Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Masriera i Colomer, Artur

4 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1860 – 25 novembre 1929)

Escriptor i historiador. Fill de Salvador Masriera i Vidal i germà d’Enric. Interessat per la poesia, prengué part als jocs florals, i es presenta al certamen celebrat a Montpeller, on fou proclamat mestre en gai saber amb La Piràmide. Col·laborà a la secció literària del “Diario de Barcelona” (1900-05) i a “La Vanguardia”.

Traduí autors clàssics (Èsquil i Teòcrit) i redactà un Diccionari de Diccionaris (1916-17) en què donava en cinc llengües l’equivalència de cada paraula. Fou un dels principals redactors de l’Enclicopedia Espasa.

A més de nombrosos estudis publicats a la premsa, és autor d’unes vint-i-cinc obres, entre les quals cal esmentar Perles catalanes i llegendes (1878), Poesies líriques, històriques, bíbliques i populars (1879), la llegenda Júlia (1880), Cobles en llaor de Sant Jordi (1884-1915), El catalanismo literario en las regiones (1913) i Barcelona isabelina y revolucionaria (1930).

Fou el pare de Miquel Masriera i Rubio.

Maspons i Anglasell, Francesc de Paula

4 Respostes

(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)

Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Martorell i Trabal, Francesc

3 Respostes

(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)

Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.

Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.

Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.

Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.

Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.

Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.

Martínez-Sagi, Anna Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)

Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.

És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.

Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del F.C. Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.

Martí i Alsina, Ramon

13 Respostes

(Barcelona, 10 agost 1826 – 21 desembre 1894)

Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.

Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.

marti_alsina1Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.

Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.

A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.

Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.

La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.

Margalef i López, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1919 – 23 maig 2004)

Ecòleg. Es llicencià el 1949 en ciències naturals a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1952. Investigador de l’Institut de Biologia Aplicada del CSIC (1946-51). Membre de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que dirigí en el període 1966-67, al qual donà un gran impuls i un prestigi internacional. L’any 1967 s’encarregà de la càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona, que ocupa fins al 1986.

Ha assolit renom internacional com a especialista en l’estudi dels organismes marins i d’aigües dolces. En la seva dilatada tasca científica destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics en l’estudi de les poblacions.

Ha rebut nombrosos premis, entre ells el premi Huntsman d’Investigacions en Ciències Marines en la seva primera edició (1980), el Naumann-Thienemann de limnologia, i el premi Ramón y Cajal d’investigació científica.

Ha escrit nombrosos articles i llibres, entre els quals cal destacar Comunidades naturales (1962), Perspectivas en teoría ecológica (1968), Ecología (1974), La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnología (1983), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Planeta azul, planeta verde (1992).

El 1991 fou designat pel Parlament Europeu com a titular del comitè científic de l’Agència Europea del Medi Ambient.

Marçal i Serra, Maria Mercè

2 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1952 – 5 juliol 1998)

Poetessa i escriptora. Nacionalista i feminista, col·laborà en diversos moviments i en diferents revistes com ara “Reduccions”, “Escrivim a les parets” i “Dones en lluita”.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el trèvol atzur de ser tres voltes rebel” (Maria Mercè Marçal)

La seva poesia és marcada per una ètica individual i lliure, plena de simbologia femenina que, estilísticament, incorpora elements de la tradició oral, però que no rebutja alternatives formals clàssiques com la sextina i el sonet.

Es va donar a conèixer amb Cau de llunes (1977), obra guardonada amb el premi Carles Riba de poesia, al qual seguiren Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), Terra de mal (1982), La germana, l’estrangera (1985), Desglaç (1988).

Alguns dels seus poemes han estat musicats, entre altres, per Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull i Maria del Mar Bonet. Ha aplegat tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1978) (1990).

També ha publicat la novel·la La passió segons Renée Vivien, premi Carlemany 1994 i de la Crítica Serra d’Or 1995. Pòstumament es publicaren Raó del cos (2000), dues antologies de la seva poesia, Contraban de llum (2002) i El meu amor sense casa (2003), i un recull de prosa de no ficció, Sota el signe del drac (2004), a cura de Mercè Ibarz.

