Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Mas i Fontdevila, Arcadi

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 12 novembre 1852 – Sitges, Garraf, 31 gener 1934)

Pintor. Després dels seus estudis a l’Escola de Llotja marxà a Itàlia, on residí del 1874 al 1886. Abandonà els quadres de gènere, que substituí per la tendència naturalista.

Fou un dels artistes que “descobrí” Sitges i ajudà a convertir aquesta ciutat en un gran centre artístic del postimpressionisme.

Fou un pintor molt apreciat en el retrat, i realitzà nombrosos paisatges de remarcable lluminositat. És un dels autors dels plafons decoratius del saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1928).

Entre les seves obres cal esmentar La fugida a Egipte, La plaça de Sant Marc a Venècia i La Verema. Fou distingit amb nombrosos premis, com una primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Martorell i Trabal, Francesc

3 Respostes

(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)

Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.

Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.

Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.

Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.

Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.

Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.

Martorell i Otzet, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 juny 1906 – 16 setembre 1984)

Metge. Fill de Vicenç Martorell i Portas i germà de Vicenç. Capdavanter de la cirurgia vascular, i en particular de l’estudi de les malalties arterials i venoses de les cames, fou fundador i director de la revista “Angiología” (1949), una de les primeres de l’especialitat al món.

Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1962) és autor d’una extensa obra en la qual destaquen Trombofeblitis de los miembros inferiores (1943), Accidentes vasculares de los miembros (1945), Trombosis de la vena cava inferior (1948), Úlceras de las piernas de origen neurovascular (1950), Úlcera hipertensiva (1953) i el tractat Angiología. Enfermedades vasculares (1967). Hom ha donat el seu nom a l’úlcera hipertensiva de les cames.

Martorell i Montells, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1833 – 5 juliol 1906)

Mestre d’obres i arquitecte de la primera promoció de l’escola de Barcelona, titulat el 1876. Profund coneixedor de l’art gòtic, orientà gairebé tota la seva producció cap aquell estil, dins el moviment neogoticista característic del segle XIX i segons les teories de Viollet-le-Duc.

Entre les seves primeres construccions cal esmentar el convent de les Adoratrius (1874) -on es sepultat des del 1924-, les esglésies de Portbou i de Sant Esteve de Castellar, ambdues d’estil goticista, el tercer Misteri de Goig i el primer de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat, el palau de Sobrellano, a Comillas (Santander) (1878), i el seminari del mateix lloc (1883), així com el projecte del convent de Villaricos (Almeria). Una obra típica d’aquesta trajectòria és l’església convent de les Saleses (1885), al passeig de Sant Joan de Barcelona.

És també l’autor del cambril i la cúpula de la Mercè, del monument de Joan Güell de la Societat de Crèdit Mercantil (1900), del projecte i la realització del desmuntatge i la nova construcció de la Rambla de Catalunya, de Barcelona, de l’església quatrecentista de Montsió, de la restauració del monestir de Pedralbes (1897), del col·legi dels jesuïtes de Sarrià, de la casa del marquès de Robert, a la Ronda (1900) i del projecte de la façana de la catedral de Barcelona (1882), que meresqué un elogi general, tot i que no fou la construïda.

Juntament amb Antoni Gaudí, que fou deixeble seu, i d’altres, fou un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Molt religiós i mesurat en el tracte, gaudí de la consideració dels seus contemporanis.

Martorell i Bisbal, Artur

5 Respostes

(Barcelona, 14 abril 1894 – 4 abril 1967)

Pedagog. Becari de l’Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d’una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l’antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l’Escola Vallparadís (1912-13) -on entrà en contacte amb Alexandre Galí-, fins a la seva titulació, el 1916.

Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17). Inculcà als infants l’hàbit de la reflexió personal des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l’elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI.

Amb la reorganització de la comissió de cultura de l’ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d’ensenyament primari i complementari, des d’on portà a terme una important tasca d’organització, com la de les colònies escolars de l’ajuntament -algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)-.

Després de la guerra civil i d’uns quants mesos de presó, el 1941 continuà la seva tasca des de l’ajuntament -el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura- i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l’Institut Municipal d’Educació (1954), organitzà, amb Eduard Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). A causa de la seva oberta oposició a l’estatització de les escoles municipals, fou traslladat, el 1962, al negociat de cementiris.

De la seva obra escrita cal destacar la de l’ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).

Fou el pare de Josep Maria, d’Oriol i de Montserrat Martorell i Codina.

Martínez-Sagi, Anna Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)

Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.

És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.

Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del Futbol Club Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.

