(Barcelona, 1926 – 17 març 1996)
Pintor. Fill de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Després d’una estada a Alemanya, conrea un hàbil expressionisme, decorativista i colorista.
Ha exposat a Barcelona, Nova York, Ginebra, Milà, Tunis, etc. L’any 1969 signà un Manifest Essencialista.
Fou germà seu Valentí Blasco i Brugueras (Barcelona, 1920 – 1967) Pintor. Fou deixeble de Feliu Mestres i de Vila i Arrufat. Ha obtingut diversos premis.
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
(Roda de Ter, Osona, 1862 – Granollers, Vallès Oriental, 1926)
Escriptor. Es donà a conèixer amb el llibre de poemes Brots (1888), i dirigí, a Barcelona, el periòdic “El Obrero”, on es publicava els seus articles patriòtics radicals en llengua catalana.
Retirat per raons de salut a Roda de Ter (1890), on es dedicà a l’ensenyament, escriví un drama sobre Bac de Roda, L’hereu de la forca (1919), el llibre de poemes La barca d’or (1928), etc.
(Barcelona, 1926 – )
Arquitecte i aparellador. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté i germà de Joan.
Arquitecte de l’ajuntament de Barcelona i professor de l’Escola d’Arquitectura.
Especialitzat en l’obra d’Antoni Gaudí.
(colònia Valls, Bages, 18 novembre 1926 – Las Palmas, Canàries, 16 març 2012)
Futbolista. Començà jugant d’extrem al Súria i al Manresa (1943-46). La temporada següent fitxà pel F.C. Barcelona, on jugà fins el 1958, llevat de la temporada 1955-56, que fou cedit a la UE Lleida.
Davanter de complexió mitjana, introduí en el futbol modern el dribbling amb el cos. Fou extrem dret de l’equip anomenat de les cinc copes. Entre els títols aconseguits, destaquen 4 lligues i 4 copes, a més d’altres torneigs.
Fou vint-i-dos cops internacional entre el 1949 i el 1957, i la seva actuació memorable a l’estadi de Colombes contra França (1949), en la qual marcà tres gols, li valgué el sobrenom de monstre de Colombes. Jugà cinc vegades amb la selecció catalana (1948-58).
Es retirà el 1958. El 1974, coincidint amb el 75 aniversari del FC Barcelona, fou escollit jugador de l’onze ideal del club de tots els temps en la posició d’extrem dret.
(Barcelona, 1925 – novembre 1926)
Organització secreta d’acció directa. Dependent d’Estat Català, partit que era dirigit per Francesc Macià i Daniel Cardona des de l’exili.
Entre els fundadors hi havia diversos dels complicats en el “complot de Garraf” (Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier-Barrera i Jaume Balius).
Es dissolgué arran dels fets de Prats de Molló.
(Barcelona, 1926 – )
Editorial. Vinculada inicialment al Foment de Pietat Catalana, passà a la Fundació de Cultura Religiosa.
Entre les seves publicacions destaquen la dels Evangelis i les col·leccions de la “Biblioteca Balmes”.
Conjuntament amb l’abadia de Montserrat és l’editora dels textos oficials de la litúrgia en català.
Enllaç web: Editorial Balmes
(Guissona, Segarra, 12 setembre 1926 – 12 agost 2016)
Músic. Inicià a la vila natal els estudis musicals, que continuà al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Adoptà el trombó de vares i de pistons com a instruments principals.
Fou solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (1953) i de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1958), i professor de trombó de vares, trombó de pistons, bombardí i tuba al Conservatori de Barcelona (1961-91).
És autor de mètodes de trombó i d’altres instruments de vent, utilitzats en diversos conservatoris de l’estat espanyol (Escuela moderna de trombón de varas, Método completo para trombón de pistones, bombardino, tuba y demás saxhorns bajos, Flixibilidad, Escalas y arpegios).
Autor de diverses composicions (Romanza sin palabras, Capricho, Solo de concurso, Impromptu, Coral, etc), ha dirigit la Banda Municipal de Barcelona i orquestres de cambra en produccions per a la televisió.
El 1969 col·laborà amb Duke Ellington en el concert que aquest féu a Santa Maria del Mar.
Dirigí i interpretà com a solista l’enregistrament de Nocturn musical (1970).
(Barcelona, 1926 – 1936)
Entitat. Fundada per Pau Casals a l’Ateneu Polytechnicum per tal de difondre la bona música entre els obrers.
Organitzà, sobretot al Palau de la Música Catalana, els diumenges al matí, molts concerts d’artistes locals i internacionals, i també del mateix Casals i de l’Orquestra Pau Casals. Edità un butlletí “Fruicions” (1927-32).
Hagué de suspendre les seves activitats arran de la guerra civil.
(Barcelona, 1923 – 1926)
(ACAEP) Entitat científica. Creada a la Universitat de Barcelona, per tal d’agrupar les activitats del laboratori d’antropologia, l’arxiu d’etnografia i folklore i el seminari de prehistòria.
Publicà un “Butlletí”, amb col·laboracions dels més eminents especialistes, així com notícies d’interès científic i recensions bibliogràfiques.