Maragall i Mira, Pasqual

9 Respostes

(Barcelona, 13 gener 1941 – )

Polític. Fill de Jordi Maragall i Noble. Doctorat en ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a la New School for Social Research de Nova York. Fins l’any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l’ajuntament barceloní.

Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (1974) i del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Tinent d’alcalde durant el mandat de Narcís Serra i Serra (1979-82), aquest any fou nomenat alcalde, càrrec que revalidà en les eleccions dels anys 1983, 1987, 1991 i 1995. Els anys anteriors a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona dugué a terme una important millora de les infraestructures de la ciutat.

El 1997 dimití el càrrec i retornà a la docència universitària a Roma i a Nova York. Candidat el 1999 a la presidència de la Generalitat de Catalunya al front d’una coalició integrada pel PSC i l’agrupació d’independents Ciutadans pel Canvi, superà CiU en nombre de vots però no pas en nombre d’escons, i Maragall passà a encapçalar l’oposició al govern de Jordi Pujol.

En les següents eleccions al Parlament de Catalunya (2003), tot i que aquesta situació es repetí, Maragall pogué accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya gràcies a un pacte tripartit entre el PSC, ERC i ICV. Impulsà la reforma de l’Estatut, que al llarg del 2005 fou debatut i aprovat al parlament català i posteriorment admès a tràmit a les corts espanyoles i aprovat (tot i que amb retallades substancials). Celebrada la consulta el juny de 2006 i aprovat el nou text, Maragall anuncià la convocatòria d’eleccions anticipades per al novembre i la cessió de la seva candidatura a Josep Montilla, així com la retirada de la política activa. Al juny de 2007 formalitzà la dimissió de la presidència del PSC i al novembre n’admeté implícitament la baixa com a militant.

Ha estat vicepresident (1994-96) i president (1996-98) del Comitè de les Regions d’Europa. Al setembre de 2007 fou guardonat, juntament amb Jordi Pujol, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i l’any següent, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

Diagnosticat de la malaltia d’Alzheimer, el 2008 presentà la Fundació Pasqual Maragall dedicada a la recerca sobre malalties neurodegeneratives. Aquest mateix any publicà les memòries polítiques Oda inacabada. El 2010 esdevingué el personatge principal de la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, dirigida per Carles Bosch, que recull dos anys de lluita de Pasqual Maragall, la seva família, la seva fundació i la comunitat científica mundial contra l’Alzheimer.

Enllaç web: Fundació Pasqual Maragall

Maragall i Gorina, Joan

55 Respostes

(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

Escriptor. Procedia d’una família d’industrials i féu els estudis de dret a Barcelona, on es llicencià l’any 1884. Fou influït per la lectura de les obres de Goethe, Dickens i Dant, bé que no tant, per Musset i Heine. Un cop llicenciat, publicà Notes autobiogràfiques (1885-86) i l’any 1888 l’Oda infinita, a la “Il·lustració Catalana”. Per aquesta època començà a ésser conegut com a poeta i escriptor, per arribar a la consolidació de la seva fama vers el 1892.

A trenta anys fou nomenat secretari de redacció del “Diario de Barcelona”, que dirigia Joan Mañé i Flaquer, del qual fou també secretari particular. Havia concorregut al certamen celebrat a Badalona el 1881 amb un poema que publicà més tard a Les disperses (1904). Entre el 1888 i el 1890 traduí al català tres obres de Goethe: Alexis i Dora (1888), Elegies romanes (1889) i El nou Pàusias i la florista (1890), que repercutiren en l’evolució de la seva poesia.

Es casà el 1890 amb Clara Noble, fet important en les seves influències literàries i morals. Adherit als corrents ideològics bàsics del catalanisme, en defensà els ideals en notes i escrits a través de la seva tasca periodística, però no participà directament en política. D’altra banda, les seves poesies, traduccions, treballs crítics i altres obres de creació diversa, contribuïren, com les obres dels altres escriptors catalans remarcables, a conscienciar el país. Durant molts anys ocupà la presidència de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà el seu càrrec presidencial amb la lectura de l’Elogi de la Paraula. Fou membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Malgrat que la seva vocació d’escriptor fou tardana, aquesta fou intensa. Assistí a les festes modernistes i col·laborà a les revistes més importants d’art i literatura regeneracionista, com ara “L’Avenç”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma” i “Joventut”. La seva tasca periodística acomplí una missió orientadora de l’opinió del país. S’arriscà en els articles com ara El sentimiento catalanista, El trágico conflicto i La patria nueva. A través de “La Veu de Catalunya”, “El Poble Català”, especialment el “Diario de Barcelona”, exercí influència sobre les persones i les classes, particularment les burgeses, preocupades pel present i l’esdevenidor del país.

