(Prada, Conflent, 1736 – ? , 1812)
Metge i botànic. Es doctorà en medicina a Tolosa.
És autor de Mémoire analytique et practique sur les eaus minérales du Vernet (1797) i de Flore topographique et méthodique des Pyrénées Orientales, continuada pel seu nebot Climent de Barrera.
Confeccionà un herbari de plantes rosselloneses.
(País Valencià, vers 1750 – vers 1800)
Botànic. Apotecari de Vistabella del Maestrat (Alt Maestrat).
Explorà el massís de Penyagolosa i arribà a reunir més de vuit-centes espècies de plantes, algunes de les quals són al jardí botànic de Madrid.
(València, 14 maig 1797 – Madrid, 9 gener 1874)
Agrònom i botànic. Fou catedràtic d’agricultura a Burgos, director de l’Escuela Central de Agricultura des del 1856 i jardiner major del jardí botànic de Madrid. Membre de la Real Academia de Ciencias, de Madrid.
És autor de nombrosos treballs sobre temes d’agricultura i inventor d’una arada que porta el seu nom.
(Igualada, Anoia, 1748 – Sevilla, Andalusia, 1800)
Farmacèutic i botànic. Director del jardí botànic de la Real Sociedad Médica de Sevilla.
Fou defensor de Linné.
(Madrid, 21 novembre 1808 – Palma de Mallorca, 27 maig 1879)
Metge militar, botànic i erudit. Es llicencià al Col·legi de Cirurgians de Barcelona (1829). El 1832 ingressà al cos de sanitat militar i participà en la primera guerra carlina. El 1837 fou destinat a l’hospital militar de Palma de Mallorca, exercí el càrrec de cap de sanitat militar de les Illes i va tenir una actuació destacada en les epidèmies de còlera (1864) i de febre groga (1871) a Barcelona.
Va escriure sobre medicina, botànica i història, d’entre les quals destaquen: Elementos de botánica (1843), el primer manual botànic publicat als Països Catalans (i a l’estat espanyol); Topografía físico-médica de las islas Baleares y en particular de la de Mallorca (1854), Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca desde su conquista en 1229 hasta nuestros días (1862) i Raimundo Lulio juzgado por sí mismo (1866).
Fou el pare de Valerià Weyler i Nicolau.
Antoni Pons (València, segle XVI – Llutxent, Vall d’Albaida, 1625) Frare dominicà. Fou canonge lectoral de Tortosa des del 1595. Ocupà diversos càrrecs dintre el seu ordre. Escriví unes Maravillas del Santísimo Sacramento, editades el 1613.
Antoni Pons (Maó, Menorca, 1717 – 1789) Mecànic. És autor d’alguns escrits.
Antoni Pons (Sogorb, Alt Palància, 1725 – 1792) Pintor. Li fou encomanada la restauració i nova decoració de la biblioteca de l’Escorial. Destacà també pels seus estudis sobre antiguitats.
Arnau Pons (Catalunya, segle XIII) Frare mercenari. És autor de les obres De bono meditationies libellus, De meditatione mortis, Super illa verba Gen, XXIV i Egressus fuerat Isaac ad meditandum in agrum iclinata jam die.
Bernat Pons (País Valencià, segle XVII) Arquitecte. Treballà al temple dels Sants Joans, de València. Hi construí l’edicle que dóna al mercat.
Francesc Pons (Figueres, Alt Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XVIII) Metge. Des del 1793 exercí a Barcelona. Era membre de la Societat de Medicina de París. És autor d’escrits professionals.
Jaume Pons (Illes Balears, segle XV) Mestre d’esgrima. És autor del primer tractat d’esgrima conegut, publicat a Perpinyà el 1474, als primers temps de la impremta.
Jeroni Pons (Sóller, Mallorca, 1889 – en alta mar, 1954) Escriptor i historiador. És autor de la novel·la de costums La llar dels avis (Sóller, 1921).
Joan Pons (Catalunya, segle XV – segle XVI) Jurista. Serví l’administració de Carles I. Fou auditor i jutge als territoris d’Itàlia, i per alguns temps actuà de governador de Nàpols. Era el pare de Lluís Ponç i d’Icard.
Pere Pons (Cervera, Segarra, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Jurista. Feu comentaris dels Usatges.
Pere Pons (Menorca, 1711 – 1792) Historiador. Era metge. Fou jurat major de Maó el 1781. És autor d’unes Memorias para servir a la historia de Menorca, en quatre volums, que restaren inèdites.
Pere Joan Pons (Illes Balears, segle XVI) Escriptor. Autor de poesia en castellà.
Sebastià Pons (Catalunya, segle XVI – França, 1618) Frare dominicà. Visqué a França, on destacà pels seus debats apologètics durant els trasbalsos religiosos produïts per l’extensió del calvinisme.
Sebastià Pons (Palma de Mallorca, 1613 – segle XVII) Escriptor. Era mestre de gramàtica a l’Estudi General de Palma. Versificava en llatí i en castellà. Els seus poemes més ambiciosos són inspirats per les figures de santa Caterina de Siena i sant Ramon de Penyafort.
Sebastià Pons (Illes Balears, segle XVIII) Jurista. És autor d’alguns escrits de caràcter professional.
Simó Pons (Corbera de les Cabanes, Rosselló, 1861 – Rosselló, segle XX) Botànic. Fou un gran estudiós de la flora pirinenca. Cedí al Museu de Vienne un herbari important. Publicà la notable sèrie d’opuscles Herbarum rosarum.
(Barcelona ?, segle XVIII – després 1805)
Botànic. Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Hi llegí bon nombre de memòries sobre la seva especialitat. Foren presentades entre els anys 1787 i 1805.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Lleida, 1853 – 1934)
Farmacèutic i botànic. Director de l’estació enològica de Seta (Llenguadoc).
Publicà Apuntes para una flora de Lérida (1888).
Dades dels Països Catalans 