(Barcelona, 7 abril 1918 – 31 desembre 1926)
Revista literària en català. Fundada per Francesc Matheu com a continuació de “La Ilustració Catalana”. Fou la principal tribuna per defensar l’ortografia vuit-centista enfront de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Hi col·laboraren, principalment, Ramon Miquel i Planas i el grup de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i dels Jocs Florals.
Desaparegué perquè no volgué subjectar-se a la censura que havia imposat la Dictadura de Primo de Rivera.
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Manresa, Bages, 1887 – Barcelona, 1926)
Pediatre. Un dels caps de l’escola de pediatria catalana extrauniversitària.
Dugué a terme una tasca important en el servei de pediatria de la Casa de Maternitat de Barcelona, on creà escola.
El 1936 la Societat Catalana de Pediatria li dedicà uns estudis en homenatge titulats A Joan Casasayas.
(Barcelona, 3 gener 1926 – Madrid, 14 juny 2013)
Arquitecte. Format a l’Escola d’Arquitectura de Madrid.
Entre les seves obres sobresurten l’Escola d’Alts Estudis Mercantils (1961), a Barcelona, i l’Escuela de Telecomunicaciones (1960 i 1971), a Madrid, així com els habitatges unifamiliars a Sotogrande. Fou també autor de la Torre de València (1970), a Madrid.
Obtingué la medalla d’or a la IX Triennale de Milano (1956), el premi al millor pavelló a la Fira de Nova York (1964-65), donat per l’AIA, i també el premi de la Fundació Fritz Schumacher a la millor arquitectura europea (1968).
Fou encarregat (1971) per les autoritats de Madrid de dirigir l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Posteriorment dirigí la de Las Palmas.
(València, 24 setembre 1926 – Tortosa, Baix Ebre, 17 desembre 2013)
Cardenal. Ordenat el 1951, exercí a la diòcesi de València fins que el 1969 fou consagrat bisbe de Tortosa, i el 1990 arquebisbe de Barcelona, on ha impulsat un pla pastoral i reorganitzat l’arxidiòcesi.
El 1994 rebé la dignitat de cardenal i membre de la comissió assessora del Vaticà en matèria econòmica. Des del 1990 es membre del comitè executiu permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual esdevingué vicepresident el 1999.
Ha publicat Fe i cultura (1990).
(Barcelona, 16 abril 1926)
Opereta catalana, en dos actes, amb text de Lluís Capdevila i de Víctor Móra, musicada per Rafael Martínez i Valls, estrenada al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona la nit del 16 d’abril de 1926.
L’acció se situa al Vallespir, a la fi del segle XVIII, durant la Revolució Francesa. Els personatges principals són Francina, Eloi i l’Avi Castellet; musicalment, destaquen els duos i els cors.
Ha estat l’obra més popular del teatre líric català, representada, sovint, i enregistrada en disc el 1961.
(Torelló, Osona, 18 desembre 1926 – Girona, 26 desembre 2016)
Eclesiàstic. Estudià a Vic i a París.
Ordenat sacerdot el 1949, ocupà càrrecs pastorals i d’ensenyament a diversos indrets del bisbat de Vic, fins que el 1973 fou nomenat bisbe de Girona.
Especialitzat en ciències catequètiques, ha exercit d’una manera constant el ministeri de la paraula, tant oralment com a través de nombroses escrits.
Dins la conferència episcopal catalana fou el responsable de les qüestions que afecten la catequesi i l’ensenyament.
(Tarragona, 1862 – Bolívia, 1926)
Eclesiàstic i missioner. Ingressà a l’orde franciscà el 1883, i fou ordenat sacerdot el 1888.
A Bolívia es distingí extraordinàriament per la seva tasca missionera. Benet XV el nomenà bisbe titular de Catena (1919).
(Barcelona, 23 octubre 1862 – 24 agost 1926)
Pianista. Actuà a París amb molt d’èxit i guanyà el primer premi de piano al Conservatori d’aquesta ciutat (1881), i després actuà per Europa i per Amèrica.
Essent encara jove abandonà la vida de concertista i es dedicà exclusivament a l’ensenyament.
(Barcelona, 1926 – 1978)
Institució creditícia. Fundada per la diputació sota l’impuls de Francesc Torras i Villà. Per acord del consell d’economia de la Generalitat de Catalunya augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat. El 1939 tenia 41 milions de pessetes de dipòsits.
Des d’aleshores fou una altra vegada reduïda a la província de Barcelona, bé que treballà també a la de Lleida.
Ha passat de 53 oficines el 1953 a 96 a mitjan 1970. La seva obra social més important és la Clínica Cardiovascular Sant Jordi.
A partir del 1978 adoptà el nom de Caixa d’Estalvis de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 