(Barcelona, 29 gener 1876 – 7 març 1956)
Pintor i escenògraf. Germà de Sebastià, es formà a l’Escola de Llotja i a quinze anys entrà a treballar al Teatre del Liceu.
Fou un dels més acreditats escenògrafs de l’escena catalana, especialment per les escenografies d’òperes wagnerianes, també organitzà festes populars.
El 1910, de les seves experiències, publicà Roda el món i torna al Born.
(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)
Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).
Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.
Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.
Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 24 octubre 1876 – Sant Rafèu, França, 19 setembre 1958)
Polític i president de la Generalitat de Catalunya. Alcalde del seu poble natal, diputat provincial de Girona i conseller de la Mancomunitat de Catalunya.
Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat del Parlament de Catalunya (1932) i conseller de Governació (gener de 1933). President del Parlament Català (1938), el 1939 s’exilià a França.
L’any 1940, després de l’afusellament de Lluís Companys, fou president de la Generalitat a l’exili (fins al 1955).
El 1981 les seves despulles foren inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols.
Enllaç web: Josep Irla i Bosch (més informació)
(Barcelona, 14 novembre 1819 – 25 febrer 1876)
Advocat i economista. Teòric moderat de la burgesia catalana, formava part del grup dels proteccionistes de l’Institut Industrial de Catalunya acabdillats per Güell i Ferrer, que tenia com a òrgan d’expressió el diari “El Bien Público”, fundat el 1849, del qual Illas era director.
El 1851 la Junta de Fàbriques de Catalunya l’envià a estudiar l’Exposició Internacional de Londres. El 1857 fou elegit diputat a corts, i el 1862 va presidir els Jocs Florals de Barcelona.
Col·laborà al “Diario de Barcelona”, “El Vapor”, “El Imparcial”, “La Discusión” i “La Verdad Económica”. Aquest darrer, editat pels catalans a Madrid, expressava el pensament proteccionista.
Va escriure Conquista de España por los árabes (1850) i l’opuscle Cataluña en España (1855), la publicació del qual marca una data de la història de la Renaixença catalana i té un contingut polític reivindicatiu.
Escriví també estudis gramaticals, versos en català i teatre, a més d’Un consejo al partido moderado (1857), on defensa la desamortització.
(Catalunya, 1876 – 1878)
Obra d’Antoni de Bofarull i de Brocà, en 8 volums, la més important obra historiogràfica de l’autor.
És un intent de síntesis del cabal d’investigacions que sobre la història catalana hom havia anat acumulant des de la publicació dels Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya (1709), per obra de tres o quatre generacions d’erudits, des de Caresmar i els germans Finestres fins a Pròsper de Bofarull, Piferrer i Montells i el canonge Ripoll i Vilamajor, completant-lo amb recerques pròpies, especialment a l’Arxiu Reial de Barcelona.
L’obra aparegué en 1876-78 i, a despit del seu llenguatge inadequat i confús, constitueix una fita important. Arriba fins a la invasió napoleònica i dedica un gran espai a l’estudi de les institucions, els costums i la cultura.
N’és continuació en certa manera la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87) i la Historia de la guerra civil de los Siete Años en Cataluña, que romangué inacabada.
(Reus, Baix Camp, 11 maig 1876 – Salou, Tarragonès, 15 agost 1899)
Pintor i escriptor. Residí força temps a Madrid, on exposà diverses vegades.
Les seves pintures i els seus dibuixos es mouen dins el corrent impressionista.
Col·laborà com a dibuixant a “La Renaixensa” i a “L’Esquella de la Torratxa”, de Barcelona, i en algunes revistes de Reus.
El 1902 li fou publicat l’assaig Florència.
(Alcalá de Henares, Madrid, 2 juliol 1876 – Lleida, 16 març 1915)
Dibuixant i pintor. Representant d’un gust refinat i vinculat amb la burgesia, col·laborà com a dibuixant en revistes de tota mena a Catalunya.
Establert a París (1900-14), hi realitzà una sèrie de dibuixos remarcables que són una crònica viva de l’ambient parisenc de l’època. Aconseguí una gran notorietat, fins al punt que “L’assiette au Beurre” li dedicà dos números.
S’inclinà per la temàtica elegant i aristocràtica, que tractà amb colorits plans i amb traços molt segurs.
(Barcelona, 21 setembre 1876 – Arcueil, París, França, 27 març 1942)
Escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Pilar, Dolors i Joan. Format en el treball dels metalls en el taller d’orfebreria familiar.
S’instal·là a París a partir del 1900, on esculpí una sèrie de màscares en les quals explotava al màxim les possibilitats plàstiques del ferro, com en la Petita màscara de Don Quixot (1930) o La Montserrat (1932).
La seva obra, transposició molt lliure d’una gran fantasia i, sovint, plena d’humor, de la figura humana, de la qual la Dona pentinant-se (1931-33) o l’Home gòtic (1937) són solament dos exemples, està escampada pels museus i les col·leccions més importants del món.
(Madrid, 1876 – Barcelona, 1921)
Arxiver i historiador. Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i del Reial Patrimoni de Catalunya el 1911, membre de l’Academia de la Historia i col·laborador de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Destaca el seu estudi Guía histórico-descriptiva del Archivo de la Corona de Aragón, en Barcelona (1920).
(Girona, 1876 – segle XX)
Escriptor. Fill d’Enric Claudi Girbal i Nadal, i germà d’Eduard.
Ha publicat, entre altres, les novel·les: Àngela (1894), La Dolors (1897), L’hereu del molí (1897), La sort de Baronelli (1925) i el recull poètic Tot l’any (1902).
Traduí Shakespeare i Dickens (Càntic de Nadal, 1910).
Dades dels Països Catalans 