(Barcelona, febrer 1899 – després 1923)
Organisme que agrupà les cambres agrícoles de Catalunya i les Illes Balears.
Fou creada a instàncies de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i el 1903 participà activament en la constitució de la Unión Agraria Española, que volgué reunir diferents federacions regionals agràries.
Celebrà congressos anuals regulars fins al 1923 i estigué presidida, successivament, pel marquès de Camps, Manuel Raventós, Ignasi Girona, etc.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(València, 1923 – Madrid, 18 juliol 2005)
Advocat i periodista. Treballà a “La Vanguardia” (1952) i fou professor de l’Escola de Periodisme de Barcelona. Director de Ràdio Nacional a aquesta ciutat (1958-59).
Quan es creà la televisió a Barcelona en fou el primer director i aconseguí la instal·lació dels estudis a Miramar (1959).
Fou sotsdirector general i director dels estudis de televisió a Madrid, i ostentà els càrrecs de vicepresident de la Unió Europea de Radiodifusió i de l’Organització de Televisió Iberoamericana.
Posteriorment passà a la direcció d’Antena 3 Ràdio i d’Antena 3 Televisió.
(Sallent, Bages, 14 març 1923 – Avinyó, Bages, 13 abril 2016)
Escriptor i científic. Fou president de la secció de dret aeronàutic i de l’espai del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1992-96).
Ha publicat: Una guerra civil (1961, narracions), les novel·les per a joves Més enllà no hi ha fronteres (1966), Astronàutica (1970) i Quan tornis, pinta una mica de pluja (1996), i ha col·laborat a “Cavall Fort”.
(Barcelona, 26 agost 1921 – setembre 1923)
Setmanari popular nacionalista. Fundat per Manuel Carrasco i Formiguera. Amb un estil satíric i humorístic, féu nombroses campanyes nacionalistes i criticà la política oficial de la Lliga.
A partir del 6 de gener de 1922, sota l’empenta d’Avel·lí Artís, inicià una segona època, en la qual col·laborà l’equip de caricaturistes del “Cu-cut!” i assolí una gran popularitat, la qual fou reforçada, pel juny de 1923, en ésser condemnat i empresonat el director, Carrasco i Formiguera, per una caricatura apareguda al setmanari.
Fou suspès definitivament, per ordre governativa, en produir-se el cop d’estat de Primo de Rivera.
(Béjar, Andalusia, 14 febrer 1923 – Barcelona, 9 agost 2017)
Veterinari. El 1946 fou nomenat veterinari municipal de Barcelona i, uns anys més tard, cap dels serveis dels mercats centrals.
La seva tasca científica s’ha desenvolupat en dos àmbits: el de la bramotologia i el control sanitari de fruites i verdures, i el de l’estudi del fred en la conservació d’aliments.
Fou membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries (1953), professor de projectes sobre l’especialitat del fred a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, membre fundador i president del Club del Fred de Barcelona i primer secretari de la Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 8 octubre 1865 – Madrid, 7 desembre 1923)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i a París.
Establert a Madrid des del 1901, on féu diversos monuments, així com a Astúries, Santander i Cadis; també féu els del doctor Josep Maria Esquerdo a Madrid i a la Vila Joiosa.
(Barcelona, 18 maig 1914 – 1923)
Institució d’ideari típicament noucentista, destinada a l’ensenyament artesanal. Fou creada per la diputació de Barcelona i comprenia, fonamentalment, les especialitats de fusteria, tapisseria, jardineria i ceràmica.
Foren professors de l’entitat Francesc d’A. Galí, Esteve Monegal, Joaquim Folch i Torres, Pau Gargallo, Josep Aragay, N.M. Rubió i Tudurí i Ramon Sunyer, entre d’altres.
Fou suprimida per la dictadura de Primo de Rivera.
(estat espanyol, 13 setembre 1923 – 28 gener 1930)
Règim dictatorial. Nom amb que és coneix una part del regnat d’Alfons XIII de Borbó en que el general Miguel Primo de Rivera, exercí dictatorialment el poder.
En un principi les ambigües promeses fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana, i també el català, en les corporacions públiques del Principat.
La ruptura definitiva no s’esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials (i, per tant, la Mancomunitat-; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat
L’oposició s’estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (que havia d’acabar pel març 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol de 1925).
Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig 1924). Acció Catalana, des de l’octubre de 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril 1924), i s’uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrades anualment a partir del 1925); membres d’Estat Català prepararen el fracassat complot de Garraf contra el rei (maig 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre 1926). Unes altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionats amb els fets de Bera, novembre 1924) i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926.
Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions (1928).
L’agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat.
A partir de l’any 1928, Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l’exèrcit a causa de la seva política, així com de les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, i el mateix Alfons XIII li retirà el suport per tal d’intentar salvar la institució monàrquica, la qual cosa l’obligà a dimitir.
(Mataró, Maresme, 5 març 1923 – 19 juliol 1936)
Diari catòlic de tarda. Dirigit per Marçal Trilla i Rostoll, defensà la postura política d’Acció Catalana. Arribava al nivell dels millors diaris barcelonins del seu temps.
El 1936 se’n féu càrrec el comitè local de control i sortí fins al 1939 amb el títol de “Llibertat”.
Dades dels Països Catalans 