Arxiu d'etiquetes: 1939

Abril i Guanyabéns, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 22 abril 1852 – Tortosa, Baix Ebre, 18 juliol 1939)

Arquitecte (1879). Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885), el museu (1900), el disseny dels eixamples i l’actual parc municipal Teodor González.

Per al bisbat restaurà la capella del palau episcopal i diferents treballs a la catedral, així com la construcció del temple de la Reparació i l’església del Roser. La seva obra és més aviat classicista que no pas modernista.

Fundador del setmanari “La Veu de la Comarca” (1903-09). Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l’arqueologia.

Battestini i Galup, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)

Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).

Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.

Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.

Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.

Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Flotats i Picas, Josep Maria

6 Respostes

(Barcelona, 12 gener 1939 – )

Actor i director teatral. Es va iniciar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i després es va traslladar a França (1959), on va treballar al Théâtre National Populaire i al cinema, i el 1980 va entrar com a primer actor a la Comédie Française.

El 1984 va tornar a Catalunya, encarregat per la Generalitat de la gestió del Teatre Poliorama, on ha interpretat, entre altres, Cyrano de Bergerac (1985) d’Edmon Rostand i Per un si o per un no (1986) de Nathalie Sarraute i on s’ha estrenat també com a director escènic. El 1992 protagonitzà Don Quijote, la seva primera interpretació en castellà.

Des de 1994 i fins a la inauguració en 1997 es dedicà a preparar la gestió del Teatre Nacional de Catalunya, del qual ha estat el primer director, fins que dimití el 1998. Ha treballat també en cinema i ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre (1989), el premi Max al millor director teatral (1999) i amb les més importants distincions de l’Estat francès.

Farreres i Bochaca, Ignasi

Deixa un comentari

(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 1 agost 1939 – Barcelona, 11 octubre 2020)

Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques i obtingué el màster en direcció i administració d’empreses d’ESADE.

Combinà la seva feina com a economista, amb diferents càrrecs a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (de la qual esdevingué assessor del director general el 1999), amb l’activitat política al si d’Unió Democràtica de Catalunya, partit al qual s’afilià el 1976.

També exercí de vicepresident (1992) i secretari general (1996) del partit, i es convertí en un dels homes de confiança de Josep A. Duran i Lleida.

Fou conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya entre el 1988 i el 1999, i durant aquest període fou reconegut per les seves polítiques innovadores i pel traspàs de les competències en la formació dels aturats a la Generalitat i la creació del Servei Català de Col·locació, així com per l’impuls a la petita empresa.

L’any 1999 fou nomenat president d’Unió Democràtica de Catalunya, però dimití al novembre del 2000.

Esquella de la Torratxa, L’

40 Respostes

(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)

Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.

Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).

Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.

En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

7 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

21 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.

Capdevila i Valls, Roser

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 gener 1939 – )

Il·lustradora. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i exercí durant alguns anys com a mestra. Des del 1980 s’ha especialitzat en llibres infantils i juvenils que apleguen en total més de 300 títols, molts dels quals han estat editats a França, Alemanya, Àustria i el Japó, entre d’altres països.

Entre els títols més representatius hi ha les col·leccions Mirem (1982-84), Les tres bessones (1982-90) i La girafa Palmira i també obres com Viatge poètic per Catalunya (1980), etc.

Les seves obres, de les quals destaca l’humor amable amb que tracta les situacions quotidianes i l’interès pel detall, han estat seleccionades en diferents fires i exposicions del món (Japó, Bolonya, Bratislava). Els anys 1984 i 1985 obtingué el premi Serra d’Or d’il·lustració i el 1986 el premi d’il·lustració de la Generalitat de Catalunya.