(Catalunya, 16 febrer 1936)
Coalició electoral dels partits catalans de dreta, constituïda per oposar-se al Front d’Esquerres de Catalunya en les legislatives del 1936, en les quals fou derrotada.
Estava constituït per la Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española.
(Igualada, Anoia, 10 març 1886 – Òdena, Anoia, 18 agost 1936)
Escriptor i eclesiàstic. Traduí la Imitació de Crist, de Kempis, i diverses obres d’escriptors catòlics moderns.
Escriví, en col·laboració amb mossèn Fitó, el llibre Dijous i Divendres Sants (1917).
Fou assassinat per un grup de milicians al començament de la guerra civil.
(Prats de Lluçanès, Osona, 13 agost 1879 – Girona, 30 octubre 1936)
Escriptor. Germà de Josep. Era mestre. Fou catedràtic de les Escoles Normals de Cadis i Girona. En aquesta ciutat fou diverses vegades regidor municipal.
Fundà i dirigí la revista gironina “El Tradicionalista” (1908), transformada després en el diari “El Norte”.
És autor del recull poètic Rebrolls, d’unes Nociones de Aritmética de caràcter docent, i d’unes Notas pedagógicas.
Morí afusellat al començament de la guerra civil.
(Reus, Baix Camp, 1 desembre 1906 – juliol 1936)
Periòdic. Fundat com a “setmanari socialista republicà”.
El 1915 esdevingué portaveu de les comarques tarragonines de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Pel juny de 1930 inicià una segona època, com a òrgan de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
El 1936 es convertí en diari.
(Alcover, Alt Camp, 1882 – Toledo, Castella, 1936)
Organista, compositor i eclesiàstic. Estudià amb el seu germà Joan a la Seu d’Urgell.
Residí durant vint anys a Toledo, on fou mestre de capella (1929-36) i dugué a terme una gran activitat musical. Fou professor destacat. Compongué música religiosa.
Fou assassinat en esclatar la guerra civil de 1936-39 junt amb el seu germà Josep Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1880 – Toledo, Castella, 1936).
L’altra germà seu fou Joan Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1867 – 1934) Organista. Ordenat sacerdot, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell. Estigué al servei de la infanta Isabel de Borbó al palau de La Granja (Segòvia).
(Catalunya, 1880 – 1936)
Federació política. Agrupà els diversos grups socialistes de Catalunya afiliats al PSOE. Coneguda també per Federació Catalana del PSOE.
Els primers grups socialistes sorgiren al Principat entorn de Josep Pàmias i el setmanari “El Obrero” (1880). Tanmateix, la ruptura de la direcció madrilenya amb Pàmias (1887-88) frustrà el futur desenvolupament del socialisme a Catalunya, precisament quan tant el PSOE com la UGT havien estat formalment creats a Barcelona (1888). El marginament dels socialistes respecte al moviment obrer català assolí el seu punt més alt en negar-se el PSOE a fer costat a la vaga general de 1902.
A partir del 1904 els socialistes catalans iniciaren un tímid apropament envers el sindicalisme del Principat, que els permeté participar en el moviment de Solidaritat Obrera el 1907. Reorganitzada la Federació, tingué una forta incidència en la campanya de protesta per la guerra del Marroc i en els fets de la Setmana Tràgica de 1909. El seu òrgan de premsa era aleshores “La Internacional”.
El 1916 adoptà reivindicacions catalanistes, però el distanciament amb Madrid anà en augment. La formació de la Unió Socialista de Catalunya el 1923 comportà l’escissió del sector més catalanista, que s’integrà en la nova formació.
Ja durant la República, la força de la Federació es veié debilitada per una nova escissió de militants que es passaren a l’USC el 1933. Malgrat això, la Federació dominà la secció catalana de la UGT i prengué de nou cert relleu amb una nova generació dirigent; finalment, el 1936 participà en la fundació del PSUC.
Reconstruïda a l’exili en 1945-46, es relacionà amb el Moviment Socialista de Catalunya, es reorganitzà sota el seu secretari general, Josep M. Triginer, el novembre de 1976 i entrà en la coalició Socialistes de Catalunya que participà en les primeres eleccions democràtiques de 1977; un any més tard s’integrà al Partit dels Socialistes de Catalunya.
(Barcelona, maig 1936 – setembre 1936)
(FOUS) Central sindical, creada pels sindicats influïts pel POUM.
Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l’acció, al Principat, de totes les organitzacions sindicals d’una determinada indústria. Defensà també la unió entre la UGT i la CNT.
Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà tenir uns 60.000 afiliats. El seu secretari general fou Andreu Nin.
El 1936 es dissolgué i entrà a la UGT catalana.
(Catalunya, inici 1936 – juliol 1936)
(FOSIG) Organització que reuní la majoria de cambrers i cuiners del Principat, especialment de Barcelona (on tingué uns 4.000 afiliats).
Fou la principal base sindical del Partit Comunista de Catalunya, i aconseguí de dirigir una vaga general del ram, pel maig del 1936.
Ingressà a la UGT de Catalunya a la darreria del juliol de 1936.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1910 – 1936)
Organització. Reuní la majoria dels sindicats obrers de Sabadell. Pel març de 1933 tenia 14.012 afiliats.
Havia pertangut a la CNT des de 1910-11, i fou la principal federació local que s’oposà, en 1931-33, a la direcció (en fou expulsada pel setembre de 1932), i posteriorment fou la més forta dels Sindicats d’Oposició a Catalunya.
Poc després d’esclatar la guerra civil s’integrà a la UGT.
Edità “Vertical” (1932-34 i 1937).
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 