Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Ferran i de Pol, Lluís

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 17 gener 1911 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 octubre 1995)

Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona (1933). Guanyà amb Tríptic (publicat el 1964), el premi de narracions Narcís Oller 1937. Visqué vuit anys a Mèxic, on s’havia exiliat el 1939, on fou redactor del “Full Català” i dels “Quaderns de l’Exili”.

S’hi llicencià en lletres (1946) i reflectí l’encís d’aquell país en obres com Abans de l’alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956) i Érem quatre (1960). Ja a Catalunya i en obres posteriors, com Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Entre tots o farem tot (1982) o Sedna (1985) retrata amb gran imaginació i un estil impecable el món català.

Estigué casat amb l’escriptora gal·lesa Esyllt T. Lawrence.

Farnés i Badó, Sebastià

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)

Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.

Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.

Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.

Esteve i Guau, Martí

1 Resposta

(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)

Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.

Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.

És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).

Duran i Ventosa, Lluís

12 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).

Roca i Pons, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1914 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 28 agost 2000)

Lingüista. Llicenciat en dret (1935) i en filologia romànica (1941). Professor a la Universitat de Barcelona en 1947-55, any en què emigrà a Cuba, on fou docent a la Universidad de Oriente, de Santiago de Cuba (1955-56). S’establí als EUA i exercí com a professor a la Universitat d’Indiana (1957-81), entre d’altres.

Remarcable promotor de l’ensenyament del català, fou cap de la secció de català i provençal de la Modern Language Association (1962-70). Promotor i primer president de la North American Catalan Society (1978) i, més tard, president honorífic, fou també fundador de “Catalan Review”, òrgan d’aquesta entitat.

El 1987 fou elegit membre de la junta directiva de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i el 1989, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Col·laborà en nombroses publicacions científiques, com ara “Revue des Langues Romanes” i “Estudis Romànics”. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Publicà Estudios sobre perífrasis verbales del español (1958, premi Menéndez Pelayo), Introducción a la gramática (1960), l’edició castellana, molt ampliada, de Le langage, de J. Vendryes (1958), Introducció a l’estudi de la llengua catalana (1970), on introduí en l’estudi del català els mètodes estructuralistes, i Introduction to Catalan Literature (1977).

Cortada i Sala, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)

Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).

L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña  1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.

També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.

Companys i Jover, Lluís

36 Respostes

(el Tarrós, Urgell, 21 juny 1882 – Barcelona, 15 octubre 1940)

Polític i president de la Generalitat. Estudià lleis a Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de Francesc Layret i Albert Bastardas, s’inicià en el món de la política com a secretari de l’Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s’hi oposà per la significació dretana d’aquest moviment.

El 1909 fou empresonat pels fets de la Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana, a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista, que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació del Partit Republicà Català (1917).

Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de “La Publicidad”. L’any 1916, amb Marcel·lí Domingo, creà el diari “La Lucha”. Aquest mateix any fou elegit regidor de Barcelona i s’ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments.

companys3

Era al presidi de Maó, amb Salvador Seguí i d’altres (confinat per Martínez Anido), quan, per raó d’ésser elegit per al congrés (desembre 1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la creació de la Unió de Rabassaires, que constituí l’eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l’òrgan de premsa, “La Terra”.

Durant la dictadura, participà en diferents comitès d’oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l’empresonà (octubre 1930). L’any 1931 participà activament en representació del Partit Republicà Català en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (12 abril 1931), el 14 d’abril ocupà l’ajuntament i proclamà la República a Catalunya.

Por ordre de Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abril-maig 1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de l’Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932) fins que Azaña el nomenà ministre de marina (juny-setembre 1933). La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada “La Humanitat”.

companys2

A la mort de Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la Generalitat (gener 1934) i formà un govern de concentració (amb Estat Català, Acció Catalana, el grup de “L’Opinió”, l’USC), característica fonamental del seu ideari polític. Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la Unió de Rabassaires, l’oposició a la qual per part dels sectors dretans de Catalunya portà als fets del 6 d’octubre de 1934.

Davant l’alternativa d’haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. L’exèrcit intervingué i fou suspès parcialment l’Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.

Gràcies a la victòria del Front Popular (febrer 1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la Generalitat, i l’Estatut entrà de nou en vigor. En esclatar la guerra civil, lluità per aconseguir un govern d’unitat popular, que presidí Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.

Exiliat a França el 1939, fou detingut per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al castell de Montjuïc.

Col·legi d’Advocats de Barcelona

32 Respostes

(Barcelona, 1832 – )

Corporació professional. Hi han de pertànyer els llicenciats en dret per a exercir a la ciutat de Barcelona. Instituïda per una cèl·lula reial. És instal·lat al Palau Casades, al carrer de Mallorca. Té una biblioteca especialitzada en temes jurídics de més de 150.000 volums. Des del 1895, conjuntament amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, instal·lada al mateix edifici, publica la “Revista Jurídica de Catalunya”.

A part les activitats professionals, com l’Escola de Pràctica Jurídica, té una Comissió de Cultura, que programa actes d’interès públic. El càrrec de degà, de lliure elecció com tots els de la junta de govern, ha adquirit un prestigi ciutadà. Té més de 3.500 col·legiats.

Casanovas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 11 agost 1890 – Valràs, Llenguadoc, 7 juliol 1942)

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Militant del Partit Republicà Català, fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Fou conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i col·laborà a “El Diluvio” i “L’Opinió”.

S’exilià a França (1924) a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Col·laborà a “Ressorgiment” de Buenos Aires, i a les “Hojas Libres” d’Hendaia, així com amb el grup separatista de Santiago de Cuba. Retornà a Barcelona a la proclamació de la República (1931). Fou un dels fundadors d’ERC, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre 1931).

L’any 1936, ja esclatada la guerra civil, fou designat per Lluís Companys conseller primer del govern i president del consell executiu de la Generalitat (31 juliol-26 setembre). La seva actitud contrària als excessos de l’anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre de 1936.

Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, de declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d’exiliar-se definitivament, per tal d’evitar les represàlies del govern central, i s’instal·là a Perpinyà.

El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. També publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Casanova i Comes, Rafael

23 Respostes

(Moià, Moianès, 1660 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 2 maig 1743)

Advocat i polític. Fill d’una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l’arxiduc Carles, en esclatar la guerra de Successió. Fou nomenat conseller tercer de Barcelona (1706) i l’arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707).

Després de l’abandó de les forces aliades de Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra Felip V de Borbó, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d’operacions militars d’Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a Barcelona.

Al final d’aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el setge de la ciutat per les tropes del general duc de Berwick (juliol 1714), l’artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la Coronela.

Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el duc de Berwick (3 setembre) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d’aquesta proposà la conveniència d’un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).

A partir d’aleshores, Casanova treballà intensament durant l’imminent assalt final. La matinada de l’11 de setembre es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d’ací fou dut al col·legi de la Mercè. L’endemà signava la capitulació de Barcelona. Per tal d’evitar la repressió, fou amagat un quant temps a Sant Boi de Llobregat.

Reaparegué a Barcelona el 1719, on exercí l’advocacia. L’any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill. Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.