Arxiu d'etiquetes: 1876

Banc Hispano-Colonial

5 Respostes

(Barcelona, 1876 – 1950)

Entitat bancària. Fundada per Antoni López i López i Manuel Girona i Agrafel. La base fou un crèdit de 125 milions de pessetes al tresor de Cuba.

La pèrdua de la colònia capgirà totalment el seu objectiu, que orientà llavors preferentment cap al sector industrial. Aquesta activitat el féu promotor i partícip d’empreses com la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia Transatlàntica, la Societat General d’Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona, la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, la Compañía Telefónica Española i moltes més.

El 1905 obtingué de l’ajuntament de Barcelona la concessió del seu servei de tresoreria, i el 1907 el de la realització de la reforma urbanística.

El 1934 entrà dins l’òrbita del Banco Central, esdevingué un banc eminentment comercial i creà nombroses sucursals per tot Catalunya. El 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català (cinquè dins l’àmbit de l’estat espanyol) per la importància dels dipòsits.

El 1950 la junta d’accionistes aprovà l’absorció pel Banco Central.

Balart i Granada, Ramon

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 2 febrer 1794 – Barcelona, 7 febrer 1876)

Professor de llatí. Catedràtic a Girona i a diverses ciutats d’Espanya.

Compongué un poema llatí en hexàmetres dedicat al setge de Girona pels napoleònics i titulat Obsidium oppugnatio et defensio urbis gerundensis.

Associació Catalanista d’Excursions Científiques

19 Respostes

(Barcelona, 1876 – 1890)

Entitat excursionista. L’objectiu principal era l’estudi de la terra catalana per mitjà d’excursions, també organitzà cursets d’arqueologia, geologia, literatura, etc; i salvà de la destrucció una bona part del patrimoni arqueològic del Principat.

El 1878 se n’escindí l’Associació Catalana d’Excursions i el 1890 totes dues es fongueren en el Centre Excursionista de Catalunya.

Alabern i Casas, Camil

3 Respostes

(Barcelona, 1825 – Madrid, 14 setembre 1876)

Gravador. Fou deixeble del seu pare, Pau Alabert i Moles i nebot de Ramon. Intervingué en la il·lustració de l’Atlas Geográfico de España i realitzà una gran quantitat de làmines per a llibres de versos. Marxà a l’estranger per tal de perfeccionar-se en l’ofici.

Treballà en un mètode que impedís la falsificació de bitllets de banc i de documents de crèdit. Contribuí notablement a la revaloració del gravat a Catalunya.

A Madrid, ocupà el càrrec de primer gravador a la Fábrica del Sello.

Correo Catalán, El

25 Respostes

(Barcelona, 16 desembre 1876 – 16 novembre 1985)

Diari, fundat per Manuel Milà de la Roca i Ràfols, que el traspassà el 1878 a Lluís M. de Llauder. En el seu origen servia l’extrema dreta carlista, catòlica i conservadora. S’enfrontà als periòdics republicants.

El 1903 prengué una orientació catalana i, malgrat estar escrit en castellà, el 1912 publicà una pàgina literària en català. Fou el primer periòdic barceloní que va incloure una plana d’esports.

Cerdà i Sunyer, Ildefons

13 Respostes

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 desembre 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 agost 1876)

Enginyer, urbanista i polític. Estudià llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia establert la seva família. Posteriorment estudià matemàtiques i arquitectura a Barcelona. L’any 1835 es traslladà a Madrid, on estudià a l’escola d’enginyers de camins al mateix temps que iniciava la seva carrera política. Allistat en la Milícia Nacional, arribà a ésser tinent d’un companyia de granaders, i com a enginyer de l’estat fou destinat successivament a les províncies de Terol, Tarragona, Girona i Barcelona.

L’any 1848 demanà la baixa i s’establí definitivament a Barcelona, on es relacionà amb els nuclis del socialisme utòpic. Membre del partit progressista, fou diputat a corts (1850) i comandant de batalló de la Milícia Nacional (1854-56). Posteriorment entrà en el federalisme i fou vicepresident de la diputació de Barcelona (1873-74).

