(Los Teques, Veneçuela, 28 juliol 1941 – Barcelona, 29 juny 2023)
Musicòleg i historiador. Professor d’Història de la Música a la Universitat de Barcelona, s’hi doctorà (1979) amb la tesi L’òpera a Barcelona en el segle XVIII.
Ha publicat, entre d’altres, Bibliografia crítica de la “festa” o “Misteri d’Elig” (1975), en col·laboració amb Montserrat Albert, L’òpera a Catalunya (1979) i Historia artística del Gran Teatro del Liceo (1991), juntament amb Francesc X. Mata.
(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)
Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.
Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).
Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.
Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.
El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.
(Barcelona, 18 novembre 1870 – 26 març 1941)
Decorador i escenògraf. Col·laborà amb Miquel Moragas.
Féu els decorats per a diverses obres de Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Adrià Gual, i per a les òperes (especialment wagnerianes) representades al Liceu de Barcelona.
Es dedicà també a la decoració de locals i interiors (cafè La Luna, Teatre Poliorama, sala de ball La Paloma, etc.).
(Barcelona, 9 abril 1941 – 28 maig 2014)
Dibuixant, escriptor i cineasta. Des del 1955 realitzà un gran nombre de treballs publicitaris. També treballà com a decorador.
A partir de 1959 s’ha especialitzat en la il·lustració de llibres. El 1960 fou nomenat director artístic de l’Editorial Mateu, on féu una gran tasca tant de direcció com d’il·lustració.
Fou també un important fotògraf a mitjans dels anys 1960, i a partir del 1970 es dedicà plenament a la publicitat, tant gràfica com per a la televisió (més de 500 spots).
L’any 1993 ho deixà tot per dedicar-se plenament a escriure novel·les.
(Reus, Baix Camp, 9 gener 1855 – Poblet, Conca de Barberà, 26 abril 1941)
Diplomàtic, escriptor i arqueòleg. Estudià la carrera de dret a Madrid, i es llicencià en dret civil i canònic el 1873. Des del 1875 fins al 1901, any en què dimití, es dedicà al servei consular i recorregué diversos països.
Es dedicà també al periodisme, i la seva bibliografia de temes jurídics, històrics, literaris i egiptològics és extensa; són de remarcar principalment els seus estudis sobre el monestir de Poblet. Fou, també, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió de Monuments i de la Societat Arqueològica de Tarragona; al capdavant del Patronat de Poblet des del 1930 endegà la restauració del monestir.
Formà diverses biblioteques, donades a la Biblioteca de Catalunya, al Col·legi d’Advocats, al monestir de Montserrat, a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca, a Vilanova i la Geltrú i, principalment, a Poblet.
Escriví també Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) i, de fet, restablí el contacte cultural entre l’Alguer i la resta de les terres de parla catalana. Altres obres seves són: Bibliografía española de Italia (1927-31) i Estudis pobletans (1925).
(Mequinensa, Baix Cinca, 1 desembre 1941 – Barcelona, 13 juny 2005)
Escriptor i pintor. Després de publicar alguns llibres de narracions, com Històries de la mà esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985), el 1988 va aconseguir el reconeixement de la crítica i el públic amb la novel·la Camí de sirga, guardonada amb els premis Joan Crexells, Ciutat de Barcelona i de la Crítica Serra d’Or; traduïda a diferents llengües.
El 1992 va confirmar la seva vàlua com a novel·lista amb La galeria de les estàtues i també publicà Estremida memòria (1997).
(Lleida, 19 abril 1880 – Montpeller, França, 25 abril 1941)
Polític i advocat. Fundador de l’Associació Escolar Republicana i de la Joventut Republicana de Lleida. Tinent d’alcalde delegat de finances de l’ajuntament de Lleida (1905-10). Fou diputat a la Mancomunitat per les Borges Blanques i dirigí el Departament d’Agricultura. Impulsà obres agràries importants, com el canal d’Urgell, i fou síndic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
Proclamà la República Catalana a les Borges Blanques, fou elegit, per Lleida, diputat d’ERC al Parlament català (novembre 1932), fou president de la Comissió de Pressupostos i director general d’Agricultura i Economia de la Generalitat i, després, sots-secretari del ministeri del treball del govern de la República.
El 1939 s’exilià a França.
(Martorell, Baix Llobregat, 18 juliol 1941 – Manresa, Bages, 18 novembre 2009)
Escriptor. Llicenciat en ciències econòmiques, visqué una temporada a París, on amplià estudis, col·laborà en grups teatrals i, juntament amb F. Salvaing i J.-P. Dougnac, féu una adaptació del miracle medieval Robert le diable.
