banda del riu i, a excepció de la ribera, és molt accidentat, car inclou tota la vall d’Àssua.
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Situat al límit amb 
Situat a la depressió 
Situat al bell mig del 
Situat al vessant sud del 
Situat entre la 
Situat al límit amb 
Dades dels Països Catalans 