(Catalunya, 1923 – 1934)
Entitat periodística. Fundada per iniciativa de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona. Tingué més de vint associacions adherides.
Pretenia de representar professionalment tots els periodistes que actuaven a Catalunya i a les Balears.
Creà uns serveis assistencials, celebrà congressos i edità un butlletí.
(Vic, Osona, 1934 – Barcelona, 19 setembre 2022)
Pintor, dibuixant i gravador. Es formà a Vic i a Tarragona. Exposà amb regularitat d’ençà de l’any 1970.
Excel·lí com a aquarel·lista, especialment pels temes de paisatge, amb els quals aconsegueix notables efectes de vaporositat. Ha fet també il·lustracions per a llibres.
Acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1983).
També és molt notable la seva tasca d’editor de revistes especialitzades d’abast internacional com és ara “Ars Praestorica” i “Aula Orientalis”.
(Catalunya, 1932 – gener 1934)
Partit polític. Fundat pel sector més radical d’Estat Català, en negar-se a ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya.
Dirigit per Jaume Compte, intentà la creació d’un partit obrer catalanista, i, el 1934, es convertí en el Partit Català Proletari, on feren un paper important Pere Aznar i Artur Cussó.
El seu òrgan de premsa fou “L’Insurgent” (1932).
(Barcelona, 2 abril 1934 – )
Historiadora. Filla d’Agustí Duran i Sanpere. Doctorada en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), d’on fou catedràtica de filologia catalana.
S’ha especialitzat en l’estudi de la societat i la cultura del segle XVI als Països Catalans, del Renaixement i de la literatura catalana moderna.
És autora de Les Germanies als Països Catalans (1982), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i col·laboradora de la Història de Barcelona (1975) dirigida pel seu pare i de la Història dels Països Catalans (1981) dirigida per Albert Balcells i González.
Ha fet edicions crítiques, entre les quals la de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981); la de les Cròniques de les Germanies (1984), i la de la Passió de Cervera (1984), iniciada pel seu pare.
El 1987 ingressà a l’Acadèmia de la Bones Lletres de Barcelona.
(Catalunya, 1915 – 1934)
Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).
Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.
Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.
(Catalunya, 11 abril 1934 – 8 setembre 1934)
Disposició aprovada pel Parlament català, basada en el projecte redactat per Pere Coromines.
Pretenia d’estructurar en el camp català una nova classe de petits propietaris que posés fi a l’absentisme. Establia un criteri de diferenciació entre parceria i arrendament segons la participació del propietari en l’explotació. Assenyalava el caràcter emfitèutic del contracte de rabassa morta.
La llei fixava els temps del contracte en un mínim de sis anys i establia el caràcter de les explotacions, el conreu de les quals esdevindria hereditari en cas que morís el titular. El desnonament dels pagesos era interdit, per la qual cosa el contracte resultava pràcticament vitalici, excepte en el cas que el propietari passés a ocupar-se directament de l’explotació, però encara així era obligatori d’advertir-los amb dos anys d’antelació i pagar-los una indemnització per les millores a la finca i una altra equivalent a cada any de renda per cada sis que hagués durat el contracte.
El preu de l’arrendament no superaria el 4% del valor de la terra i seria calculat per unes juntes arbitrals que dirimirien els conflictes. L’accés a la propietat era previst per als pagesos que haguessin conreat la terra divuit o més anys.
Aquesta llei de tipus reformista no fou acceptada, però, per les dretes catalanes, que a través de la Lliga Catalana i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre lluitaren perquè fos anul·lada; recorregueren al govern republicà i aconseguiren que aquest impugnés la llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, que en decidí l’anul·lació, puix que estimà que el Parlament de Catalunya s’havia extralimitat amb les funcions legislatives reconegudes per l’Estatut d’autonomia.
Es considera que aquest fou un dels diversos factors de la crisi politico-social que menà als fets del Sis d’octubre (1934) a Catalunya.
(Catalunya, 17 febrer 1934 – 1939)
Organisme creat per la Generalitat, en aplicació de la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles.
Deixà de funcionar a conseqüència de l’estructuració adoptada pel departament d’economia el 2 d’octubre de 1936.
El 16 de juliol de 1937 reprengué l’activitat, destinada a l’aplicació de l’organització cooperativa de consum, al control de la distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i coordinar les mutualitats de Catalunya.
(Països Catalans, 1934 – )
Denominació que rebé a partir del vuitè dels Congressos de Metges de Llengua Catalana, que se celebrà a Barcelona (juny-juliol 1934), presidit per H. Puig i Sais, incloïa la commemoració del segon centenari del naixement d’Antoni de Gimbernat.
El novè congrés se celebrà a Perpinyà (juny 1936), presidit per Joan Puig-sureda.
La guerra civil impedí la celebració del desè congrés, que s’havia de celebrar a València, presidit per Manuel Corachan. Aquest no se celebrà fins el 1976, a Perpinyà, presidit per Alsina i Bofill, amb una ponència sobre la dinàmica de la infecció i una altra sobre la funció social de la medicina.
L’onzè se celebrà a Reus l’any 1980 i fou presidit per Josep Laporte.
El dotzè tingué lloc a Benicàssim, l’any 1984 i fou presidit per Emili Balaguer.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1897 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític i dirigent obrer. Treballà activament al CADCI, fou membre d’Estat Català i dirigent del grup d’acció Bandera Negra.
Al davant d’un grup de militants d’aquesta organització (entre els quals Miquel Badia), preparà un atemptat a les costes de Garraf contra Alfons XIII de Borbó (juny de 1925), que fou descobert. Durant l’estada a la presó (1925-30), evolucionà en un sentit marcadament esquerrà.
Bé que seguí col·laborant amb Francesc Macià, se’n distancià gradualment (1931-32), se separà d’Estat Català i fundà l’Estat Català – Partit Proletari, que aviat esdevingué el Partit Català Proletari (gener de 1934).
El 1934 ingressà a Aliança Obrera, moviment promogut a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol (1933), i el 6 d’octubre organitzà la resistència armada contra l’exèrcit del govern espanyol al local del CADCI, on fou mort juntament amb el seu correligionari González i Alba.
(Catalunya, 13 juny 1932 – 19 març 1934)
Institució creada per la Generalitat de Catalunya.
Fusionada, el 19 de març de 1934, amb l’Institut contra l’Atur Forçós per tal d’estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera, i elaborar un pla urbanístic de Catalunya, començant pel de Barcelona i afores, que restà formalitzat el 1934 en el pla Macià.
El 1933, el president Francesc Macià inaugurà un grup de cases pilot al carrer de Torras i Bages, i fou iniciada la construcció de la Casa Bloc.
Era integrat per una àmplia representació ciutadana.
Dades dels Països Catalans 