Martínez i Sistach, Lluís Maria

3 Respostes

(Barcelona, 29 abril 1937 – )

Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona i a la Universitat Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Ordenat el 1961, ensenyà dret canònic a la facultat i a l’Institut de Teologia de Barcelona i fou consiliari diocesà de la Unió de Graduats d’Acció Catòlica. Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (1977), vicari general de l’arxidiòcesi de Barcelona (1979), bisbe auxiliar (1989) i bisbe de Tortosa (1991), el 1997 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.

L’any 1996 començà a exercir de consultor del Pontifici Consell per als Laics. Des del 1990 fins al 2002 fou president de la Junta Episcopal d’Assumptes Jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola. La Conferència Episcopal Tarraconense l’elegí vicegran canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya i president del Centre d’Estudis Pastorals.

Al juny de 2004 fou nomenat arquebisbe metropolità de Barcelona, just quan l’arxidiòcesi fou desmembrada. Al març de 2005 entrà a formar part del comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec en el qual cessà al març de 2011, en complir-se els dos mandats prescriptius. Al novembre de 2007 fou nomenat cardenal pel papa Benet XVI.

Ha publicat El derecho de asociación en la Iglesia (1967) i Las asociaciones de fieles (1986).

Martínez i Izquierdo, Ernest

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 juny 1962 – )

Compositor i director d’orquestra. Es formà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on estudià composició i direcció amb Antoni Ros i Marbà. L’any 1985 fundà el grup Barcelona 216, especialitzat en el repertori contemporani, amb el qual ha estrenat nombroses partitures de nous creadors catalans i ha enregistrat obres de Robert Gerhard.

Entre el 1985 i el 1987 fou assistent de direcció de la Joven Orquesta Nacional de España i el 1988 obtingué el mateix càrrec a l’Orquesta Nacional de España. Un any més tard, convidat per Pierre Boulez, treballà com a assistent de direcció de l’Ensemble Intercontemporaine.

Ha dirigit i treballat amb diverses orquestres europees i conjunts de cambra especialitzats en música contemporània, i ha actuat als principals festivals del continent. L’any 1996 assumí la direcció de l’Orquesta Pablo Sarasate de Navarra i el 2002 es convertí en director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en substitució del nord-americà Lawrence Foster, càrrec que renovà fins a la temporada 2004-2005, i en el qual fou substituït per Eiji Oue.

És autor de partitures com Música per a deu violoncels i orquestra (1992) i Norte-Sur (1993). L’any 2000 li fou concedit el premi Ciutat de Barcelona.

Martínez i Hugué, Manuel

22 Respostes

(Barcelona, 19 abril 1872 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 novembre 1945)

“Manolo”  Escultor i pintor. Format durant tres cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, en l’etapa modernista del cenacle dels Quatre Gats, amb Picasso i altres. Va viure a París durant els anys 1901-08, i després a Ceret (Vallespir) fins al 1927, data en què retornà definitivament als afores de Barcelona, i fixà la seva residència a Caldes de Montbui.

Llevat d’algunes peces grans (La Catalana i el Bon Pastor), treballà quasi sempre en petits formats, en pedra i en bronze, i féu un tipus d’escultura que uneix al sentit profundament clàssic de la massa una desvetllada atenció respecte als problemes plantejats pel desenvolupament de la plàstica moderna; són molt típics d’ell els arrodoniments musculars.

Les seves representacions més freqüents són personatges populars, com toreros, ballarines, pagesos, andaluses, etc. Una sinceritat absoluta i una característica empremta racial de tipus mediterrani apropen la seva obra a la d’Aristides Maillol.

Martínez i Domingo, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juny 1867 – 7 octubre 1942)

Polític i advocat. Milità al principi al partit liberal conservador, però després seguí el corrent d’Eduardo Dato. Regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1890-1900) en substitució de Milà i Pi, i alcalde per reial ordre (1915).

El 1917 dimití aquest càrrec, i s’adherí a l’Assemblea de Parlamentaris. L’any 1918 s’afilià a la Lliga Regionalista, fou regidor i alcalde elegit el 1919 i el 1920.

El 1921 atemptaren contra la seva vida quan sortia de la Casa de la Ciutat. Fou diputat a corts el 1923 fins que aquestes foren dissoltes pel cop d’estat de Primo de Rivera. Regidor, un altre cop, de Barcelona el 1930, fou delegat de Treball a Catalunya fins a la vinguda de la República (1931). Fou elegit l’any 1932 diputat per la Lliga.

No aconseguí la presidència de la Generalitat, com de fet li corresponia, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Fou molt sol·licitat com a mitjancer gràcies als fets i a la fama d’home de concòrdia que tenia. Es refugià, l’any 1936, a l’estranger i, en tornar a Catalunya, romangué totalment apartat de la vida política.