(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 31 desembre 1772 – Barcelona, 1842)
Cantor i organista. Cantor de la capella reial a Madrid, mestre de capella a Vilafranca i a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Compongué algunes obres de música d’església i l’obra teòrica Escuela elemental del noble arte de la música y canto… (1831), en la qual parla del cant pla reformat.
(Catalunya, 1842)
Himne revolucionari, patriòtic i català. Escrit en català per Abdó Terradas, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní “El Republicano”; la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé.
Incita al poble ha agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent).
Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d’ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el segle XIX.
(Tortosa, Baix Ebre, 17 setembre 1842 – Pamplona, Navarra, 28 febrer 1903)
Compositor. Fundà el 1860 l’orfeó La Joventut Dertosense.
És autor de nombroses sarsueles, d’obres simfòniques, de música de cambra, de música religiosa i coral.
(Solsona, Solsonès, 17 juliol 1775 – Barcelona, 4 abril 1842)
Polític liberal i arqueòleg. Germà de Francesc Xavier. Exercí d’advocat de Barcelona, alcalde constitucional de la ciutat (1821-22 i 1835-36) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Tingué un paper destacat en la Junta de Sanitat durant l’epidèmia de febre groga del 1821, i en la Junta d’Armament i de Recursos del 1835. Fou també senador per Lleida.
D’entre les seves obres destaquen: Sobre la importancia de la Numismática (1816), Memorias sobre los vestidos, armas y monedas que se usaron en Cataluña antes de los romanos (1817), Disertación sobre las 800 monedas de oro godas halladas el año 1816 en la Grassa, parroquia de Constantí (1818), Memorias sobre el templo de Hércules existente en Barcelona (1838), Memoria relativa a la iglesia de Santa Maria del Pino de Barcelona (1840).
Posseïa una col·lecció de monedes molt extensa.
(Figueres, Alt Empordà, 1842 – Malgrat de Mar, Maresme, 22 setembre 1916)
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
(Barcelona, 1 març 1842 – 3 octubre 1911)
Pintor. Deixeble de R. Martí i Alsina, completà estudis a Roma. Conreà la pintura de paisatges i el retrat. Conreà preferentment un paisatgisme relacionat amb l’escola d’Olot.
Vers el 1866 li fou prohibida la publicació d’una col·lecció de litografies que intitulà La juventud pintada por sí misma.
Fou premiat en exposicions oficials de Madrid, Barcelona i Le Havre, i té obres als museus de Barcelona, Girona i Vilanova i la Geltrú.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1842 – 13 novembre 1873)
Polític. Va ésser un dels organitzadors del republicanisme a Girona i secretari de la Junta Revolucionària d’aquella província el 1868.
Elegit diputat aquell mateix any, intervingué en l’alçament republicà federal de les comarques gironines del 1869 i fou empresonat i condemnat a mort. Després d’un indult, pogué fugir a França.
De nou a Espanya, fou novament elegit diputat a Corts, i el 1873 morí en un atac carlí dirigit per Francesc Savalls.
(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)
Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.
Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.
Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.
Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.
Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.
(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)
Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.
Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.
El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).
En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).
La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.
Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.
(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)
Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).
Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.
Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.
Dades dels Països Catalans 