(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).
Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.
(Barcelona, 1879 – 1884)
Institució. Fundada pel bisbe José María Urquinaona com a acadèmia de caràcter filosòfico-mèdic.
Fou un dels orígens de la Societat Mèdico-farmacèutica dels Sants Cosme i Damià.
La revista “El sentido católico de las ciencias médicas”, dirigida per Joaquim Cil i Borés, en fou l’òrgan d’expressió.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 28 abril 1884 – 7 maig 1960)
Escriptor. Residí a Barcelona, on col·laborà a “Catalunya Artística”, “Joventut”, “La Renaixença”, “El Poble Català” i altres publicacions.
Publicà reculls de narracions, com Siluetes rusticanes (1914), Evocacions, i de poemes (Preludis lírics) i estrenà diverses peces teatrals: Pallassos de tot l’any, Camí de l’amor, camí de la glòria, etc.
Durant la Primera Guerra Mundial es distingí per les seves campanyes aliadòfiles, especialment al periòdic “Justícia”. Diverses composicions poètiques seves foren recollides a “Lectura Popular”.
(Vic, Osona, 9 maig 1884 – Perpinyà, 29 juliol 1963)
Polític i economista. A disset anys anà a estudiar als EUA. Atret aviat per les idees socialistes, l’any 1912 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i més tard s’afilià a la secció catalana del PSOE. El 21 de juny de 1914 fou elegit alcalde de Pineda.
Més endavant les seves idees el portaren a crear, juntament amb altres polítics, tot i l’oposició dels anarcosindicalistes, la Unió Socialista de Catalunya, que fou constituïda el 8 de juliol de 1923, i de la qual en fou nomenat vicepresident. Signat el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març 1930), després de la proclamació de la República, fou elegit diputat (1931) i intervingué directament en la política de la Generalitat com a conseller d’Economia i Treball (abril 1931-desembre 1932).
L’any 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i el 1933 diputat a corts. A les acaballes de l’any 1937 prengué possessió de la presidència del Consell d’Economia de Catalunya.
Acabada la guerra civil hagué de marxar a l’exili, i presidí, a Buenos Aires, la recentment creada Societat Catalana d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials.
Col·laborà en diferents periòdics i publicà diverses obres, com La Reconstrucció econòmica d’Espanya, La Ciutadania Catalana i El socialisme (inacabada).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)
Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.
Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.
Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.
Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.
Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.
Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.
La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).
No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).
La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.
(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)
Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.
El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.
Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.
Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.
Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.
Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.
(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)
Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).
Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.
Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.
Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.
Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.
Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 març 1884 – Barcelona, 7 març 1955)
Escriptor i eclesiàstic. Ha estat una de les grans figures de la clerecia catalana del segle XX. Deixeble de Sardà i Salvany i del bisbe Torras i Bages, n’actualitzà els postulats i es convertí en un eficaç promotor del moviment de renovació religiosa. Fou un dels organitzadors del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Les seves obres Eucologi (1915) i Setmana Santa (1923) responen plenament a l’esperit inquiet i renovador del seu catolicisme, molt fidel al papa.
No acceptà la mitra de Cadis, fidel al principi que els bisbes siguin fills del país, i la Dictadura de Primo de Rivera l’exilià per la seva catalanitat (1924). Quan tornà a Barcelona, fou consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i ajudà el moviment escolta, que es refeia de la desfeta. El 1931 intervingué en l’intent de conciliar l’església catòlica i la República Espanyola; redactà el text de la pastoral conjunta de l’episcopat espanyol del 20 de desembre de 1931.
Tingué un paper director en l’alta política eclesiàstica catalana com a persona de confiança del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. Fou un orador brillant, i escriví uns dos mil articles de tema religiós, biogràfic o social, i un nombrosíssim epistolari. Dirigí “Revista Popular” i “Vida Cristiana”, i col·laborà a “El Matí”, “La Paraula Cristiana”, etc.
Exiliat a França el 1936, publicà Grandeza cristiana de España (Tolosa de Llenguadoc, 1938). De tornada a Barcelona el 1939, visqué apartat de la vida pública.
(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)
Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).
Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.
Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.
Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.
De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).
Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.
Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)
(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.
Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).
L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.
Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.
Dades dels Països Catalans 