(Barcelona, 16 desembre 1850 – 17 setembre 1921)
Militar. Germà de Manuel. Participà en la tercera guerra carlina a Catalunya.
Inventà un tipus de morter, un fusell i un manòmetre.
Especialista en balística, va escriure Balística interior (1890).
Fou comte de Guardiola.
(Barcelona, 1850 – 1914)
Escriptor. Germà d’Onofre.
Va escriure La ruta de los encantados (1876), Mallorca (1880), Valencia (1882), etc, en forma poemàtica, i l’obra teatral Lo llibre de l’honor, juntament amb Frederic Soler.
(Barcelona, 10 octubre 1864 – 1939)
Compositor i eclesiàstic. Fou mestre de capella a l’església del Pi. Fundà l’escolania i capella de música de la de Sant Pere (1893).
És autor d’algunes misses i de peces diverses de música sacra.
(Barcelona, 20 març 1883 – París, França, setembre 1968)
Pintor i decorador. Format a l’Escola de Llotja i a París.
És autor de l’única pintura mural del Palau de la Música Catalana, la titulada La ciència musical vers la inspiració (1910), que palesa una personalitat decorativista independent però influïda pel classicisme noucentista.
Era soci del Cercle Artístic de Sant Lluc.
Presentà natures mortes, figures, flors i paisatges a les Exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1911, 1919, 1922, 1923 i a les de Primaveres del 1935 i el 1936.
Fou el millor col·laborador de Josep Maria Sert, a la mort del qual acabà la decoració mural de la seu de Vic i continuà el seu taller de París.
(Barcelona, 11 març 1891 – 25 octubre 1931)
Escriptor. Fill de Jaume Massó i Torrents.
Dirigí “La Rondalla del Dijous” i col·laborà a “El Matí” i “La Vanguardia”.
Poeta maragallià i en part modernista, publicà Pòrtic (1910), Arca de vori (1912), L’hora tranquil·la (1914) i Totes les cordes (1920).
Escriví també les obres de teatre Camins de la vida (1916), Vella cançó (1916) i La primera flor (1919), a més de les rondalles La nau de veles d’or (1925) i la novel·la La germana (1921).
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 22 octubre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 19 novembre 1951)
Polític i enginyer. Fill d’Antoni Massó i Casañas. Fou diputat per la Mancomunitat (1923) i s’afilià a Acció Catalana.
Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou encarregat de lliurar a la Societat de Nacions un document, signat per diputats de la Mancomunitat, en defensa de Catalunya.
Tornà el 1931, però considerà que el govern de la Generalitat era propens a l’entesa amb el govern central i emigrà a Buenos Aires.
(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)
Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies. També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.
Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.
Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.
Va morir de congestió pulmonar.
Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.
(Barcelona, 1777 – 30 març 1857)
Enginyer militar, arquitecte i urbanista. Prengué part en la guerra del Francès: després fou perseguit per liberal i partí cap a França, d’on tornà l’any 1833.
Projectà a Barcelona el carrer de Cervantes, el de la comtessa de Sobradiel, el Pla de Palau amb el Portal del Mar, i, a Valls, el sepulcre del general Juan Felipe Castaños, a l’església de la Mare de Déu del Lledó.
(Barcelona, 1855 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 17 agost 1921)
Col·leccionista i mecenes.
Fundador de l’Escola Massana de Barcelona, dedicada a l’ensenyament de les belles arts i els oficis artístics.
Llegà a la ciutat una important biblioteca de temes sumptuaris i d’indumentària.
(Barcelona, 24 febrer 1890 – Raïmat, Segrià, 9 setembre 1966)
Compositor. Format a Barcelona, amplià estudis amb Enric Morera, Felip Pedrell i N. Otaño i, encara, estudià música gregoriana a Roma i a Solesmes.
De la seva àmplia i variada producció cal esmentar les òperes Canigó, escrita el 1934 i estrenada al Liceu el 1953, d’estètica influïda per Wagner, i Nuredduna (1947); les obres simfòniques Fantasia (1929), Elegia de Debussy (1930) i Simfonia en do (1952), i els oratoris Montserrat (1925), La creació (1946) i Ignis flagans (1951).
Dades dels Països Catalans 