(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1 desembre 1805 – 1876)
Arqueòleg i pintor. Estudià pintura amb Pau Rigalt.
S’especialitzà en aquarel·les i litografies, en les quals representà monuments arqueològics de la Península.
Cooperà a la formació del Museu de Belles Arts, de Mèrida, i el 1840 prengué part en les excavacions de la ciutat romana d’Itàlica, a Andalusia.
Inicià la publicació d’una Topografía monumental íbera.
(Barcelona, 30 agost 1876 – 1946)
Arquitecte (1893) i dibuixant.
Seguidor de Gaudí, sobresurten entre les seves obres la capella del Santíssim de l’església parroquial de Lloret de Mar (Selva), destruïda en 1936-39, uns panteons modernistes al cementiri d’aquesta mateixa població i la façana de la casa de la vila d’Hostalric. Posteriorment el seu estil esdevingué convencional.
Com a dibuixant col·laborà activament a les pàgines de la revista humorística i política “Cu-cut!”.
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Barcelona, 18 maig 1876 – 18 març 1932)
Entomòleg. Des del lloc que ocupava al Museu de Ciències Naturals de Barcelona redactà nombroses memòries per a la Institució Catalana d’Història Natural.
Col·laborà a les publicacions de l’Institut de Ciències, de l’Institut d’Estudis Catalans, en la Flora de Catalunya, per a la qual féu dues monografies, l’una sobre els coleòpters, gènere Carabus, i l’altra sobre els hemípters.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1876 – Étampes, Illa de França, 1956)
Músic. Germà d’Aleix Ildefons i de Francesc. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i el 1904 anà a estudiar orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy, a París.
Fou mestre de capella (1912-17) a Saint-Quentin (Picardia), ensenyà harmonia a la Schola Cantorum, de París (1921), i fou organista de l’església de Saint-François-Xavier (París) fins al 1952.
És autor de Canigó, òpera inèdita amb text de Lluís Jou, d’obres per a cant, música de cambra i peces per a orgue.
(Tortosa, Baix Ebre, 1829 – 1978)
Família d’escultors i pintors.
Iniciada per Ramon Cerveto i Vestraten (Tortosa, Baix Ebre, 15 març 1829 – 10 octubre 1906) Escultor. Fou deixeble de Josep Dolç i de Manuel Porcar. Donà una empenta molt important a l’escultura moderna tortosina. Conreà el gènere religiós: passos (com el Devallament) de la setmana santa tortosina (destruïts el 1936). Entre els seus deixebles figuren Agustí Querol, Josep Maria Alcoverro i els seus fills:
(Igualada, Anoia, 2 abril 1876 – 29 novembre 1959)
Historiador i folklorista.
Arxiver municipal d’Igualada, fou vice-president del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Publicà: Efemèrides igualadines (1904), Monografia del culte dels igualadins a la Mare de Déu (1920), Vocabulari de l’ofici d’adobar pells (1932), Biografia de sor Rita Mercader (1935) i la transcripció del Llibre de la Mostassaferia d’Igualada (1954).
(Estat espanyol, 15 abril 1872 – 27 febrer 1876)
Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.
A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.
La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.
(Barcelona, 13 desembre 1876 – 7 febrer 1931)
Pintor. Membre de la Colla del Safrà, dirigida per Isidre Nonell, exposà, juntament amb ell, a París (1898), on es consagrà gràcies al suport del marxant Durand-Ruel.
Conreà temes hispànics, i excel·lí en les figures i el retrat (Retrat del fill de l’artista, 1913).
La seva pintura és la síntesi d’un cert naturalisme burgés, d’una particular visió del color deguda a l’ambient modernista i de les influències impressionistes, especialment de Renoir.
Fundà i dirigí, a Barcelona, “Les Arts i els Artistes”.
(Barcelona, 1876 – 13 setembre 1935)
Empresari teatral. Destacà molt per les seves iniciatives.
Actuà durant la dècada 1920-30 als teatres Romea i Novetats. Des de llurs escenaris imposà un teatre català de categoria, obert a les tendències més diverses, equilibrant la presentació d’autors joves amb la dels consagrats i també amb excel·lents traduccions.
Dades dels Països Catalans 