(Tarragona, 30 maig 1848 – Segòvia, Castella, 23 juliol 1943)
Botànic i enginyer forestal. Germà de Lluís.
Membre de la Comissió de la Flora Forestal dels districtes d’Osca, per encàrrec de l’estat inicià un estudi microgràfic del sistema llenyós de les espècies forestals de la Península.
Fou membre de distintes associacions científiques, i publicà diversos treballs sobre les malures dels arbres, l’observació microscòpica i l’estructura microgràfica de distints tipus de fusta.
(Olot, Garrotxa, 17 novembre 1810 – Salamanca, Castella, 7 setembre 1859)
Jurista i polític. Fou catedràtic de jurisprudència a les universitats de Barcelona i de Salamanca.
Elegit diputat a Corts per Girona (1840), el 1843 la Junta Central de Barcelona el nomenà ministre interí de la Governació.
Es retirà de la política el 1845 i, deu anys més tard anà a Madrid en representació dels industrials catalans que s’oposaven a la reforma aranzelària que es projectava.
Fou redactor d'”El Constitucional”, de Madrid, i del “Boletín de Jurisprudencia y Legislación”. Escriví un Alegato en defensa de la institución de los hereus y pubillas en Cataluña.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)
Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.
A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.
A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.
A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.
Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).
Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.
A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.
Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).
Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).
Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.
El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.
(Barcelona, 1519 – La Roda, Cuenca, Castella, 11 maig 1577)
Fundadora i mística. Filla il·legítima de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens. De molt jove es traslladà amb el seu pare a Nàpols, on fou educada per caputxines.
Es casà amb Ferran d’Aragó, duc de Montalto, fill il·legítim del rei de Nàpols. Vídua, es retirà de nou al convent de caputxines.
El 1557 anà a la cort de Felip II, a Valladolid, on li fou confiada l’educació dels prínceps Carles d’Aragó i Joan d’Àustria.
Fugí de la cort el 1562 i es retirà a La Roda, on féu vida eremítica. Fundà, després, un convent de carmelitanes prop de la seva cova (1572).
Mantingué correspondència amb Teresa de Jesús.
(Sabadell ?, Vallès Occidental, 1505 – Salamanca, Castella, 1593)
Humanista i historiador. Estudià humanitats i grec a Alcalà (1545-47). Mestre de patges de Felip (després Felip II). El 1557 promogué a Barcelona l’edició d’obres literàries castellanes.
Vinculat a la cort -el 1587 fou nomenat cronista reial-, escriví per encàrrec uns intencionats elogis poètics, en llatí, de personatges com el duc d’Alba o dels qui ell anomenava pacificadors del Perú.
Va escriure El felicísimo viaje del muy alto y… poderoso príncipe don Felipe (1552), que tracta del viatge per Flandes i Alemanya de Felip II, el qual va acompanyar.
Altres obres són: De Afrodisio expugnato quod vulgo Aphricam vocant (1551), Túmulo imperial (1559), Encomio latino de don Fernando Álvarez de Toledo (1573), i aquelles que es refereixen al tema de les Índies (De rebus indicis o Vaccaeis i Rebelión de Pizarro en el Perú y vida de don Pedro Gasca).
(Catalunya, 1105 – Lleó, Castella, 24 febrer 1162)
Vescomte de Girona i d’Àger (1132-vers1144), dit també Ponç Guerau de Cabrera.
Acompanyà a Castella (1128) Berenguera, filla de Ramon Berenguer III de Barcelona, a casar-se amb el rei Alfons VII. Aquest el nomenà alferes i majordom i li cedí territoris jurisdiccionals.
Havent tornat a Catalunya, s’apropià per la força l’alou de Vilamajor, després d’unes aspres disputes amb l’abat d’Àger.
Es casà amb Sança, dama probablement castellana. Segons alguns historiadors, fou comte a Lleó (on degué morir vers el 1170) i pare de Ponç, senyor d’Almonacid, estirp de la branca lleonesa de la família.
(Catalunya, segle XIV – Tordehumos, Castella, 1368)
Vescomte de Cabrera i de Bas i comte d’Osona. Fill de Bernat II de Cabrera, reuní el patrimoni més gran de Catalunya.
Per venjar la mort del seu pare, lluità al costat dels castellans i aixecà els seus territoris contra Pere III el Cerimoniós.
El 1350 es casà amb Margarida de Foix-Castellbó. Foren els pares de Bernat IV de Cabrera i de:
Ponç de Cabrera (Catalunya, segle XIV) Actuà de procurador del seu germà, quan, el 1372, fou restituïda a Bernat, per la corona, una part del patrimoni familiar que havia estat confiscat anys enrere. Morí jove.
(Mòdica, Itàlia, vers 1510 – Valladolid, Castella, 1565)
Dama. Neboda per línia il·legítima d’Anna I de Cabrera.
Es casà (1515) amb Luis Enríquez (que prengué el nom d’Enríquez de Cabrera), nebot de Fadrique Enríquez, marit d’Anna I, el qual ratificà el 1530 el casament i els hi fou traspassada l’herència (comtat de Mòdica, entre altres).
Residiren sempre a Castella i el govern dels dominis fou confiat a procuradors i governadors forasters, llevat els vescomtats de Cabrera i de Bas, que foren confiats al germà d’Anna II, Antic de Cabrera.
(Sitges, Garraf, 31 gener 1926 – Astorga, Castella, 20 juny 1994)
Eclesiàstic. Estudià a Barcelona i a Roma, on es doctorà en teologia. Ordenat sacerdot el 1950 exercí diversos càrrecs parroquials i acadèmics, fou rector del Seminari Conciliar de Barcelona (1963) i canonge de la catedral (1964).
Nomenat bisbe d’Astorga (1967), va dur a terme una tasca de divulgació teològica a través de diversos escrits.
Fou cap de redacció de la revista “Orbis catholicus” (1958-64) i ha publicat articles sobre ecumenisme i les obres La gloria y su relación con la gracia según las obras de san Buenaventura (1957), El tiempo de la Iglesia según la teología de Cullman (1958), Colegio episcopal e Iglesia particular (1959).
Dades dels Països Catalans 