Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Bassegoda i Amigó, Bonaventura

13 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1862 – 29 novembre 1940)

Escriptor i arquitecte. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Joaquim i de Ramon Enric. Fou un dels fundadors de la “Revista Literària” i de “La Il·lustració Catalana”, formà part de l’equip de la revista “L’Avenç”, i col·laborà, des del 1905, al “Diario de Barcelona” i, després, a “La Vanguardia”.

Participà en els Jocs Florals de Barcelona, on s’inicià com a poeta. L’any 1891 publicà el recull Joventut i posteriorment Poesías varias (1896). Va conrear també la novel·la en Quaranta graus al sol (1886) i La bona gent (1888) i la comèdia en Ensenyar al qui no sap (1883), Viva l’avi! (1885), Pluja d’estiu (1886), Mero (1887) i Joc de cartes (1887).

Com a arquitecte es destacà per un estil proper al Modernisme i participà en el pla de reforma de Barcelona. Les seves obres més representatives són la casa Rocamora (passeig de Gràcia– carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació) i el Col·legi Comtal (1909), a Barcelona, el Casino del Masnou i la casa Malagrida d’Olot.

Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la de Belles Arts. És autor d’una interessant monografia sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona (1925-27) i d’altres assaigs.

Fou el pare de Pere-Jordi i Bonaventura Bassegoda i Musté.

Bartra i Lleonart, Agustí

4 Respostes

(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)

Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.

Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.

Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).

A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.

Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del  retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).

La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.

És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.

També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).

Barril i Cuixart, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 gener 1952 – 13 desembre 2014)

Periodista i escriptor. Llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Ràdio 4; “El País”, “La Vanguardia”, “El Periódico” i COMRàdio. Ha estat també director del setmanari “El Món” i cap d’opinió del “Diari de Barcelona”.

Guanyador del Premi Ciutat de Barcelona en dues ocasions, per la sèrie “Crònica Sentimental de Catalunya” (1984) i pel recull d’articles Àlbum de cromos (1987).

Entre la seva bibliografia de novel·la i assaig destaca Un submarí a les estovalles (1988, premi Pere Quart de Sàtira i posteriorment adaptada al cinema), Aquell estiu del 92 (1994, escrita conjuntament amb Paco Ontañón), Condició de pare (1997), Parada obligatòria (1998, premi Ramon Llull) i Tots els ports es diuen Helena (1998, premi Ramon Muntaner).

Barrera i Costa, Heribert

3 Respostes

(Barcelona, 6 juliol 1917 – 27 agost 2011)

Científic i polític. Fill de Martí Barrera i Maresma. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948).

Fou professor d’electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre Nacional de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA).

A més del seu treball com a especialista de química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes.

El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí.

El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l’Ateneu Barcelonès (1989-97).

Políticament començà el 1934 com a membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà a la guerra civil i s’exilià fins al 1952, en que col·laborà a reorganitzar clandestinament ERC, de la qual es convertí en secretari general el 1976. Elegit diputat a les corts per Barcelona (1977 i 1979), mantingué una actitud radical a favor de l’autodeterminació de Catalunya i del règim republicà durant l’elaboració de la constitució espanyola i de l’Estatut català.

El 1980 fou elegit diputat i president del Parlament de Catalunya. El 1984 tornà a ésser diputat al Parlament. De 1989 a 1995 fou president d’ERC i parlamentari europeu de 1991 a 1993. L’any 2000 va ésser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i al setembre de 2011, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Al desembre de 2011 fou publicada la seva extensa biografia Cambó.

Barral i Agesta, Carles

2 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1928 – 12 desembre 1989)

Poeta en castellà, editor i polític. Membre de la generació dita del 1950, fou director literari de l’Editorial Seix Barral i de Barral Editores.

Reuní la seva obra poètica en el volum Usuras y figuraciones (1973) i publicà diversos llibres de memòries (Años de penitencia, 1975; Años sin excusa (1975); Penúltimos castigos (1983).

