Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Aramon i Serra, Ramon

7 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)

Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.

Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.

Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).

Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).

El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Aragay i Blanchar, Josep

6 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.

Anglada i Sarriera, Dolors

10 Respostes

(Barcelona, 29 octubre 1892 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1984)

“Lola Anglada“  Narradora i dibuixant. El seu estil va ser un dels més característics del noucentisme, aplicat al dibuix infantil. Va il·lustrar tots els seus llibres: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llargandaix (1929) i Martinet (1960).

En d’altres gèneres va publicar La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958) i Les meves nines (1983). Va col·laborar, amb Francesc Curet, en la sèrie Visions barcelonines (1925-58) i va il·lustrar llibres clàssics i moderns.

Cal remarcar la seva col·lecció de nines, instal·lada al Museu Romàntic de Sitges.

Amat i de Cortada, Rafael d’

8 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)

“el Baró de Maldà”  Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).

La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.

La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).

Amades i Gelat, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 23 juliol 1890 – 17 gener 1959)

Folklorista. Va iniciar la seva producció l’any 1918 amb la publicació de cançons, balls, teatre i vocabulari populars. La part més important de la seva obra comprèn el període del 1936 al 1959.

Entre els seus escrits sobresurten tres obres molt extenses: Biblioteca de tradicions populars (1933-37), Folklore de Catalunya (1950) i Costumari Català (1950-56). Entre les nombroses publicacions seves cal destacar llibres de divulgació com Les cent millors cançons populars, Els cent millors romanços catalans i Refranyer català. Fou col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, i de l’Obra del Cançoner Popular.

Va ocupar el càrrec de conservador del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars de Barcelona.

Alsius i Clavera, Salvador

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 juliol 1948 – )

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació i sociologia, inicià la seva carrera periodística el 1971 en el “Diario de Barcelona”, on treballà fins al 1977. En el període 1981-83 fou el subdirector del setmanari “El Món”.

A partir de la dècada dels 1980 la seva activitat professional ha estat centrada en el món de la televisió, primer a TVE-Catalunya, on dirigí “Memòria Popular”, i, sobretot, a TV3, on ha dirigit i a presentat noticiaris i espais culturals i lúdics com “Blanc o Negre”, “La caixa sàvia”, etc.

Paral·lelament ha impartit des del 1974 classes a la facultat de ciències de la informació i, posteriorment, a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de diversos llibres sobre comunicació i televisió. Des de 1997 es degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Almirall i Llozer, Valentí

33 Respostes

(Barcelona, 8 març 1841 – 20 juny 1904)

Polític i escriptor. Fill d’un ric industrial, estudià la carrera de Dret i el 1868 s’afilià al partit demòcrata, del qual passà, no gaire temps després, al partit federal. Dirigí el diari “El Federalista” i el convertí (1869), en portaveu oficial dels federals barcelonins amb el nom d’“El Estado Catalán”, alhora que reafirmava la seva actitud independent davant la direcció central del partit.

Ja des del 1869 era la figura més important del republicanisme barceloní i d’ell depenia, en gran proporció, l’orientació general del grup. Presidí la primera manifestació proteccionista (1869), que havia estat convocada pel Foment de la Producció Nacional, i organitzà la reunió dels vint-i-dos representants de Catalunya, Aragó, València i les Balears a Tortosa (1869), on fou signat el primer pacte federal.

Dedicat a organitzar les forces republicanes arreu de Catalunya, no es presentà a les eleccions per a diputat fins al 1873. Intentà d’estructurar el republicanisme a base de fer dels clubs òrgans determinants de la línia política i de les persones que havien de dur-la a terme. Però aviat tingué una preocupació més directa pel país, gràcies a la influència de Frederic Soler, i l’any 1870 fundà amb d’altres, l’entitat “La Jove Catalunya”. El 1873 es traslladà a Madrid, on continuà publicant “El Estado Catalán”, però decebut per les brutícies de la vida parlamentària, tornà aviat a Catalunya.

Des d’aleshores s’incorporà al catalanisme; l’any 1879 fundà el primer periòdic en llengua catalana, el “Diari Català”, i el 1880 organitzà el primer Congrés Catalanista, del qual sortí la campanya de defensa del Dret civil català. Però no deixà el partit federal fins que, l’any 1881, després de fer un viatge de propaganda pel Principat amb Pi i Margall, es declarà en disconformitat amb les idees d’aquest. Preocupat per donar una dimensió política al moviment catalanista, es posà en contacte amb el grup de “La Renaixença” i fundà amb ells el Centre Català, entitat íntegrament catalanista, apolítica de primer, però que anà adquirint, cada cop més, un aire liberal.

