(Barcelona, 1876 – 1960)
Industrial i dirigent esportiu. Hereu de l’empresa tèxtil cotonera Montalfita SA, l’engrandí i desenvolupà.
El 1946 fou elegit president del Club de Futbol Barcelona, el qual dugué a una etapa d’esplendor (contractació de L. Kubala, temporada de les cinc copes, etc). Cessà el 1953.
El seu fill fou Agustí Montal i Costa.
Aleix Mercè i de Fondevila (Lleida, 5 gener 1805 – 1871) Músic. Format a l’escolania de la catedral de Lleida, fou organista de l’església de Sant Joan d’aquesta ciutat. El 1828 anà a Madrid, on fou ordenat sacerdot. Perdé les oposicions a mestre de capella de la Real Capilla de Madrid -que guanyà Francesc Andreví-. Ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Lleida (1832-71), i escriví unes quatre-centes obres religioses, entre les quals destaca un Miserere. Publicà la revista musical “La Lira Sacro Hispana”.
Antoni Mercè i de Fondevila (Lleida, vers 1810 – 1876) Compositor. Autor d’una Missa per a gran orquestra, d’un Stabat Mater, d’una Salve i d’altres peces religioses d’un estil influït per l’òpera italiana, que assoliren una gran difusió. També escriví peces per a piano. El 1865 inicià la “Biblioteca Musical Religiosa”, col·lecció on edità diverses obres seves.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 22 octubre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 19 novembre 1951)
Polític i enginyer. Fill d’Antoni Massó i Casañas. Fou diputat per la Mancomunitat (1923) i s’afilià a Acció Catalana.
Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou encarregat de lliurar a la Societat de Nacions un document, signat per diputats de la Mancomunitat, en defensa de Catalunya.
Tornà el 1931, però considerà que el govern de la Generalitat era propens a l’entesa amb el govern central i emigrà a Buenos Aires.
(Barcelona, 22 juliol 1876 – 2 agost 1951)
Arquitecte. Influït inicialment per les tesis ruskinianes, complí la tasca de divulgar-les a través de la revista “Catalunya”. Donà a conèixer l’arquitectura neogòtica del secessionisme vienès, principalment de l’arquitecte Otto Wagner.
Director del Servei de Conservació de Monuments, càrrec des del qual restaurà i revalorà un gran nombre de monuments, com la Porta Ferrada, del monestir de Sant Feliu de Guíxols, la Casa del Canonge i la Casa dels Velers, ambdues de Barcelona. És autor de l’edifici de l’Escola Industrial de Sabadell.
Entre altres estudis és autor d’un Inventari gràfic de Catalunya (1909) i d’Estructuras en ladrillo y hierro atirantado en la arquitectura catalana (1910).
(Barcelona, 4 gener 1876 – l’Havana, Cuba, 29 març 1939)
Pedagog. Emigrà a Cuba, on fou inspector especial d’Instrucció Pública i secretari de l’Associació de Dependents de Comerç de l’Havana.
És autor d’alguns llibres de caràcter formatiu, publicats a Cuba: Eduquemos, La jura de la bandera i Tres conferencias pedagógicas.
El 1918, amb pròleg de Francesc Cambó, publicà l’assaig Los catalanes en América, Cuba.
(Tarragona, 2 desembre 1876 – Barcelona, 26 octubre 1960)
Polític. Membre d’Acció Catalana, seguí Rovira i Virgili quan fundà Acció Republicana de Catalunya (1930), per lo qual signà el pacte de Sant Sebastià (1930).
Fou governador civil de Tarragona els primers mesos de la República.
Anà a l’exili des del 1936 i retornà el 1947.
(Barcelona, 1 novembre 1873 – 3 març 1876)
Setmanari republicà liberal i anticarlí, continuador de “La Flaca”. Fou editat en castellà.
Hagué de suportat diferents suspensions, i utilitzà els títols “El Lío” i “La Madeja”.
En els seus últims temps fou mensual, i la col·lecció completa és de 22 números.
Foren molt notables les seves pàgines centrals, litografiades a tot color, amb dibuixos polítics de Tomàs Padró, que signava AºWº.
(Barcelona, 1876 – 1956)
Pianista i crític musical. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol i Enric Granados.
Fou primer premi de piano a l’Escola Municipal de Música. Guanyà una pensió per ampliar estudis a París i Brussel·les.
La seva carrera com a concertista, iniciada amb èxits notables, a París, a Brussel·les i a Barcelona, es frustrà a causa d’un accident que li afectà un dit. És dedicà a l’ensenyament.
Fou crític musical de “La Veu de Catalunya” i redactor en cap, amb Joan Salvat, de la “Revista Musical Catalana”.
Els seus nombrosíssims escrits sobre música, encara que esparsos, són d’una qualitat excepcional. Publicà La música i els músics (1933), recull de crítiques, i Teoría de la música (1941).
(Barcelona, 29 gener 1876 – 7 març 1956)
Pintor i escenògraf. Germà de Sebastià, es formà a l’Escola de Llotja i a quinze anys entrà a treballar al Teatre del Liceu.
Fou un dels més acreditats escenògrafs de l’escena catalana, especialment per les escenografies d’òperes wagnerianes, també organitzà festes populars.
El 1910, de les seves experiències, publicà Roda el món i torna al Born.
(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)
Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).
Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.
Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.
Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.
Dades dels Països Catalans 