Arxiu d'etiquetes: 1941

Faura i Sans, Marià

Deixa un comentari

(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)

Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).

Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.

Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).

Millet i Pagès, Lluís

35 Respostes

(el Masnou, Maresme, 18 abril 1867 – Barcelona, 7 desembre 1941)

Músic. Germà de Salvador i deixeble de Josep Rodoreda, Carles G. Vidiella i Felip Pedrell. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès, i va fundar amb Amadeu Vives l’Orfeó Català (1891) i dos anys més tard ambdós foren nomenats directors perpetus.

Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l’any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l’escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la “Revista Musical Catalana”.

Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del segle XVI. Consagrà la seva vida a l’Orfeó Català, que dirigí en l’estrena d’una gran quantitat d’obres cabdals de la música universal.

La seva producció coral és d’una gran qualitat: El cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, Choral, Jovenívola, Himne. Compongué també Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15), entre ells el popular Via Crucis, Pregària a la Verge del Remei, Salve Regina (1913) i nombrosos càntics i cançons. Escriví dues obres simfòniques: Ègloga i Catalanesques (1891).

Publicà El cant popular religiós (1912), L’Art i la Moral (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la “Revista Musical Catalana”. Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Fou el pare de Lluís Maria Millet i Millet.

Bertrana i Comte, Prudenci

18 Respostes

(Tordera, Maresme, 17 gener 1867 – Barcelona, 21 novembre 1941)

Escriptor. El 1885 es matriculà a l’Escola de Llotja i després, a Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. Es va decidir per l’escriptura ja ultrapassada la treintena.

Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà “Ciudadanía”, fins que fou empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc.

Sembla que el seu primer escrit fou L’oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l’estètica modernista i plena d’amor a la natura, són les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907), Crisàlides (1907), L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, que comprèn L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes (1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares (1911), el seu recull més important.

Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.

Va col·laborar en nombroses publicacions, com “El Poble Català” i “La Revista de Catalunya”, de la qual fou crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936. Dirigí  “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”.

La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del segle XX que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista basada en l’objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres completes van ésser editades a Barcelona el 1969.

Fou el pare de la també escriptora Aurora Bertrana i Salazar.

Alomar i Villalonga, Gabriel

16 Respostes

(Palma de Mallorca, 7 octubre 1873 – El Caire, Egipte, 7 agost 1941)

Assagista, poeta i polític. Col·laborà a la revista àcrata “La Ciencia Social”, rebutjà formalment el tradicionalisme nacionalista català i subratllà el fet nacional en allò que té de progressista i democràtic.

Participà en tots els intents de bastir un partit nacionalista d’esquerres. El 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català, i hi fou membre del directori. El 1923 fundà, juntament amb d’altres, la Unió Socialista de Catalunya.

Fou l’únic intel·lectual català que, després de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà en una sèrie d’articles el pistolerisme patronal i acusà les autoritats d’ésser encobridores o inspiradores dels fets. Elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República i ambaixador d’Espanya a Itàlia (1932) i a Egipte (1936-38).

Col·laborà assíduament a la premsa de Madrid. Representa l’escriptor de tendència avançada de l’escola mallorquina. La seva poesia, influenciada pels poetes francesos i italians del vuit-cents, té preocupació formal i precisió del llenguatge. Tota la seva obra poètica fou recollida en el llibre La columna de foc (1911).

Com a assagista revelà una acurada consciència crítica i una vasta cultura. Tracta els mateixos motius culturals dels noucentistes, encara que amb intenció i forma diferents.

Autor de les proses Un poble que’s mor, Tot passant (1904) i d’assaigs com La estética arbitraria (1905), on exposa les seves idees estètiques en contra del naturalisme. Escriví Catalanisme Socialista (1910), El futurisme, etc, i esdevingué un teòric del modernisme.