En el segon Congrés Catalanista (1881), s’imposà la idea d’Almirall de polititzar el catalanisme. Fruit d’aquesta orientació fou el Memorial de greuges, que Almirall redactà quasi totalment i, a més, formà part de la comissió que el presentà a Alfons XII a Madrid (1885). L’any següent publicà Lo Catalanisme. Allí valorà la llengua com a lligam d’unitat dels catalans i com a fet diferencial en relació a la resta de les regions peninsulars, i formulà la doctrina del particularisme o descentralització administrativa per comarques o regions naturals: s’hauria de constituir un organisme autònom, les Corts Catalanes, integrat per representacions de comarques i entitats econòmiques, i no pas per partits polítics. Declarà no ésser separatista, però no per manca de dret, sinó per no ésser convenient.

El 1887 els elements més conservadors del Centre Català i el Centre Escolar Catalanista el deixaren i fundaren la Lliga de Catalunya, que des d’aleshores portà la direcció del moviment catalanista. El 1896 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Altres obres seves són: La República Federal española: datos para su organización (1868), L’Espagne telle qu’elle est (1886), Particularisme i regionalisme (1901).

Almendros i Cuyàs, Néstor

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 octubre 1930 – Nova York, EUA, 4 març 1992)

Cineasta. Operador i realitzador de cinema. Des del 1948 va viure a Cuba, on va fer documentals fins que, en desacord amb el règim castrista, el 1962 marxà cap a França. Col·laborà amb F. Truffaut a L’enfant sauvage (1969) i amb E. Rohmer des del 1966 fins al 1976 (La collectioneuse, Ma nuit chez Maud, Le genou de Claire).

L’Oscar de 1978 per la seva fotografia a Days of heaven, de T. Malick, li obre les portes del cinema nord-americà: Kramer vs. Kramer (1981), de R. Benton, i New York Stories (el capítol de M. Scorsese, 1989), entre d’altres. A l’estat espanyol col·laborà en Cambio de sexo (1976) del barceloní Vicenç Aranda.

Ha publicat a França un llibre d’experiències professionals: Un homme à la caméra (1980), traduït al castellà el 1982. Els darrers anys prosseguí la seva denúncia del castrisme amb la realització del documental Nadie escuchaba (1988). Com a director de fotografia, rodà a Hollywood Nadine (1987) i Billy Bathgate (1991).

Alavedra i Segurañas, Joan

7 Respostes

(Barcelona, 31 maig 1896 – 3 novembre 1981)

Escriptor i polític. Fou secretari del president de la Generalitat Francesc Macià i del seu successor Lluís Companys, fins al 1934.

Redactà els textos de l’emissió radiofònica El fet del dia, del 1934 al 1936, que esdevingué molt popular. Director de la Institució del Teatre (1933-39), representà Catalunya als Congressos Internacionals de Teatre de París (1937) i Londres (1938).

Autor del Poema del Pessebre (1948), del qual Pau Casals ha fet l’oratori El Pessebre. Posteriorment publicà Tossa (1954), l’important biografia Pau Casals (1962), Personatges inoblidables (1968), L’extraordinària vida de Pau Casals (1969) i El fet del dia. D’ahir i d’avui (1970, que aplega la majoria d’articles que constituïen la primera edició de 1935 i d’altres d’aparició recent), Pelegrins a Montserrat (1971), i l’assaig biogràfic Conxita Badia, una vida d’artista (1975). Cal destacar les seves traduccions d’obres de Goethe (Les desventures del jove Werther), Schnitzler i Remarque (Res de nou a l’oest).

Fou el pare del polític Macià Alavedra i Moner.

Alavedra i Moner, Macià

3 Respostes

(Barcelona, 26 març 1934 – 29 setembre 2018)

Polític. Fill de Joan Alavedra i Segurañas. Passà una part de la seva infantesa a l’exili francès, i més tard treballà com a assessor jurídic en l’empresa privada.

Com a copresident d’Esquerra Democràtica de Catalunya es convertí en un dels dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya des de l’any 1978, quan s’integraren ambdós partits. Diputat a Corts (1977 i 1979) i del Parlament català (1980), on fou el portaveu del grup de Convergència i Unió fins que l’agost de 1982 el nomenaren conseller de Governació de la Generalitat.

Fou confirmat en el seu càrrec, després de la seva reelecció com a diputat del Parlament, a les eleccions d’abril de 1984. En successius governs de la Generalitat ha estat conseller d’Indústria i d’Economia i Finances. El 1997 dimití dels seus càrrecs.

El 2009 va ser arrestat i empresonat pel cas Pretòria, sortí sota fiança. Se’l jutjà el 2017 i va confessar haver cobrat comissions il·legals del 4% en dues operacions urbanístiques.