Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Badia i Margarit, Antoni Maria

7 Respostes

(Barcelona, 30 maig 1920 – 16 novembre 2014)

Lingüista. Catedràtic de gramàtica històrica espanyola (1948) i catalana (1977) a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector des del 1978 fins al 1986. Ha publicat estudis sobre la lingüística històrica catalana: morfologia, sintaxi, fonètica, semàntica, etc., i també d’específics sobre dialectologia. Ha dedicat importants treballs a la geografia lingüística, i també sobre onomàstica, lingüística estructural i sociologia lingüística.

Ha publicat nombrosos llibres i treballs entre els quals destaquen Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua dels barcelonins (1969), Gramática histórica catalana (1951) i la seva edició en català (1981), Gramàtica catalana (1962), La llengua catalana ahir i avui (1973), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981).

Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i del grup català de Sociolingüística des de 1973. És doctor honoris causa de les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980) i la Sorbona (1986) i el 1986 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Badia i Leblich, Domènec

5 Respostes

(Barcelona, 1766 – Damasc ?, Iran, 1818)

“Ali Bei”  Viatger i escriptor. Estudià a les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1801, juntament amb el geògraf Simó de Rojas Clemente, presentà a Carles IV de Borbó un projecte de viatge d’exploració pel nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Els objectius eren en teoria científics, però de fet el viatge obeïa a projectes d’expansió política i, sobretot, econòmica.

Badia emprengué el viatge el 1803, disfressat i sota nom aràbic. Home intel·ligent i observador, i també bon dibuixant, reeixí en la seva missió i, a més a més, recollí abundant material sobre la geografia, l’art, la fauna, els costums i els més diversos aspectes de les terres que visità. Com a fet remarcable cal dir que aconseguí d’entrar a la Meca.

En tornar al país (1808), es trobà amb el fet consumat de l’ocupació napoleònica. Oferí aleshores els seus serveis a Josep I que li concedí diversos càrrecs administratius. El 1814 marxà a París amb les tropes franceses. Fou aleshores que Napoleó li encarregà un nou viatge, també científic, a l’Índia. Aquest cop, però, la seva missió no podia deixar d’inquietar els anglesos, màxims competidors de França en el terreny de l’expansió colonialista. Així, Badia no pogué arribar a l’Índia, sinó que desaparegué a Damasc, probablement assassinat per instigació d’agents britànics.

Badia és un dels primers exemples d’aquest tipus d’agent colonialista (Brazza, Stanley, el també català Sinibald de Mas, etc), que proliferà durant el segle XIX. És, alhora, pel seu esperit observador i la seva curiositat enciclopèdica, un dels darrers representants de la figura del viatger il·lustrat setcentista.

Deixà una relació de la seva expedició titulada Voyages d’Alí Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), traduïda a l’anglès (1816), a l’alemany (1816), a l’italià (1817), al castellà (1836) i dues vegades al català (1888 i 1934), llibre que s’inscriu dins el gènere il·lustrat dels viatges.

Aubet i Semmler, Maria Eugènia

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 abril 1943 – 17 febrer 2024)

Arqueòloga. Formada a la Universitat de Barcelona, on fou deixebla de Lluís Pericot i de Joan Maluquer de Motes, entre el 1972 i el 1982 fou investigadora del CSIC. El 1982 accedí a una càtedra de prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona, i el 1992 a la Universitat Pompeu Fabra.

El seu treball de recerca s’ha centrat en l’estudi de la civilització tartèssica de la baixa Andalusia i en l’impacte colonial fenici a la Península Ibèrica.

Entre els seus treballs cal destacar Los marfiles orientalizantes de Praeneste (1971), La necrópolis de Setefilla en Lora del Río, Tiro y las colonias fenicias de occidente (1987), el 1995 dirigí Catálogo documental de los fenicios en Andalucía i el 1997 va coordinar el volum Los fenicios en Málaga.

Artís i Tomàs, Andreu Avel·lí

4 Respostes

(Barcelona, 12 juny 1908 – Sitges, Garraf, 2 juliol 2006)

“Sempronio“  Periodista i comediògraf. Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i, després del 1939, al “Diario de Barcelona” i “Destino”.

Fou el primer director del diari “Tele/eXprés” (1964) i el setmanari en català “Tele-estel” (1966).

Ha escrit teatre: Els fugitius de la plaça Reial (1964, comèdia), novel·la i alguns llibres com Retrat de Ramon Casas (1970), L’art de viure al dia (1970), Clar i Català (1972) i Aquella entremaliada Barcelona era una festa (1978).

El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar Cronista Oficial de la ciutat. A partir de la seva inauguració l’any 1976, col·laborà a Ràdio 4.

Artís i Gener, Avel·lí

10 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)

“Tisner“  Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.

Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.

El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya. (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.

De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).

També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.

El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.

El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Arquer i Saltor, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 20 març 1907 – Perpinyà, 12 abril 1981)

Polític i escriptor. Durant la dictadura de Primo de Rivera, intervingué en l’acció clandestina, relacionat amb els grups independentistes de Francesc Macià. Fou detingut nombroses vegades.

