Seguint la línia del seu pare, continuà prenent per arguments temes de la burgesia barcelonina, que desenvolupà a través d’una òptica realista. La seva obra més reeixida Quan mataven pels carrers (1930), se centra en el problema d’un període de la vida política de Barcelona. Altres novel·les anteriors de tipus realista són La carretera (1897), premiada als Jocs Florals, i La rosella (1904).
Posteriorment, bé que amb variants, seguí la línia psicològico-realista. Cal recordar, entre d’altres, les novel·les La barca d’Isis (1933), Amb el bec i amb les dents (1936), Home endins (1952), La maltempsada (1962), sobre la guerra civil, alguns volums de contes i l’assaig Víctor Català (1967).
Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.
Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.
El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.
L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.
L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.
Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.
Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.
Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).
Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.
La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.
Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.
Escriptora. Filla de Josep Monserdà i Roger i germana d’Enric . Començà a escriure en castellà i aconseguí un cert relleu mitjançant la col·laboració en el diari “La Alianza de los Pueblos”.
L’amistat amb la poetessa Josepa Robert Massanès i amb Miquel Victorià Penya influí d’una manera decisiva en la seva formació literària. Col·laborà, amb el grup d’escriptors catalans del darrer quart del segle XIX, a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Ilustració Catalana”.
Després d’alguns intents teatrals (Teresa o un jorn de prova, 1875), a partir del 1893 conreà la novel·la, prenent per tema la burgesia barcelonina enriquida amb la industrialització. Amb un llenguatge col·loquial, realista, costumista, les seves obres són un reflex de l’època des de l’angle conservador.
Escriví les novel·les La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906) i Maria Glòria (1917). Autora del quadre de costums Del món (1908).
Els seus versos foren recollits en el Llibre de Poesies (1911). Publicà també Orientacions per a la dona catalana (1911) i Tasques socials (1926).
Signava les obres Dolors Monserdà de Macià, ja que era casada amb l’argenter Joan Macià.
Compositor i pianista. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).
En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).
També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).
A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.
Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.
Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).
El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.
Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.
La granja (1922)
Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.
La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.
Pintor. Inicialment es preparà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però aviat abandonà tot estudi sistemàtic per deixar-se emportar pel seu temperament plàstic, que va abocar amb passió en el paisatgisme; dins aquesta especialitat es convertí en un dels millors artistes de l’època. A la fi del segle XIX col·laborà amb dibuixos al carbó dins el setmanari “L’Esquella de la Torratxa”.
El 1902 va fer un viatge a Mallorca que determinà el tomb decisiu i de fixació de la seva pintura dins la línia de l’impressionisme, molt personal, que caracteritzà la seva obra futura. Teles com La cala encantada són la manifestació de la poderosa incorporació de la llum descoberta a Mallorca en el paisatge plàstic.
Posteriorment pintà el paisatge del Camp de Tarragona i de la Cerdanya, amb una lluminositat i un colorit més atenuats. Moltes d’aquestes obres atenyen tal cromatisme compositiu que apropa en certa manera l’obra de Mir a l’informalisme posterior. Tanmateix, Mir no prescindí mai de l’anècdota, bé que l’oferí vista sempre a través del seu temperament, impregnat de l’exclusiva visió cromàtica de les coses.
Es diferència dels impressionistes francesos en el fet que construeix amb el color i només la llum desdibuixa la imatge concreta. Va obtenir diferents premis i exposà a l’estat espanyol i a l’estranger. Destaquen els seus quadres L’hort del rector, El goig de la Irene, La nuvolada i Cova de la llegenda.
Durant el període 1956-65 treballà a la biblioteca de l’escola Talitha, i al poble de Saifores en qüestions de temps i lleure. Els seus veritables mestres, a través de la seva mare, Àngels Garriga, foren Alexandre Galí i Artur Martorell. L’any 1965 s’incorporà a la Institució Pedagògica Rosa Sensat, de la qual ha estat l’ànima des de la fundació de l’entitat.
De la seva obra escrita cal assenyalar Chiribit (llibre de lectura en castellà, 1963). El país de les cent paraules (1967), Quadres de fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura (1974), en col·laboració amb Josep M. Cormand, Tris tras (1979), Lletra per lletra (1984) i la sèrie Papalletres (als anys 90).
Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.
Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).
En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquispirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).
Científic i escriptor. Fill d’Artur Masriera i Colomer. Obtingué el doctorat a Madrid i amplià estudis a l’Escola Politècnica Federal de Zuric, on realitzà un intens treball d’investigació (estudi sobre les fosfinimines).
Col·laborador científic de “La Vanguardia”. Fou el primer que exposà les teories de Spengler sobre el relativisme històric, així com també la teoria de la relativitat d’Einstein. Fou professor de química i de física a la Universitat de Barcelona (1926-39).
Publicà les obres: Contribución al estudio de las fosfiniminas (1924), Una nueva reacción del ácido fórmico (1930), La enseñanza de la química técnica i La materia no existe.
Dades dels Països Catalans 