Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Casanellas i Ibars, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juny 1904 – 14 juliol 1986)

Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera féu sortir a París un setmanari d’oposició “El Fuet”. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou tinent d’alcalde a Barcelona (1931), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i a les corts de la República (1936). Dins el partit fou un dels capdaventers del grup de “L’Opinió”, conegut com els Lluhins, el qual l’octubre de 1933 constituí el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.

Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).

Carreras i Candi, Francesc

11 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carreras i Artau, Tomàs

3 Respostes

(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)

Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).

Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).

Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.

Carrasco i Formiguera, Manuel

8 Respostes

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.

Carner i Romeu, Jaume

6 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 22 febrer 1867 – Barcelona, 26 setembre 1934)

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d’advocat a Barcelona.

Destacat nacionalista, fou vice-president del Centre Nacional Català (1899), elegit regidor per Barcelona (1901), fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista, representant de l’ala republicana i més esquerrana; se’n separà el 1904, degut a l’actitud dretana que prenia, i fou un dels fundadors del setmanari “El Poble Català” i del nou partit, que també dirigí, el Centre Nacionalista Republicà (CNR) (1906-09), que agrupà fonamentalment la petita burgesia, substituït (1910) per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Regidor i diputat pel Vendrell (1907-15) dins la coalició de Solidaritat Catalana.

El fracàs de la UNFR (1916) el féu retirar de la política i dedicar-se a l’advocacia i la indústria. El 1914 participà, encara, en el pacte de Sant Gervasi i en el Congrés de la Democràcia Catalana. Tornà a la vida política (1931) amb la República; diputat a les corts constituents per ERC, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit president de la Diputació Provincial de Catalunya. Azaña l’incorporà al seu segon gabinet com a ministre de finances (1931-33), on s’ocupà del plantejament de la reforma tributària i preparà el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, dimití del càrrec i morí al cap de poc temps.

És autor d’Orientacions polítiques i socials del Centre Nacionalista Republicà (1907) i Els catalans i el comerç modern (1919).

Cambó i Batlle, Francesc

55 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Cabana i Vancells, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1934 – )

Advocat i especialista en economia. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària com: La banca a Catalunya (1965), Bancs i banquers a Catalunya (1972), El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978), Banca Catalana: un capítol de la seva història (1978) i Banca Catalana. Diari personal (1988); o amb l’economia catalana en general: Catalunya i l’economia: dues preocupacions (1983), Les multinacionals a Catalunya (1984), Fàbriques i empresaris (4 volums, 1992-94).

Coordinador de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums, 1989-92), col·laborà al diari “Avui” com a comentarista econòmic. També publicà Cròniques de Guinea Equatorial (1995) i La burgesia catalana (1996).

Borrell i Soler, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Bertran i Musitu, Josep

6 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)

Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.

Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.

A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.

És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).