Des del punt de vista urbanístic, la seva aportació fonamental fou el pla Cerdà d’urbanització de tot el pla de Barcelona, el qual només es portà en part a la pràctica, mantenint tanmateix, i encara en l’actualitat, una ordenació per illes que el qualifica com un dels projectes urbanístics més moderns.

Una altra aportació important de Cerdà en aquest camp fou la Teoría general de la urbanización y ensanche de Barcelona (Madrid, 1867), obra que es publicà sota el patrocini del govern espanyol. Consta de dos volums; el primer d’ells és un estudi detallat dels diferents tipus d’assentaments que l’home ha efectuat al llarg de la història; en el segon, Cerdà realitzà una monografia sobre la classe obrera de Barcelona amb dades estadístiques de gran interès. L’autor tenia projectat un tercer volum, en el qual es proposava d’ajustar les seves teories al cas concret de Barcelona.

Casals i Defilló, Pau

46 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 29 desembre 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 octubre 1973)

Violoncel·lista, compositor i director d’orquestra. Alumne del famós violoncel·lista Josep Garcia i Jacot a Barcelona, durant la seva època d’estudiant va fundar un tercet que feia concerts “vetllades clàssiques” en un cafè de la ciutat, en el qual va conèixer Albéniz, que fou amic i conseller seu. Va estudiar a Madrid i a Brussel·les, i va acceptar un contracte per actuar en l’orquestra d’un teatre de París.

Després de passar angúnies econòmiques, va tornar a Barcelona, on substituí Garcia a l’Escola Superior de Música. Va fundar després un quartet de corda, i, després de dos anys de treballar intensament, començà la seva carrera de virtuós. El 1899 va debutar als Concerts Lamoureux de París, amb un èxit extraordinari.

“Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per tancar-vos i recloure-us, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.”

Fundà a Barcelona l’Orquestra Pau Casals (1920-39) i l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Formà un trio que va recórrer tot el món amb el violinista J. Thibaud i el pianista A. Cortot.

Durant la guerra civil espanyola féu diverses tournées, i més tard s’instal·là a Prada (Conflent), on organitzà uns Festivals de Música (1950), i el 1956 anà a residir a Puerto Rico.

Entre les seves obres sobresurten els oratoris El pessebre, sobre textos de Joan Alavedra (1960) i La visió de Fra Martí, la sardana Sant Martí del Canigó i L’himne de les Nacions Unides (1971).

Divulgà mundialment el Cant dels Ocells i fou un divulgador de la realitat i la història de Catalunya, que recordà i proclamà davant l’assemblea general de les Nacions Unides.

Després de la seva mort i restablerta l’autonomia, les seves despulles foren retornades i enterrades a la seva ciutat natal.

Ha estat considerat com el millor violoncel·lista del món i destacà especialment com a intèrpret de Bach.

Enllaç web:  Fundació i Museu Pau Casals

Cambó i Batlle, Francesc

55 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Busquets i Punset, Antoni

Deixa un comentari

(Sant Hilari Sacalm, Selva, 20 octubre 1876 – Calders, Moianès, 19 agost 1934)

Escriptor i mestre. Seguint la poesia de l’escola creada per Jacint Verdaguer.

Va escriure els reculls Lliroia (1895), Flors del Montseny (1897) i Ventijols de Guiller (1901). És autor de l’antologia Aplec (1932), models en prosa i en vers de la nostra renaixença literària elaborada per a les escoles, de les novel·les de costums Dos amors (1907) i Plantalamor (1908), i del recull de contes Del meu viure rural (1929; 2a edició, 1998).

També són importants les narracions Del Montseny (1903) i l’ordenació de les poesies de Verdaguer amb el títol La mellor corona (1902). Dirigí la “Revista Il·lustrada Jorba” i col·laborà en diverses publicacions.