(Barcelona, 1875 – la Selva del Camp, Baix Camp, 8 març 1957)
Metge i historiador. Vinculat a les terres tarragonines. Publicà diverses obres sobre el monestir de Poblet.
Fou membre de la Comissió de Monuments de Tarragona (1928) i de la Societat Arqueològica de Tarragona (1932), i el primer president de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (1947).
(Barcelona, 16 desembre 1875 – 30 gener 1940)
Eclesiàstic. Germà d’Ernest. Es llicencià en dret. Fou professor del seminari barceloní i vicari general de la diòcesi.
L’any 1915 fou promogut bisbe d’Urgell. En esclatar la guerra civil residí a Andorra, de la qual fou copríncep. Més tard es traslladà a Itàlia.
De nou a Espanya, s’establí a Saragossa, i posteriorment a la seva diòcesi.
(Barcelona, 16 juny 1863 – 24 febrer 1933)
Actor i director teatral. Debutà al Teatre Espanyol de Barcelona. Del 1890 al 1895 actuà en la companyia d’Antoni Tutau i formà part de les de Josep Valero i Martínez Sierra.
Prengué part en l’estrena de moltes obres teatrals modernistes estrangeres (d’Ibsen, Maeterlinck, Hauptmann, Wilde, etc) i d’autors catalans (com Frederic Soler, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol, etc).
Participà en les representacions de l’Agrupació Avenir organitzades per Felip Cortiella. Fou director del Teatre de les Arts (1904-05) i de la companyia del Foment del Teatre Català.
Fou el pare del també actor Enric Guitart i Matas.
(Barcelona, 1 maig 1909 – 29 novembre 1999)
Actor teatral i cinematogràfic. Fill de l’actor i director Enric Guitart i Soldevila, es va formar en les companyies catalanes d’Enric Borràs i Maria Vila–Pius Daví.
A partir del 1939 es destacà com a primer actor de l’escena espanyola, sobretot en la interpretació del monòleg de P. Bloch Les mans d’Eurídice, que representà milers de vegades en castellà i, darrerament, també en català.
(Gràcia, Barcelona, 30 agost 1859 – Barcelona, 1926)
Arquitecte (1887). Fou ajudant d’Elies Rogent i professor de fusteria i mobles (1892).
Exercí alguns anys la secretaria a l’Escola de Llotja. Formà part de la primera junta directiva del FAD (1903).
Féu obres a Alella, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols (pla urbà, asil Sweis), Santa Perpètua de Mogoda (casa de la vila, 1892), entre d’altres.
(Barcelona, vers 1630 – 1700)
Pintor. Les poques notícies que se’n tenen el presenten com a un dels pintors principals del barroc català, segons els elogis de Francesc Fontanella i Ceán Bermúdez.
Hom l’ha identificat sense certesa amb un Francesc Aguirre o Deguirro.
(Barcelona, 10 març 1941 – 1 octubre 2019)
Compositor. Catedràtic d’harmonia i contrapunt al Conservatori Superior de Música de Barcelona, la seva obra està orientada vers la tècnica del contrapunt (Diaphonia) i una inclinació pel color instrumental (Amalgama).
Ha compost música simfònica (Moviment simfònic, Simfonia, L’àngel de la mort), de cambra (Alquímia, Introducció i scherzo, Discantus, Trio, Quejío) i coral (Homenatge a J. Salvat-Papasseit, premi Enric Morera el 1979).
Ha professat cursets de divulgació i ha exercit també com a crític musical.
Ha escrit també un Concert per a piano i orquestra (1982) i Totem (1985) per a guitarra.
(Barcelona, 18 febrer 1962 – )
Compositor i intèrpret. Destacat pianista, ha actuat en recitals, especialment acompanyant la soprano Victòria dels Àngels, i també en solitari, així com en les orquestres més importants d’Espanya.
Autor de música per a pel·lícules (El llarg hivern, de Jaume Camino),
(Barcelona, 7 gener 1895 – Montpeller, França, 21 novembre 1987)
Periodista i polític. Militant de la Unió Catalanista, president de propaganda del CADCI, vicepresident de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i director de “La Veu de Sant Martí” (1925-30). El 1932 fou elegit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya.
Exiliat des del 1939, fou membre organitzador dels jocs florals de la llengua catalana a Amèrica i Europa i editor de la revista catalano-occitana “Vida Nova” de Montpeller.
(Barcelona, 1885 – 1972)
Enginyer. Experimentà amb la telegrafia sense fils des del 1914. Director de “Radiosola” (1923-24), promogué la primera demostració radiofònica a Barcelona (1923).
Creà l’Asociación Nacional de Radiodifusión i fou el fundador tècnic de Ràdio Barcelona (1923).
Amb Camille Lemoine i Francisco Elías Riquelme fundà a Barcelona els primers estudis cinematogràfics sonors de l’estat espanyol, els Orphea Films (1932).
Dirigí la “Revista Electrotécnica” de Barcelona (1931-71).
Dades dels Països Catalans 