(Barcelona, 1926 – )
Editorial. Nom que prengué el 1966 l’empresa editorial Gráficas Claret, que abans del 1940 es deia Tipografía Claret i era la sucursal a Catalunya de l’editorial Corazón de María de Madrid.
Es dedica fonamentalment a la difusió de la cultura religiosa a través de l’edició de diverses col·leccions. Des del 1989, edita també les publicacions de la Fundació Joan Maragall (col·lecció “Quaderns Cristianisme i Cultura”).
Enllaç: Editorial Claret
(Manresa, Bages, 1926 – 1928)
Revista cultural. Aparegueren vint números. D’acord amb els criteris noucentistes, intentà elevar el to de les publicacions de caràcter local.
Hi aparegueren articles de pensament, creació literària, art, llengua, història i ciències.
Hi col·laboraren, entre d’altres, Josep Carner, Agustí Esclasans, Pius Font i Quer, Josep M. López-Picó, Lluís Nicolau i d’Olwer i Octavi Saltor.
(Barcelona, 1926 – 1933)
Revista mensual en català. Dirigida per Ramon Peypoch i Pich.
Iniciada com a butlletí de la Societat de Química de Catalunya, passà després a ésser-ho de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i de l’Associació de Directors d’Indústries Elèctriques i Mecàniques del IEMA.
(Barcelona, 28 febrer 1862 – Sant Cruz de Tenerife, Canàries, 12 abril 1926)
Arpista. Coneguda amb el nom d’Esmeralda Cervantes. Filla d’Ildefons Cerdà i Sunyer. Estudià a Barcelona, París i Viena, on debutà l’any 1873.
Féu una brillant carrera de concertista per tot Europa i Amèrica del Sud.
Escriví l’obra Historia del arpa (1885) i fundà a Barcelona una Acadèmia de Ciències, d’Arts i Oficis (1885-87), dedicada a la formació de la dona.
Visqué, entre d’altres llocs, a Istambul, Mèxic i Canàries.
(Catalunya, febrer 1926)
Imatge ideal de la unitat entre els intel·lectuals de les comarques del Principat i de Barcelona, d’inspiració noucentista.
La fórmula fou encunyada per Gabriel Alomar a “El Poble Català”, i després fou explanada i completada mitjançant una llarga enquesta entre intel·lectuals no barcelonins, que inicià la “Revista de Catalunya”.
(Catalunya, 1926 – 1971)
Obra històrica empresa per Ramon d’Abadal i de Vinyals, que ha de reunir i comentar tots els documents originals i còpies referents als comtats catalans fins a l’any 1000.
L’autor en publicà els volums II (Els diplomes carolingis a Catalunya, 1926-52) i III (Els comtats de Pallars i Ribagorça, 1955), i deixà en curs de publicació avançada el volum I (El domini carolingi a Catalunya, 1971), així com una part dels materials per a la continuació.
Aquesta és supervisada per l’Institut d’Estudis Catalans, i ha estat confiada a un equip de col·laboradors.
(Barcelona, 7 abril 1918 – 31 desembre 1926)
Revista literària en català. Fundada per Francesc Matheu com a continuació de “La Ilustració Catalana”. Fou la principal tribuna per defensar l’ortografia vuit-centista enfront de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Hi col·laboraren, principalment, Ramon Miquel i Planas i el grup de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i dels Jocs Florals.
Desaparegué perquè no volgué subjectar-se a la censura que havia imposat la Dictadura de Primo de Rivera.
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Manresa, Bages, 1887 – Barcelona, 1926)
Pediatre. Un dels caps de l’escola de pediatria catalana extrauniversitària.
Dugué a terme una tasca important en el servei de pediatria de la Casa de Maternitat de Barcelona, on creà escola.
El 1936 la Societat Catalana de Pediatria li dedicà uns estudis en homenatge titulats A Joan Casasayas.
(Barcelona, 3 gener 1926 – Madrid, 14 juny 2013)
Arquitecte. Format a l’Escola d’Arquitectura de Madrid.
Entre les seves obres sobresurten l’Escola d’Alts Estudis Mercantils (1961), a Barcelona, i l’Escuela de Telecomunicaciones (1960 i 1971), a Madrid, així com els habitatges unifamiliars a Sotogrande. Fou també autor de la Torre de València (1970), a Madrid.
Obtingué la medalla d’or a la IX Triennale de Milano (1956), el premi al millor pavelló a la Fira de Nova York (1964-65), donat per l’AIA, i també el premi de la Fundació Fritz Schumacher a la millor arquitectura europea (1968).
Fou encarregat (1971) per les autoritats de Madrid de dirigir l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Posteriorment dirigí la de Las Palmas.
