Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Cambó i Batlle, Francesc

61 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Cabana i Vancells, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1934 – )

Advocat i especialista en economia. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària com: La banca a Catalunya (1965), Bancs i banquers a Catalunya (1972), El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978), Banca Catalana: un capítol de la seva història (1978) i Banca Catalana. Diari personal (1988); o amb l’economia catalana en general: Catalunya i l’economia: dues preocupacions (1983), Les multinacionals a Catalunya (1984), Fàbriques i empresaris (4 volums, 1992-94).

Coordinador de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums, 1989-92), col·laborà al diari “Avui” com a comentarista econòmic. També publicà Cròniques de Guinea Equatorial (1995) i La burgesia catalana (1996).

Borrell i Soler, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Bertran i Musitu, Josep

6 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)

Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.

Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.

A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.

És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).

Benet i Morell, Josep

7 Respostes

(Cervera, Segarra, 14 abril 1920 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 25 març 2008)

Historiador, polític i advocat. Format a l’escolania de Montserrat, ja des de jove actiu nacionalista, pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s’incorporà a l’exèrcit republicà.

A la postguerra es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1945). Organitzador del Front Universitari de Catalunya (1944-47) i dels Grups Nacionals de Resistència, col·laborà en la resistència antifranquista, fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de “Germinabit” i també fou cofundador, com a independent, de l’Assemblea de Catalunya.

Fou també un dels fundadors i col·laboradors habituals de la revista “Serra d’Or”. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes. Senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980).

Com a historiador, especialitzat en història social i política dels segles XIX i XX, fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona.

Ha publicat Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974), Barcelona a mitjan segle XIX (1977, en col·laboració amb Casimir Martí), El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Desfeta i redreçament de Catalunya (1978), Combat per una Catalunya autònoma (1980), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992) i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995); ha col·laborat en l’obra col·lectiva La Guerra Civil española (1986), dirigida per R. Tamames.

El 1985 fou nomenat director del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

Andreu i Abelló, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 8 novembre 1906 – Madrid, 31 maig 1993)

Advocat i polític. Cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Exercí d’advocat a Reus. Fou president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), un dels centres polítics que pel març de 1931 contribuïren a constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya, del comitè executiu del qual fou elegit membre.

Proclamada la República, formà part de la diputació de la Generalitat de Catalunya que aprovà el projecte d’estatut d’autonomia que fou presentat a les corts constituents. Membre de la comissió jurídica assessora del govern de la Generalitat. Elegit diputat al parlament català per Tarragona (novembre 1932), fou president de la seva comissió de justícia i dret i membre de la diputació permanent.

Iniciada la guerra civil, fou designat president de l’audiència territorial de Barcelona (setembre 1936) i, el més següent, president del tribunal de cassació de Catalunya. Des d’aquests càrrecs actuà enèrgicament per mantenir l’ordre jurídic i humanitzar la guerra i la revolució. Al final del 1936, havia estat elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

El 5 de febrer de 1939 s’exilià a França. Declarada la guerra mundial, es traslladà a Mèxic. Acabada la guerra, novament residí a França i posteriorment a Tànger. Tornà a Barcelona l’any 1964, on reprengué l’activitat professional, i també la lluita política antifranquista en nom de l’Esquerra Republicana de Catalunya, però sense integrar-se en l’organització d’aquest partit a l’interior.

Membre de l’Assemblea de Catalunya i d’altres organismes unitaris, el 1976 abandonà ERC i s’incorporà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, pel qual fou elegit diputat a Madrid el 1977. President de l’Assemblea de Parlamentaris, de la comissió redactora de l’avantprojecte d’Estatut de Sau (1978) i, del 1977 fins al 1985, de l’Ateneu Barcelonès, fou, simultàniament, senador a Madrid (1979 i 1982) i diputat socialista al Parlament de Catalunya (1980).

Abadal i Calderó, Ramon d’

2 Respostes

(Vic, Osona, 7 gener 1862 – Rupià, Baix Empordà, novembre 1945)

(o Raimon)  Polític i advocat. Elegit diputat a Corts per Vic l’any 1899, ocupà un lloc en el Senat des del 1907 fins que hi renuncià el 1918. Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1902-03) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya des del 1903, i regidor de Barcelona (1903-07 i 1912-15).

Militant de la Lliga Regionalista (a partir de 1933, Lliga Catalana) des de la seva fundació (1901), el 1908 en fou elegit president i el juliol de 1917, d’acord amb Cambó, convocà l’Assemblea de Parlamentaris, les sessions de la qual presidí.

Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1924), el 1926 fou destituït pel govern de la Dictadura de Primo de Ribera i confinat a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), però el govern Berenguer el reposà en el càrrec l’any 1930.

Fou diputat a les Corts Constituents de la II República i al Parlament de Catalunya, on encapçalà la minoria de la Lliga i menà una política conservadora, especialment en la discussió sobre la Llei de contractes de conreu.

Deixà el país el 1936 i hi tornà el 1939 abandonant la política.

Fou oncle de l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals.