(Barcelona, 8 maig 1845 – 20 febrer 1918)
Enginyer industrial. Dirigí revistes especialitzades.
Publicà bon nombre d’obres de divulgació científica com: La malvasía de Sitges, su historia, la vid, cultivos… (1886), Productos obtenidos de la naranja (1871), El olivo, la aceituna y el aceite (1902), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 17 novembre 1962 – )
Crític literari i narrador. Estudià filologia catalana i ha exercit de periodista cultural i crític literari a diversos mitjans de comunicació.
S’ha dedicat a estudiar la contracultura, tant com a comissari de diverses exposicions, com també amb el llibre La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2000).
Com a crític, ha publicat Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), ha estat director d’una col·lecció dels Llibres del Mall i ha dirigit la darrera etapa de la publicació “Lletra de Canvi”.
Com a narrador, ha col·laborat en el volum col·lectiu El triangle de les set punxes. Històries d’horror (1990) i ha publicat el recull de narracions La fàbrica del fred (1991).
(Barcelona, segle XVIII)
Constructor d’instruments de corda. Construí violins i violoncels excel·lents, alguns dels quals han estat comparats als que feia Stradivarius.
Els seus instruments són d’estil italià, fet que sembla indicar un aprenentatge a Itàlia. Se’n conserven alguns.
Fou el pare de Joan Guillamí (Barcelona, 1725 – 1767) Constructor d’instruments de corda. Els seus violins, violoncels i contrabaixos, encara que de qualitat notable, no assoliren les excel·lències dels que construí el seu pare.
(Barcelona, vers 874 – 26 abril 911)
Comte de Barcelona, Girona (Guifré III) i Osona (897-911). Fill primogènit i successor de Guifré I el Pilós i Guinedilda.
És gairebé segur que el 899 es presentà al rei franc Carles el Ximple, a Tours-sur-Marne, i, després de jurar-li fidelitat i vassallatge, rebé un precepte que li adjudicava totes les terres que el seu pare havia ocupat en les comarques ermes d’Osona i Bages.
Aquesta fou la darrera vegada que un comte català prestà homenatge al monarca franc.
Continuà l’obra repobladora del seu pare a les comarques centrals i estengué els seus dominis a la dreta del Llobregat.
(Barcelona, 17 setembre 1856 – 21 abril 1927)
Escriptor, conegut amb el pseudònim de C. Gumà. Col·laborà a “La Campana de Gràcia” i a “L’Esquella de la Torratxa”.
Entre el 1882 i el 1886 publicà uns 58 opuscles còmics, alguns dels quals són curtes peces teatrals que obtingueren una gran popularitat, com Del bressol al cementiri (reeditada el 1967), Ni la teva ni la meva, Gos i gat, El Marquès del Carquinyoli, L’amor és cego i d’altres.
Publicà una Guia còmica de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i Barcelona a la vista (1900).
(Barcelona, 1960 – )
Realitzador cinematogràfic, de nom real Josep Lluís Carroggio i Guerín.
Precoç realitzador en formats subestàndard, el film Los motivos de Berta (1984) és una reflexió sobre la fi de l’adolescència.
Posteriorment realitzà Porta de l’àngel (episodi del film col·lectiu City Life, 1988) i Innisfree (1989), un retrat entre el documental i la ficció sobre els escenaris irlandesos on John Ford rodà The Quiet Man.
(Barcelona, 1410 – Barcelona ?, 1457)
Dirigent polític. Fill del mercader i poeta Francesc Guerau. Fou també mercader, ciutadà de Barcelona i un dels capitosts radicals de la Busca.
Com a síndic dels tres estaments presentà al Consell de Cent un manifest de requeriment (1453), que és un dels documents més interessants per conèixer la ideologia del moviment antioligàrquic barceloní del segle XV.
(Barcelona, 9 abril 1925 – 17 gener 2024)
Actriu. Ha actuat en teatre català, sovint amb companyia pròpia.
Representà amb Joan Capri El senyor Perramon (1960); posteriorment s’ha dedicat al vodevil (Clementina no rellisquis, 1965; etc).
Ha actuat també en cinema.
(Barcelona, 23 novembre 1872 – 8 maig 1956)
Compositora. Marquesa de Castelldosrius. Filla d’Eusebi Güell i Bacigalupi.
Estudià piano i orgue, a Barcelona i a París.
Musicà poemes de Jacint Verdaguer i escriví un Te Deum (1898) i un Stabat Mater (1917).
Dades dels Països Catalans 