Arxiu d'etiquetes: 1928

Balasch i Recort, Manuel

Deixa un comentari

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 13 maig 1928 – 13 febrer 2009)

Hel·lenista i eclesiàstic. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en teologia, es va especialitzar en l’estudi dels clàssics grecs.

Catedràtic de grec, ha col·laborat en les traduccions de la Fundació Bernat Metge i ha publicat, entre altres obres, Contribución al estudio de la lengua de Juvenal (1958), Lírica grega arcaica (1963), Carles Riba, poeta i humanista cristià (1991) i algunes gramàtiques de grec i de llatí.

El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Associació Catalana de la Premsa

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 1928)

Entitat. Fundada per tal d’agrupar tots els periodistes del Principat que per raons ideològiques, no pertanguessin a les entitats professionals d’aleshores.

Tingué com a president Sebastià J. Carner, redactor un temps d’“El Correo Catalán” i director de la revista “La Hormiga de Oro”. Bé que hi pertanyien les figures més prestigioses del periodisme català de l’època, la seva vida corporativa resultà molt precària.

El 1928 arribà a un acord amb l’Associació de Periodistes de Barcelona, de la qual ja molts dels seus membres eren socis, i es dissolgué.

Assemblea Constituent del Separatisme Català

5 Respostes

(l’Havana, Cuba, 30 setembre 1928 – 2 octubre 1928)

Reunió independentista. Els impulsors principals foren Josep Conangla i Fontanilles, director del Centre Català de l’Havana; Francesc Macià, que la va presidir; el col·laborador d’aquest Josep Carner i Ribalta; i Ventura Gassol.

A l’assemblea es va aprovar una constitució provisional de la República Catalana i s’intentà convertir Estat Català en partit polític, amb el nom de Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, projecte que quedà anul·lat després del retorn de Macià a Europa.

Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura

3 Respostes

(Barcelona, 1928 – 1934)

Publicació anual. Òrgan de l’Oficina Romànica de la Biblioteca Balmes de Barcelona.

A part dels treballs literaris i lingüístics -entre els quals destaca un “suplement català al Diccionari Romànic-Etimològic” de Meyer Lübke i un estudi sobre la flexió verbal dels dialectes catalans- publicava recensions i bibliografia de la llengua i la literatura catalanes.

Andreu i Grau, Salvador

2 Respostes

(Barcelona, 1841 – 3 octubre 1928)

Doctor en farmàcia. Preparà unes pastilles per a la tos, molt populars, que li van permetre d’organitzar uns importants laboratoris farmacèutics (doctor Andreu).

Conferenciant i col·laborador als mitjans de comunicació de l’època. Fou president honorari de tots els col·legis farmacèutics d’Espanya.

També impulsà la urbanització de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, i de la muntanya del Tibidabo.

Altisent i Balmas, Aurora

3 Respostes

(Barcelona, 2 desembre 1928 – 8 juny 2022)

Dibuixant i pintora. Germana del compositor Antoni. Es formà sota la direcció de López Obrero i de Ramon Rogent. Els seus primers anys participà en nombroses exposicions col·lectives, i féu la seva primera individual el 1956.

En aquesta etapa inicial realitzà algunes escultures i pintà sobretot a l’oli i al fresc (decoració d’esglésies a Catalunya i als EUA), i il·lustrà diversos contes.

Des del 1972 s’ha dedicat quasi exclusivament al dibuix, caracteritzat per un traç cal·ligràfic, minuciós i depurat.

Dibuixà a “Cavall Fort”, i els llibres Barcelona tendra (1974), Botigues de Barcelona (1979), tots dos amb text d’Alexandre Cirici, i Salons de Barcelona (1984), amb text de Josep M. Carandell.

Rusiñol i Prats, Albert

3 Respostes

(Barcelona, 5 agost 1862 – 13 març 1928)

Fabricant i polític. Fill d’una família d’industrials i germà de Santiago Rusiñol. Treballà des de jove en una fàbrica de filatura i poc després organitzà a Manlleu la fàbrica de Rusiñol Germans, de la qual fou director gerent. Fou fundador i president de l’Associació de Fabricants del Ter i contribuí al desenvolupament econòmic d’aquella regió.

Partidari del proteccionisme, fou contrari a l’autonomia de Cuba. El 1899 fou elegit president del Foment del Treball Nacional, i el 1900 fou el delegat d’Espanya a l’Exposició Universal de París.

Milità a la Lliga Regionalista, de la qual fou elegit president, però dimití el 1904 com a protesta contra el discurs de Cambó a Alfons XIII de Borbó en la seva visita a l’ajuntament de Barcelona, malgrat el retraïment acordat.

Fou diputat a les corts per Barcelona el 1901 i el 1903, i senador en diverses legislatures; les seves intervencions foren sobre la qüestió catalana, especialment quan tingué lloc la formació de la Solidaritat. Fou també president de la Societat Econòmica d’Amics del País i del Banc Vitalici d’Espanya (1926).

Iglésias i Pujades, Ignasi

22 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)

Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.

Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.

De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.

Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).

Fullat i Genís, Octavi

1 Resposta

(Alforja, Baix Camp, 12 gener 1928 – )

Educador i escriptor. Sacerdot escolapi i doctor en filosofia, va ensenyar a la Universitat de Barcelona fins que en va ésser expulsat per motius polítics el 1966. El 1972 va entrar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou cap del depatament de investigació a l’Institut de Ciències de l’Educació.

Ha publicat més de trenta llibres, majoritàriament en català, sobre educació, filosofia, teologia, sexologia, etc. Ha exposat en nombrosos congressos internacionals el seu pensament, en plena recerca, sovint divulgador i des d’una perspectiva catòlica oberta.

Des que es va donar a conèixer amb L’home i Déu (1961) ha publicat La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rere dia (1973), Marx y la religión (1974), La Universitat a trossos (1980), Educació i joc (1996), Teories contemporànies de l’educació (2 volums, 1996).

Des del 1986 presidí la Societat Catalana de Fenomenologia i des del 1996 fou membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Enllaç web: Octavi Fullat i Genís

Forn i Costa, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 4 abril 1928 – 3 octubre 2021)

Director i productor de cinema. Després d’algunes activitats literàries, es dedicà (1950) al cinema. Es va iniciar amb el curt-metratge Gaudí (1954). Dels seus films destaquen Pena de muerte (1962), La barca sin pescador (1964), La piel quemada (1966) i, sobretot, Companys: procés a Catalunya (1979).

El 1975 va fundar l’Institut del Cinema Català, que també va presidir (1976-78). El 1987 va ésser nomenat director general de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1994 president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.

També ha dirigir Ho sap el ministre? (1991) i l’adaptació televisiva de Tirant lo Blanc.