Caiguda la Dictadura fou membre del CADCI, promogué la creació del Cercle d’Estudis Marxistes (1927) i contribuí a la fundació del Partit Comunista Català (1928), del Bloc Obrer i Camperol (1930), dirigent del Sindicat Mercantil; propugnador de l’Aliança Obrera (1933) i un dels fundadors del POUM (1935).

En esclatar la guerra civil (1936-39) fou un dels organitzadors i caps de la columna del POUM que operà al front d’Aragó. Visqué tràgicament els esdeveniments del maig de 1937. El 1939 s’exilià a Mèxic i a França.

Fou traductor, prologuista o anotador d’obres com El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930) i Crítica del programa de Gotha (1936) i autor, entre d’altres, de: De Pi i Margall al comunisme (1931), Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931), L’evolució del problema agrari a Rússia. Des de la servitud feudal al Comunisme (1934), Las interpretaciones del marxismo (1937), de l’opuscle El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana (Mèxic 1943), etc.

Col·laborà també en la premsa d’esquerres. L’any 1977 tornà temporalment a Catalunya.

Arnella i París, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1943 – )

Cantant i instrumentista. La seva carrera professional començà el 1967 amb el Grup de Folk, formació amb la qual enregistrà dos discs. Posteriorment formà part de grups emblemàtics de l’escena de la música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana.

El 1973 inicià la seva carrera en solitari col·laborant assíduament amb el pianista Rafael Sala. A partir del 1987 s’ha dedicat a cantar romanços tradicionals i de composició pròpia.

De la seva àmplia discografia cal destacar Cançons de vi i de taberna (1975), Eròtica monàstica (1995) i La raó al desig (1997), sobre texts de poetes catalans contemporanis. El 1991 rebé el Premi Nacional com a Intèrpret de Música Tradicional.

Enllaç web:  Jaume Arnella

Arimany i Coma, Miquel

2 Respostes

(Barcelona, 10 setembre 1920 – 1 juliol 1996)

Escriptor, editor i traductor.

Publicà novel·les –Eduard (1955), Una taca de sol (1968), Gust de pa (1981), La cabra i altres narracions (1984)-, llibres de poesia –D’aire i de foc (1959), Cançons per a no cantar (1978), Petit poema de Catalunya (1978), Paisatges de Catalunya (1979), De foc i d’aire (1980) i Poesia (1938-1983) (1985), on aplega el conjunt de l’obra-, assaigs –Maragall 1860, 1911, 1961 (1964), Per un nou concepte de Renaixença (1965), I els catalans també (1965), L’avantguardisme en la poesia catalana actual (1972), Aspectes de nova observació en l’obra poètica de Jacint Verdaguer (1986)-, la biografia Simbol vivent, biografia de Rafael Tasis (1967), unes memòries Memòries de mi i de molts altres (1993) i una obra de teatre sobre el mite del comte Arnau (1968). Va traduir, entre altres, Oscar Wilde, Paul Valéry i T.S. Elliot.

Autor també d’una dotzena de diccionaris, entre els quals destaca el Diccionari Català General (1966-68), i de diverses obres per a l’aprenentatge de la llengua catalana, així com traduccions de poemes de Carol Wojtyla, i Versions de poesia (1986), que aplega traduccions de poemes.

Editor (Editorial Arimany SA), d’ençà del 1942 de “Llibres d’avui i de sempre”, obres de lèxic, juvenils, etc, i d’“El Pont” (1956 a 1969, miscel·lània, i, a partir d’aquest any, revista mensual).

El 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Aribau i Farriols, Bonaventura Carles

16 Respostes

(Barcelona, 4 novembre 1798 – 17 setembre 1862)

Escriptor, economista, taquígraf i polític. Iniciador del Romanticisme en català i de la Renaixença amb l’oda La Pàtria (1833). D’idees revolucionàries i innovadores, prengué part en el periodisme, formà part de la Societat Filosòfica (1817), col·laborà a la revolució liberal i fou un dels fundadors d’“El Europeo” (1823), revista que pretenia difondre les idees romàntiques a l’estat espanyol.

A poc a poc, anà evolucionant cap a una ideologia política més moderada, el 1826 passà a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa, a qui dedicà La Pàtria, i posteriorment es dedicà als negocis privats i al periodisme i ocupà importants càrrecs oficials en l’economia pública mentre defensava els interessos dels industrials catalans.

Amb l’editor Rivadeneyra inicià la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles. Escriví -en català i en castellà- poemes, assaigs, crítica literària i estudis d’economia.

Argenter i Giralt, Joan Albert

Deixa un comentari

(Barcelona, 17 febrer 1947 – )

Lingüista. Catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou director de la revista “Límits”, de la qual aparegueren nou números entre el 1986 i el 1990. Féu col·laboracions a la Gran Enciclopèdia Larousse i al Diccionari de la llengua catalana (1995) de l’IEC.

És autor de nombrosos estudis sobre lingüística, sociolingüística i poètica, com De Poètica i Lingüística (1984), Debat sobre la normalització lingüística (1991) i Elementos de lingüística (1996), juntament amb altres autors.

És responsable de la Proposta per a un estàndar oral de la llengua catalana de l’IEC, i editor de les Actes de l’International Workshop on Language, Brain and Verbal Behavior (1999).