Com a editor, creà diversos premis literaris i fou un dels artífexs més importants de l’anomenat boom de la literatura latino-americana al principi dels anys 1960. El 1982 publicà el primer llibre en català, Catalunya des del mar, amb fotografies de Xavier Miserachs.

Aquest mateix any abandonà l’activitat empresarial, ja que fou elegit senador pel PSC-PSOE per la circumscripció de Tarragona, càrrec per al qual no fou reelegit a les eleccions de 1989.

Fou eurodiputat (1985-86) i un dels defensors més aferrissats, i també ponent, de la Llei de la Propietat Intel·lectual, aprovada el 1987.

Ballester i Convalia, Pau de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1927 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 31 gener 1984)

Arximandrita i bisbe ortodox. Estudià filosofia amb els caputxins de Sarrià i d’Arenys de Mar. Reconsideracions d’ordre íntim el dugueren a adherir-se a la causa de la reconciliació històrica entre l’Església Ortodoxa grega i l’Església Catòlica i es féu ortodox.

Es traslladà a Atenes i hi féu estudis de teologia. Ordenat sacerdot a Atenes (1953), aquell mateix any fou elegit arximandrita i es traslladà a Constantinoble, on el patriarca Atenàgores I el nomenà abat i vicari patriarcal del monestir de Sant Nicolau.

El 1958 es féu súbdit grec i es traslladà a Mèxic. El 1970 fou nomenat bisbe, amb el títol de la històrica seu de Nazianz (Capadòcia), per a Mèxic, l’Amèrica Central, el Carib i la Gran Colòmbia.

Catedràtic de grec clàssic a la universitat de Mèxic, tingué un lloc important en la tasca ecumènica. El 22 de gener fou ferit a les portes de la catedral ortodoxa i morí als pocs dies.

Entre altres obres, publicà les següents, en grec: Les relacions de les esglésies del nord africà amb les de la Península Ibèrica, des de sant Cebrià a sant Agustí (1954), Estat actual de la problematologia del viatge de sant Pau a Espanya (1955) i Osi de Còrdova (1955); i, en anglès, L’Església Ortodoxa i el moviment ecumènic (1960).

Ballarín i Monset, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)

Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.

Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.

Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.

Balaguer i Cirera, Víctor

24 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Balada i Ibáñez, Lleonard

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 setembre 1933 – )

Compositor. Feu estudis musicals al Conservatori del Liceu i a la Juilliard School of Music, a Nova York. Ha escrit concerts (Música tranquil·la, Concert per a piano i orquestra, Concert per a guitarra i orquestra), peces diverses de cambra, l’oratori Maria Sabina (1969) i música incidental per a teatre i cinema, i el 1982 li fou estrenada l’òpera còmica Botxi! botxi!, i el 1989 Cristobal Colón, estrenada al Liceu de Barcelona.

Fou cap del departament de música de l’Escola de les Nacions Unides (1963-70) i catedràtic de composició a la Universitat Carnegie-Mellon, de Pitssburgh (Pensilvània). Participa activament en el Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí.

Badia i Margarit, Antoni Maria

7 Respostes

(Barcelona, 30 maig 1920 – 16 novembre 2014)

Lingüista. Catedràtic de gramàtica històrica espanyola (1948) i catalana (1977) a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector des del 1978 fins al 1986. Ha publicat estudis sobre la lingüística històrica catalana: morfologia, sintaxi, fonètica, semàntica, etc., i també d’específics sobre dialectologia. Ha dedicat importants treballs a la geografia lingüística, i també sobre onomàstica, lingüística estructural i sociologia lingüística.

Ha publicat nombrosos llibres i treballs entre els quals destaquen Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua dels barcelonins (1969), Gramática histórica catalana (1951) i la seva edició en català (1981), Gramàtica catalana (1962), La llengua catalana ahir i avui (1973), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981).

Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i del grup català de Sociolingüística des de 1973. És doctor honoris causa de les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980) i la Sorbona (1986) i el 1986 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.