Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Manjarrés i de Bofarull, Ramon de

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)

Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.

Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.

L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.

Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.

Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.

Manent i Cisa, Marià

4 Respostes

(Barcelona, 27 novembre 1898 – 24 novembre 1988)

Escriptor. Procedent d’una família del Maresme, féu estudis de comerç i d’idiomes, i s’especialitzà en l’anglès, el qual li facilità la intimitat amb una poesia que havia de marcar poderosament la seva obra.

Col·laborador eficaç en les tasques i el desenvolupament de la poesia catalana, va participar en congressos de poesia, dirigí la “Revista de Poesia” (1925) i fou un dels fundadors de “Quaderns de Poesia” (1935).

La seva poesia, influïda pel simbolisme i la lírica xinesa, és delicada i original. Entre els seus llibres es destaquen: La collita en la boira (1920), La ciutat del temps (1961) i Com un núvol lleuger (1968). El 1986 es publicà la seva Poesia Completa (1916-1986).

La seva inclinació a contemplar les vivències del propi món poètic ha quedat reflectida en els diaris íntims. Completen la seva bibliografia els estudis literaris i les traduccions de poesia anglesa.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1985.

Manegat i Pérez, Juli

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 gener 1922 – 9 agost 2011)

Escriptor. Fill de Lluís Gonzaga Manegat. Llicenciat en lletres, exercí de periodista com a redactor i crític literari a “El Noticiero Universal”.

A part d’alguna obra de teatre com Els nostres dies (1955) i El silencio de Dios (1956), ha publicat novel·les de caire psicològic i d’actualitat: La ciudad amarilla (1958), La feria vacía (1961, Premi Ciutat de Barcelona 1960), El pan y los peces (1963), Spanish Show (1969), Amado mundo podrido (1976), Ellos siguen pasando (1979) i Última etapa (1990). També té llibres de poemes Canción en la sangre (1948) i de contes Historia de los otros (1967).

Maluquer de Motes i Nicolau, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 3 desembre 1915 – 28 setembre 1988)

Prehistoriador i arqueòleg. Fou deixeble de P. Bosch i Gimpera i Lluís Pericot. Catedràtic d’arqueologia a la universitat de Salamanca (1949) i a la de Barcelona (des del 1958).

Va portar la direcció de diverses excavacions, entre les quals cal destacar el jaciment ibèric de Tornabous i els dels poblats ibèrics d’Ullastret. Fundà les revistes “Zephyrus” i “Pyrenae” (1965) i la de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Cal destacar les obres El yacimiento hallstático de Cortes de Navarra (1954-58), La humanidad prehistòrica (1958), Epigrafía prelatina de la Península Ibèrica (1968), Historia económica y social de España. La Antigüedad (1973), en col·laboració, La prehistoria española (1975), Tartessos. La ciudad sin historia (1970 i 1975), El santuario protohistórico de Zalamea de la Serena (1981-83) i Prehistòria i edat antiga (1987).

Fou el pare de Jordi Maluquer de Motes i Bernet.

Maluquer i Viladot, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1856 – 12 juliol 1940)

Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a “La Renaixença” i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa–Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català.

Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.

Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.

Treballà en l’apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d’altres, publicà Teatre català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d’un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d’or amb el molt il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d’història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).

Lostau i Prats, Baldomer

2 Respostes

(Barcelona, 1846 – 13 octubre 1896)

Polític republicà i dirigent obrer. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre de 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s’adherí a la Primera Internacional.

Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l’abril de 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català els dies 5-7 de març de 1873.

Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre de 1873 s’oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s’uní als intents d’organització d’un sindicalisme reformista a Barcelona.

Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l’assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí “La Avanzada”.

Lorenzale i Sugrañes, Claudi

10 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1816 – 31 març 1889)

Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.

Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.

Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.

López-Picó, Josep Maria

18 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1866 – 18 maig 1959)

Poeta i editor. Estudià lletres i es formà literàriament amb el grup de “Joventut”. Fou cap de negociat de la diputació i secretari de la Societat d’Amics del País. El 1915, amb Joaquim Folguera, fundà “La Revista”, des d’on dugué a terme la difusió de la poesia europea i l’expansió de l’ideari noucentista.

Poeta de vasta producció, concep la poesia com una experiència de cultura, en la qual exigeix, com els escriptors noucentistes, un substrat de coneixements que s’estén des de la lingüística fins a la història literària. Recollí la tradició de la poesia catalana del segle XV i els simbolistes francesos, que, enriquint la seva poesia d’intencions estrictament idiomàtiques i abstractes més o menys filosòfico-teològiques, la feren evolucionar cap a una poesia pura.

Publicà, en un començament, Intermezzo galant (1910), Poemes del Port (1911) i Amor, Senyor (1912), i, posteriorment, L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), El retorn (1921), La nova ofrena (1922) i Enyorances del món (1923). Amb Elegia (1925), que significà un nou tombant, va iniciar nous camins cap a una problemàtica metafísica que perduraren com a definitius amb Jubileu (1926) i Invocació secular (1926), i que continuà amb L’oci de la paraula (1927), Represa de la primera ofrena (1930), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936).

A partir del 1939 creà una poesia que esdevingué de caràcter religiós, i cantà els grans temes de la litúrgia, el dogma i el santoral: Maria Assumpta (1947), Oda a Roma (1950), etc. El 1948 aparegué el primer volum de les Obres Completes.

Com a prosista aplegà aforismes, notes i epistolari a Moralitats i pretextos (1917), L’home del qual es parla (1922), etc.

López i Rodó, Laureà

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)

Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.

Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.

Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.

López i Garcia, Victòria dels Àngels

7 Respostes

(Barcelona, 1 novembre 1923 – 15 gener 2005)

Soprano, més coneguda pel seu nom artístic de Victòria dels Àngels. Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, estudià al Conservatori del Liceu (1940-42) amb Dolors Frau i, més tard, amb el grup Ars Musicae, de Barcelona.

D’estudiant, actuà al Palau de la Música Catalana (1941), on féu el debut oficial l’any 1944, amb un recital per a l’Associació de Cultura Musical. El 1945 debutà al Liceu, amb Le nozze di Figaro; hi actuà cada any fins el 1950, i de manera discontínua en 1955, 1956, 1958, 1961, 1971 i, després d’un llarg parèntesi, el 1992.

El 1947 guanyà el Concurs Internacional de Cant de Ginebra, i el 1949 debutà a París (amb Faust), al Covent Garden de Londres (amb La bohème) i al Teatro alla Scala de Milà (amb un recital i, l’any següent, amb Ariadne auf Naxos). El 1951 es presentà al Metropolitan Opera House de Nova York, i des d’aleshores actuà arreu del món.

El 1961 cantà en l’estrena mundial de L’Atlàntida, de Falla, al Liceu de Barcelona. El 1979 interpretà una òpera per darrera vegada (Pelleas et Mélisande) i posteriorment es dedicà als recitals de fragments operístics i en el lied; destacà el que realitzà el 1987 per a la inauguració de l’emissora Catalunya Música al Palau de la Música Catalana.

Obtingué diversos guardons i distincions, entre els quals el Premio Nacional de Música (1978), el premi Príncipe de Asturias de les arts (1991), el Premi Internacional de Música Pau Casals en la primera convocatòria (1992), i el premi de l’Acadèmia Charles Cros (1994) i els nomenaments com a Acadèmica d’Honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) i com a doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona (1987).

Enregistrà en discs les seves millors creacions: Manon, Faust, Il barbiere di Siviglia, lieder, etc. La seva discografia comprèn 22 òperes completes i uns 40 discs amb obres diverses.