Arran de les desfetes colonials del 1898, va escriure Els tres cants de guerra, i, en advenir el moviment de Solidaritat Catalana, redactà L’alçament. Atacà l’opinió ben pensant amb l’article La ciutat del perdó, en que demanava l’indult dels condemnats a mort a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. Lluità per la rehabilitació de l’idioma català en articles com Catalunya i avant i en escrits divulgadors com Conversa bilingüe, en què satiritzava l’alta burgesia.

Alguns articles en castellà (La joventud conservadora, Un enemigo del pueblo, El pensamiento español, Cuba i Delito imminente) consagraren la seva fama en els cercles madrilenys. L’amistat que tenia amb Unamuno cristal·litzà en una correspondència en què quedaren paleses les seves actituds i els seus gustos literaris.

Maragall interpretà la seva època a través del concepte vident i intuïtiu del poeta. Representà el punt de partença d’una part de la poesia catalana, en un moment en què Jacint Verdaguer, amb la seva obra, havia dut al punt culminant l’etapa de la Renaixença, i la cultura catalana, havent superat les preocupacions exclusivament pairalistes i afavorida per la nova puixança econòmica de la burgesia, donaba suport a una etapa literària i artística coneguda amb el nom de modernisme.

Format en el postromanticisme del segle XIX, la seva poesia expressa i canta la natura, l’art i l’amor, que convergeixen en una unitat que és el concepte maragallià de la Bellesa. La contemplació de la natura es dedueix de les relacions entre subjecte i objecte, que és un dels trets més importants de la poesia romàntica. Dins aquest corrent cal incloure Pirinenques i el Cant espiritual, on intenta precisar les relacions entre l’individu i el món exterior.

Obté la primera plenitud en les composicions escrites entre el 1888 i el 1891, obres de joventut que responen als temes de la realitat quotidiana; en són exemples L’oda infinita, Claror i Festeig vora la mar Cantàbrica.

La publicació de la primera col·lecció de Poesies (1895) resta associada a dos fets relacionats amb la història: l’entrada dins una vida estable que li proporciona una seguretat, i l’afiliació als corrents modernistes (és, per tant, als trenta anys que entra dins el moviment artístic contemporani).

Com a poeta modernista, la seva obra queda lligada cada vegada més al món exterior i, per tant, es vincula estretament a la tradició romàntica en la qual s’arriba a una mitificació divina de la bellesa. En aquest segon corrent utilitza un estil concís, esquemàtic i arrelat a la cultura mediterrània (El comte Arnau, El mal caçador i La fi d’en Serrallonga. Després van aparèixer Visions i Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911), llibre que comprèn el poema Cant espiritual, veritable oració cristiana, des d’una perspectiva d’inquietud i alhora de felicitat humana.

Escriví poemes en que expressava moments de la història de l’època que li tocà de viure, com Els tres cants de guerra (1896-99), Himne Ibèric (1906) i l’Oda nova a Barcelona. Són molt populars els poemes Goigs de la Mare de Déu de Núria, La vaca cega, La sardana i El cant de la senyera, musicat pel mestre Lluís Millet.

Tot el seu ideari sobre l’obra crítica constitueix un aspecte fonamental de la seva educació poètica. Publicà l‘Elogi de la Paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909). El conjunt artístic i l’esplendor del modernisme el dugueren a escriure per al teatre la peça Nausica (1911). De la seva obra dramàtica cal considerar La Margarideta (1903). És remarcable també la traducció que féu d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe, estrenada a les sessions del Teatre Íntim. L’any 1913 l’Institut d’Estudis Catalans publicà Himnes Homèrics, versió en vers, juntament amb el text grec i la traducció literal de Bosch i Gimpera.