(Terrassa, Vallès Occidental, 1910 – 1915)
Escola. Fundada per l’empresariat de la ciutat per a la instrucció adequada dels seus fills en el sector tèxtil.
Dirigida per Alexandre Galí, esdevingué una de les millors escoles pilot. S’hi assajaren, tot i el seu caràcter classista, les darreres descobertes de la pedagogia europea.
Cridat Galí per Prat de la Riba, l’Escola perdé el caire de centre d’avantguarda.
(Barcelona, 1906 – 1910)
Institució. Fundada per Joan Bardina, que intentava solucionar, en part, les deficiències de l’ensenyament normal oficial.
Ha estat considerada com el primer centre de Catalunya que s’inspirà en els mètodes de la pedagogia activa.
El 1908 es creà el Col·legi del Remei, annex a l’Escola, per a les pràctiques de l’alumnat.
Les dificultats econòmiques i legals en determinaren la clausura.
(Catalunya, 1910)
Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.
Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.
Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.
N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 agost 1910 – 19 juliol 1936)
Diari. Es qualificava d’autonomista i d’avisos i notícies sota la direcció de Manuel Duran i Tortajada. Fou editat per espai de més de 25 anys.
Per suspensió governativa fou transformat (1919) en “Diari de Sabadell i sa Comarca“, amb nova numeració, però amb el mateix ideari.
(Granollers, Vallès Oriental, 1831 – Montserrat, Bages, 1910)
Escriptor. Ordenat de sacerdot a Barcelona, regentà molts anys la parròquia de Santa Maria dels Sants, a Barcelona.
El 1893 ingressà a l’orde benedictí a Montserrat.
Publicà Ejercicios para las principales festividades del año (1896) i Nueva historia del santuario y monasterio de Montserrat (1896).
(Barcelona, 2 juliol 1910 – 12 juliol 1988)
Polític i historiador. Dedicat inicialment a la investigació de la Catalunya medieval, el 1935 publicà El príncep de Viana.
Milità a Estat Català, i durant la guerra civil dirigí el “Diari de Catalunya”. Exiliat a França el 1939, fundà i dirigí el Front Nacional de Catalunya.
Tornà a Catalunya el 1940, on dirigí l’activitat clandestina, que li valgué l’empresonament (1943-45) i l’exili (1947-50). Després de deixar el FNC (1970), passà a Estat Català (1973-78) i després a ERC, de la qual fou director del seu portaveu “La Humanitat”.
Entre la seva abundant producció cal destacar: El catalanisme és una revolució (1937), Per la continuïtat de la Renaixença (1964), Els silencis de Catalunya (1966), Els fets de maig: Barcelona 1937 (1970), El 6 d’Octubre a Catalunya (1970), Francesc Macià (1971), L’expedició a Mallorca l’any 1936 (1972), De les milícies a exèrcit popular a Catalunya (1974), Salvador Seguí: el Noi del Sucre (1974), El separatisme català durant la guerra civil (1975), La revolta del 1936 a Barcelona (1976), Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45 (1977) i Rafael de Casanovas i el General Moragas (1979).
(Reus, Baix Camp, 22 març 1910 – 2 setembre 2002)
Poeta. De formació autodidacte.
Ha fet crítica artística i ha publicat reculls poètics, que giren entorn de Reus, com a experiència personal: Els camins de cada hora (1935), L’arma i l’estel (1948) i Poemes reusencs (1970), entre d’altres.
(Catalunya, octubre 1910 – 1939)
(CRTC) Organització obrera. Reuní els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional, amb Salvador Seguí com a secretari general, organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73.860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats.
En 1919-23 hagué d’afrontar una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre de 1920, n’afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol 1923), essent-ne secretari Roigé.
Sota la Dictadura de Primo de Rivera, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró, després a Sabadell i finalment a Badalona, que el 1930 passà a Barcelona.
Reorganitzada, aviat arribà a uns 380.000 adherits (octubre 1931). Durant la guerra civil el seu secretari fou J.J. Domènech; en el ple de Barcelona havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360.977 afiliats.
Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou “Solidaridad Obrera”.
(Barcelona, 30 octubre 1910 – )
(CNT) Organització sindical d’estructura confederal d’ideologia anarcosindicalista. Es va convertir ben aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric i, sobretot, dels obrers de la indústria catalana.
La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava en la defensa dels militants dels sindicats a través de la solidaritat de classe per aconseguir l’emancipació humana. “Portem un món nou al cor”, deia Durruti, i sintetitzava així unes idees, les àcrates, que mai no han deixat d’estar presents en la nostra societat.
La història de la Confederació es visqué a través de la lluita sindical, les vagues obreres, el pistolerisme, la repressió governamental, la insurrecció i la revolució. La CNT, exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món, va ser la gran força obrera de Catalunya durant tot el primer terç del segle XX i ha esdevingut un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial.
Amb la derrota i la diàspora republicana del 1939, la seva influència va anar minvant, però l’ideal llibertari perviurà per sempre com a anhel d’una societat més justa.
Des de 2005 la CNT ha ressuscitat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i estan decebuts pel sindicalisme d’Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals.
Ells veuen la CNT com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de la societat en el context de la globalització.
(Barcelona, 1910 – )
Societat. Creada aprofitant la protecció estatal a la producció sucrera, arran de la pèrdua de les colònies antillanes (1898). El 1911 s’uní amb l’Azucarera del Jalón, conservant el nom original.
El 1973 comprenia, a més, la Sociedad Azucarera Ibérica i la compañía Industrial Azucarera; el 1967 era el tercer grup sucrer de l’estat espanyol en capacitat productora (22%).
La seva activitat principal és la transformació de la bleda-rave en sucre, i també l’aprofitament dels seus subproductes: polpa, melasses, etc.
N’és també important la producció d’alcohol destil·lat, de pinsos compostos i de llevat.
Dades dels Països Catalans 