Es va donar a conèixer amb alguns llibres de poemes (La doble espera de l’aigua i tu, 1967, premi Salvat-Papasseit 1963) i de narracions (El cavall no és de cartró, 1973; Cinc mil metres papallona, 1973; La dona sense atributs, 1990). El 1966 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de teatre amb Defensa india de rei, estrenada el 1971, també escriví Meridians i paral·lels (1972, premi Josep Aladern 1970), El collaret d’algues vermelles (1979, premi Ciutat de Granollers 1978 i premi Crítica Serra d’Or 1979), en col·laboració amb Joan Abellan, Un avió damunt els vidres (1981, premi Treball 1981).
Després ha guanyat altres premis, de teatre i de novel·la, ha traduït, adaptat i dirigit diverses obres, així com guions per a la televisió, com ara L’adulteri blanc (1979) i l’estudi Terror i misèria del primer franquisme (1984). Ha exercit també la crítica teatral i fou professor de l’Institut del Teatre.
(Palma de Mallorca, 3 novembre 1941 – Montserrat, Bages, 24 abril 2022)
Historiador. Llicenciat en filologia romànica i monjo de Montserrat, l’any 1971 s’encarregà de la direcció de les publicacions de l’abadia de Montserrat. Ha publicat nombrosos articles sobre història de la llengua, poesia tradicional, teatre medieval, literatura de la decadència i de la Renaixença i bibliografia, alguns dels quals han estat aplegats a Els mallorquins i la llengua autòctona (1972).
Professor de català i literatura catalana a Montserrat i, durant uns quants anys, a la Universitat de Barcelona; fou secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. També ha publicat estudis sobre monjos i monestirs dels Països Catalans i és autor de la revisió i ampliació de la Història de Montserrat del pare Anselm Albareda (1972-74).
D’altres obres seves són Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973), L’església catalana al segle XX (1975), La guerra civil a Mallorca (1976), Església i societat a la Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978), L’Església catalana entre la guerra i la postguerra (1978), Els creadors del Montserrat modern, Cent anys de cultura catalana (1979), Trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes (1950-1980) (1980), La literatura (de l’Edat Mitjana a la Renaixença) (1980), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985), Georges Bernanos i la guerra civil (1989), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993) i Els bombardeigs de Mallorca durant la guerra civil (1936-38) (1998).
Ha dirigit amb Joaquim Molas el Diccionari de la literatura catalana (1979).
(Barcelona, 13 gener 1941 – )
Polític. Fill de Jordi Maragall i Noble. Doctorat en ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a la New School for Social Research de Nova York. Fins l’any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l’ajuntament barceloní.
Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (1974) i del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Tinent d’alcalde durant el mandat de Narcís Serra i Serra (1979-82), aquest any fou nomenat alcalde, càrrec que revalidà en les eleccions dels anys 1983, 1987, 1991 i 1995. Els anys anteriors a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona dugué a terme una important millora de les infraestructures de la ciutat.
El 1997 dimití el càrrec i retornà a la docència universitària a Roma i a Nova York. Candidat el 1999 a la presidència de la Generalitat de Catalunya al front d’una coalició integrada pel PSC i l’agrupació d’independents Ciutadans pel Canvi, superà CiU en nombre de vots però no pas en nombre d’escons, i Maragall passà a encapçalar l’oposició al govern de Jordi Pujol.
En les següents eleccions al Parlament de Catalunya (2003), tot i que aquesta situació es repetí, Maragall pogué accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya gràcies a un pacte tripartit entre el PSC, ERC i ICV. Impulsà la reforma de l’Estatut, que al llarg del 2005 fou debatut i aprovat al parlament català i posteriorment admès a tràmit a les corts espanyoles i aprovat (tot i que amb retallades substancials). Celebrada la consulta el juny de 2006 i aprovat el nou text, Maragall anuncià la convocatòria d’eleccions anticipades per al novembre i la cessió de la seva candidatura a Josep Montilla, així com la retirada de la política activa. Al juny de 2007 formalitzà la dimissió de la presidència del PSC i al novembre n’admeté implícitament la baixa com a militant.
Ha estat vicepresident (1994-96) i president (1996-98) del Comitè de les Regions d’Europa. Al setembre de 2007 fou guardonat, juntament amb Jordi Pujol, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i l’any següent, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.
Diagnosticat de la malaltia d’Alzheimer, el 2008 presentà la Fundació Pasqual Maragall dedicada a la recerca sobre malalties neurodegeneratives. Aquest mateix any publicà les memòries polítiques Oda inacabada. El 2010 esdevingué el personatge principal de la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, dirigida per Carles Bosch, que recull dos anys de lluita de Pasqual Maragall, la seva família, la seva fundació i la comunitat científica mundial contra l’Alzheimer.
Enllaç web: Fundació Pasqual Maragall
Dades dels Països Catalans 