(Barcelona, 9 febrer 1926 – 16 gener 2022)
Director coral. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
El 1951 fundà el Cor Madrigal, per mitjà del qual ha fet conèixer moltes obres catalanes contemporànies i de la polifonia del segle XVI.
(Sitges, Garraf, 31 gener 1926 – Astorga, Castella, 20 juny 1994)
Eclesiàstic. Estudià a Barcelona i a Roma, on es doctorà en teologia. Ordenat sacerdot el 1950 exercí diversos càrrecs parroquials i acadèmics, fou rector del Seminari Conciliar de Barcelona (1963) i canonge de la catedral (1964).
Nomenat bisbe d’Astorga (1967), va dur a terme una tasca de divulgació teològica a través de diversos escrits.
Fou cap de redacció de la revista “Orbis catholicus” (1958-64) i ha publicat articles sobre ecumenisme i les obres La gloria y su relación con la gracia según las obras de san Buenaventura (1957), El tiempo de la Iglesia según la teología de Cullman (1958), Colegio episcopal e Iglesia particular (1959).
(Olot, Garrotxa, 1926 – Barcelona, 2 març 2024)
Geògrafa. Es llicencià en història a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid amb la tesi La comarca de Olot. Estudio de geografía regional, que fou publicada el 1978.
Professora a la Universitat de Barcelona des de l’any 1964, i catedràtica des de 1981.
Ha publicat: La inmigración en Barcelona en los últimos decenios (1959), Las migraciones y las densidades e índices migratorios (1960), La acción humana en el paisaje. El caso de la Conrería (1975), Manual de ciencia del paisaje (1992). Ha col·laborat en diverses obres de conjunt.
(Manlleu, Osona, 1926 – Ripoll, Ripollès, juliol 1997)
Escriptor. Residí a Ripoll. És autor d’obres teatrals i de bon nombre de poesies.
Ha obtingut quatre vegades la Viola d’Or al Jocs Florals de la Llengua Catalana. El 1964 publicà la monografia comarcal El petit país del Ripollès.
(Barcelona, 1926 – 17 març 1996)
Pintor. Fill de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Després d’una estada a Alemanya, conrea un hàbil expressionisme, decorativista i colorista.
Ha exposat a Barcelona, Nova York, Ginebra, Milà, Tunis, etc. L’any 1969 signà un Manifest Essencialista.
Fou germà seu Valentí Blasco i Brugueras (Barcelona, 1920 – 1967) Pintor. Fou deixeble de Feliu Mestres i de Vila i Arrufat. Ha obtingut diversos premis.
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
(Roda de Ter, Osona, 1862 – Granollers, Vallès Oriental, 1926)
Escriptor. Es donà a conèixer amb el llibre de poemes Brots (1888), i dirigí, a Barcelona, el periòdic “El Obrero”, on es publicava els seus articles patriòtics radicals en llengua catalana.
Retirat per raons de salut a Roda de Ter (1890), on es dedicà a l’ensenyament, escriví un drama sobre Bac de Roda, L’hereu de la forca (1919), el llibre de poemes La barca d’or (1928), etc.
(Barcelona, 1926 – )
Arquitecte i aparellador. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté i germà de Joan.
Arquitecte de l’ajuntament de Barcelona i professor de l’Escola d’Arquitectura.
Especialitzat en l’obra d’Antoni Gaudí.
(colònia Valls, Bages, 18 novembre 1926 – Las Palmas, Canàries, 16 març 2012)
Futbolista. Començà jugant d’extrem al Súria i al Manresa (1943-46). La temporada següent fitxà pel F.C. Barcelona, on jugà fins el 1958, llevat de la temporada 1955-56, que fou cedit a la UE Lleida.
Davanter de complexió mitjana, introduí en el futbol modern el dribbling amb el cos. Fou extrem dret de l’equip anomenat de les cinc copes. Entre els títols aconseguits, destaquen 4 lligues i 4 copes, a més d’altres torneigs.
Fou vint-i-dos cops internacional entre el 1949 i el 1957, i la seva actuació memorable a l’estadi de Colombes contra França (1949), en la qual marcà tres gols, li valgué el sobrenom de monstre de Colombes. Jugà cinc vegades amb la selecció catalana (1948-58).
Es retirà el 1958. El 1974, coincidint amb el 75 aniversari del FC Barcelona, fou escollit jugador de l’onze ideal del club de tots els temps en la posició d’extrem dret.
(Barcelona, 1925 – novembre 1926)
Organització secreta d’acció directa. Dependent d’Estat Català, partit que era dirigit per Francesc Macià i Daniel Cardona des de l’exili.
Entre els fundadors hi havia diversos dels complicats en el “complot de Garraf” (Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier-Barrera i Jaume Balius).
Es dissolgué arran dels fets de Prats de Molló.
Dades dels Països Catalans 