Arxiu d'etiquetes: 1894

Sagarra i de Castellarnau, Josep Maria de

48 Respostes

(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.

De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.

Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.

Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.

El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).

L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).

En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).

Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).

Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.

Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.

Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.

Martí i Alsina, Ramon

12 Respostes

(Barcelona, 10 agost 1826 – 21 desembre 1894)

Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.

Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.

marti_alsina1Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.

Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.

A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.

Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.

La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.

Guansé i Salesas, Domènec

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 març 1894 – Barcelona, 1 febrer 1978)

Periodista, novel·lista i traductor. Exercí la crítica literària a la “Revista de Catalunya” i a “La Publicitat”.

S’inicià en el camp de la narració amb el recull La clínica de Psiquis (1926). Publicà les novel·les La Venus de la careta (1927), Com vaig assassinar Georgina (1930), Les cadenes d’Eva (1932), Una nit (1935) i l’obra teatral Una noia és per a un rei (1937).

La seva obra narrativa es manté en un gènere melodramàtic i alhora morbós, on mostra acusades influències de Poe i de certs autors francesos.

Exiliat el 1939 a Xile, on va viure vint anys, hi publicà Retrats literaris (1947), reimpresos amb el títol d’Abans d’ara (1966), i dirigí la revista “Germanor”. Durant aquest segon període va publicar les novel·les La pluja d’or (Xile 1950, Barcelona 1957) i Laberint (1952), i les biografies Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966).

González i Alba, Manuel

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)

Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.

Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.

Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.

Font i de Rubinat, Pau

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)

Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.

Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).

Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.

Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).

Fou germà seu Felip Font i de Rubinat  (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894)  Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.

Carreras i Artau, Joaquim

3 Respostes

(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)

Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).

Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).

Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.

Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).

Canudas i Busquets, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 28 desembre 1894 – Friburg, Suïssa, juny 1975)

Aviador. L’any 1911 fundà l’Aeri Club de Barcelona. Fou el primer que obtingué el títol de pilot a Catalunya (1917).

Professor i director de l’Escola Catalana d’Aviació, fou un dels fundadors de l’Escola d’Aviació Barcelona (1929). Organitzà la línia aèria d’Andorra (1932) i, per encàrrec de la Generalitat, l’aviació catalana (1933).

Exiliat a França el 1939, se n’anà després a Amèrica i des del 1963 va residir a Suïssa.

Va publicar diversos treballs sobre aviació, entre els quals es destaca Història de l’aviació catalana (1908-1936) (1983).

Camps i Arboix, Joaquim de

2 Respostes

(Girona, 24 gener 1894 – Barcelona, 25 gener 1975)

Jurista, historiador i polític. Membre d’Acció Catalana Republicana, fou regidor (1919, 1930 i 1934), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i alcalde de Girona (1936).

En acabar la guerra civil, s’exilià a França, i posteriorment a Argentina, d’on tornà el 1948. President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965).

Especialitzat en estudis de dret català, és autor de Modernitat del Dret català (1953) i Historia del derecho catalán moderno (1958). Altres obres: Verntallat, cabdill dels remences (1956), La masia catalana (1959), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El Parlament de Catalunya (1976) i les biografies Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963).

Bonet i Marrugat, Albert

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1894 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1974)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona; es doctorà en teologia (1917) i en filosofia (1930). Canonge de Barcelona (1948). Va ésser el fundador i impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931).

Durant la guerra civil es traslladà a Roma i després a Pamplona, on tingué greus dificultats. Tanmateix, el 1945 fou secretari de la junta suprema d’Acció Catòlica a Madrid. El 1963 dimití de tots els càrrecs i retornà a Barcelona.

Entre altres, ha publicat Doctrina de Suárez sobre la libertad (1927), Un viatge de cara als joves (1931), El que és i espera ésser la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1933), La Acción Católica antes y ahora (1960) i La llei d’amor universal (1973).

Bergós i Massó, Joan

2 Respostes

(Lleida, desembre 1894 – Barcelona, 18 abril 1974)

Arquitecte. Construí la cúpula del santuari del Cor de Maria a Barcelona, el retaule major de la nova seu de Lleida, i féu obres estimables d’influència renaixentista italiana, com també de l’art tradicional català i algunes de derivades de l’arquitecte Gaudí, a d’altres lloc del Principat, de Canàries, d’Osca i de Santander. És autor de l’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell i fou professor a l’Escola Superior dels Bells Oficis, de Barcelona.

Publicà diverses obres sobre tècnica i materials de construcció, sobre construccions urbanes i rurals, a més de Tabicados huecos. Entre les d’art i arqueologia sobresurten La catedral vella de Lleida (1928), L’escultura a la seu vella de Lleida (1935) i Antoni Gaudí, l’home i l’obra (1954).